Tot el que no ens vam dir

Escriure un musical és un repte, fer que la música flueixi entre els diàlegs i els pensaments, entre el contingut literal i les melodies, és de totes totes un repte apte només per uns quants.

Fer-ho en català, amb personatges propers, actuals i joves és d’agrair i d’admirar.

Són l’Alicia Serrat i el Miquel Tejada, amb l’ànima i el suport del Dani Anglès, els que signen lletra i música de “Tot el que no ens vam dir”.

Un musical fet a mida, fet amb tendresa, amb professionalitat, amb contingut, amb complexitat dramatúrgica i musical.

Parlar del que no ens hem gosat dir, en les nostres relacions. Quan les paraules no surten, surten les notes.

La filosofia de la vida, de l’amor, de la joventut. El teatre de la vida, de l’amor, de la joventut. Un musical de text amb frases tan boniques com “sense els altres no existiríem” o “érem molt petites jo i la carxofa”. Una frase, aquesta, dita per l’actriu Sònia Catot, que ens ofereix un personatge més “extravegant”, però d’una tendresa infinita, que ens fa somriure i riure a parts iguals. Tots cinc són molt bons actors, són molt bons cantants, i el camí que els queda per brillar encara més en aquesta difícil professió.

Els cinc actors, amb personatges molt ben dibuixats i tramats, actuen i canten amb la naturalitat i la frescor de la joventut, però d’una joventut molt ben preparada i formada.

Llarga vida als musicals amb matèria primera d’aquesta categoria. Mentre tant, feu-me cas, aneu al Maldà, que com ja sabeu, programen petites joies.

Carme Canet i Capeta

Companyia de teatre i altres cultures

A Per si no ens tornem a veure Alícia Serrat ens oferia, amb Marc Sambola, un musical alegre, joiós i ple de llum sobre l’alegria de la recerca i trobada de l’amor. Ara, amb aquest nou musical i amb música de Miquel Tejada, tracta si no l’altra cara, sí una vessant menys innocent i divertida, on hi ha retrets -començant cap a un mateix-, reflexions i esperances difuminades, dubtes, es fa mal... Una obra més complexa i profunda i fosca, resta però la tercera part d’aquesta trilogia temàtica...

Un grup de joves es reuneix per contestar en equip una pregunta d’aquelles que obren les portes de l’infern: som bones persones? Entre ells hi ha un incipient triangle amorós, qui vol ser estimat, qui dubta si ho serà...

Una interessantíssima estructura amb flaixbacks ens va donant pistes que anem lligant per entendre el què. Es tracta allò tan absorbent, revelador i una mica insà de “lo que pudo ser y no fue”. Hi ha amor i desamor, renúncies i trencaments, esperances i realitats. I reflexions sobre trencar amb una parella amb qui no estàs malament, els efectes de no dir el que sents en el moment oportú, si és massa tard per tornar enrere i renunciar al que ja tens, no voler fer mal tot i que en facis... I una pregunta que em persegueix de fa anys: ¿com pot confiar en tu la teva parella si abans vas enganyar a l’anterior amb aquesta nova? No estarà sempre patint per si amb ella faràs el mateix? Dilema plantejat d’una manera tan natural com brutal. Gairebé aplaudeixo. I no, no és un drama passat de voltes, hi ha contrapunt còmic, quotidianitat i realitat en una proposta on el text i la música es complementen i alimenten com cal.

Un repartiment justificadament jove, que no novell, ens ofereix molt versemblants interpretacions tant vocals com de “text” amb una esplèndida, delicada i narrativa música de Miquel Tejada. Destaquen, pels papers, la Clara Solé (d’aquelles intèrprets que ja fa temps m’encanta ser testimoni discret del seu creixement i assentament), l'Estel Tort i el Victor Arbelo (qui mai falla), amb l'encert de la incorporació de l'Eloi Gómez.

Es tracta d'un musical de petit format i de nova creació, amb lletra i direcció d'Alícia Serrat, per ella el segon projecte d'aquestes característiques després de "PER SI NO ENS TORNEM A VEURE" que vam poder gaudir en aquesta mateixa sala l'agost passat.

Segons la mateixa Alícia, aquest TOT EL QUE NO ENS VAM DIR, és el segon espectacle d'una trilogia que versa sobre el tema universal de l'amor des de diferents punts de vista. Aquesta vegada ha comptat amb Miquel Tejada com a compositor i director musical de la proposta.

Daniel Anglès és el productor artístic de la producció de l'escola AULES que està protagonitzada per cinc joves actors: Carles Alarcón, Víctor Arbelo, Sònia Catot, Clara Solé i Estel Tort.

A l'anterior producció parlaven de l'amor ideal, l'amor romàntic; aquesta vegada parla dels amors que fan mal. Però no és un espectacle escrit des del rancor. L'obra està situada el desembre del 1999, al punt del canvi de mil·lenni, i és l'Anna (Clara Solé) qui ens explica com se li va "trencar el cor". Atrapada entre dos amors, el Rai (Carles Alarcón) i el Víctor (Víctor Arbelo).

Dues alumnes més conformen el grup que s'enfronta al treball d'ètica, i que queda encallat en la resposta a la pregunta: tu creus que tots els components del grup de treball són bones persones?

La Marina (Estel Tort) és la companya lliure de lligams, l'amiga que escolta pacientment a la Cris (Sonia Catot), la més innocent o immadura del grup.

Una proposta que juga amb els salts temporals i està explicada a partir dels records de l'Anna, que, dinou anys després, pensa que es va equivocar perquè no va dir quan tocava, tot el que pensava, tot el que temia, tot el que somiava. Se n'adona que en aquell moment se li va trencar el cor, però ara, el record de la ruptura no li fa mal.

Una posada en escena molt senzilla al voltant d'una taula d'estudi compartida, i on tots van desgranant pensaments i experiències viscudes qüestionant els seus actes. Deu cançons originals, d'estil pop, compostes especialment per aquesta peça i que destaquen per la seva força perquè són cançons que parlen, cançons que expliquen.

Ens han agradat força les interpretacions dels 5 actors/cantants, malgrat que hem de dir que en algun cas hi trobem una manca de vocalització, que fa que no s'entengui clarament les lletres de les cançons. De totes maneres no estem segurs de què es tracti d'un problema d'ells o bé que, com acostuma a passar en representacions de teatre musical i especialment al principi, costa d'adequar l'oïda.

Una petita història amb una posada en escena fresca i unes il·lusionades interpretacions, acompanyades al piano en directe pel mateix Miquel Tejada.

Un petit gran musical que paga la pena veure.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ