En un moment de dubte i fragilitat, Scarpia crida: “Tosca, mi fai dimenticare Iddio!”. Qui no ha oblidat en algun moment qui és?
Sinopsi
“E avanti a lui tremava tutta Roma”, Floria Tosca, fi de l’acte II (Tosca)
Floria i Mario, són dos d’enamorats que defensen el seu amor en llibertat, però la gelosia d’ella trobarà un tràgic final pel trio protagonista com a conseqüència de l’asfixia de la religió i l’aparell polític. La por a Déu com a eina de dominació política i de manipulació social en un drama on la música subratlla la psicologia dels personatges.
Estrenada a Roma l’any 1900 (i el 1902 al Liceu), Tosca retrata com pesen les sospites d’una prima donna sobre el destí del seu amant. Una heroïna immortal que és femme fatale de fin de de siècle, però també estereotip de la dona moderna compromesa, s’enfronta a Scarpia, que, com a cap de policia, és punitiu i sàdic, però amb una debilitat obsessiva: la diva. Els acords demoníacs que obren l’òpera seran el leitmotiv dels intercanvis violents del segon acte.
En aquesta nova producció estrenada a La Monnaie i coproduïda pel Gran Teatre del Liceu, entre d’altres, el director espanyol Rafael R. Villalobos posa en relleu la pressió política, moral i social sobre el públic combinant-t’ho amb l’univers opressiu que va viure Pier Paolo Pasolini (assassinat perquè se’l considerava enemic del govern) i els turments personals de Caravaggio revisitats per Santiago Ydáñez.
Aquesta pressió, que el Vaticà exerceix urbi et orbi, fa que els personatges de Tosca siguin autèntiques marionetes. Com podran mantenir les seves creences intactes quan tot el que tenen al seu voltant està contaminat de corrupció i despotisme? Com reaccionarà Floria Tosca quan la línia entre poder pervertit i dogma religiós es torni massa porosa? El seu salt al buit no només serà físic, sinó una sortida necessària per mantenir-se autèntica i lliure. Horror i devastació confrontats amb la bellesa.
