Tot el que passarà a partir d'ara

L’actor Nil Cardoner trasllada a l’espectador la desesperació que sent per la mort imminent del pare. I ho fa tot sol, amb un guió que signa el gran Joan Yago, i una direcció de Glòria Balañà. Cardoner tan sols descansa pocs minuts perquè se senti una mica de música en directe (que no dic com és perquè penso que és una de les notes d’humor en un text tan greu).

Qui ha hagut de passar per una situació semblant a la del protagonista compartirà sensacions i recordarà com ho va viure (aquest és un dels senyals del bon teatre, el que et permet pensar en tu mateix). Qui no hi ha passat, s’emocionarà amb un jove de 16 anys que no imagina com serà la mort del seu pare, que a estones no voldria que hi arribés mai, i que altres vegades desitja que passi tot perquè la “normalitat” arribi a casa seva després de la malaltia i el darrer alè.

A més de l’actuació de primer nivell de Nil Cardoner, també poso un 10 al guió, i especialment a les clucades d’ull al futur,, quan el protagonista avança breument com evolucionaran les vides de les persones de què ens parla. Anar-hi, a veure-la, és un dels millors exercicis vitals que podem fer.

Córrer, esperar, desitjar, desaparèixer, oblidar, ignorar, lluitar, descansar, parar. Per tot això passa una persona que veu com la mort s’apropa. La necessitat de tenir un interruptor que ho apagui tot uns minuts, només uns quants, per poder deixar enrere el dolor, l’angoixa i la desesperació.

L’Èric ens relata la que potser ha sigut la pitjor nit de la seva vida fins al moment. Torna a quan tenia 16 anys per descriure un viatge emocional dolorós i espantós fins a la mort del seu pare.

El text de Joan Yago és proper i real, té una capacitat increïble per captar tots els sentiments que es fonen en el cap i el cos del protagonista a cada part del viatge. La seva màgia amb les paraules consisteix en no crear una grandiloqüència entorn a la mort, sinó en baixar al fang i narrar les contradiccions i els retrets de la persona que pateix la pèrdua, allò que fa humà a tota persona. Cap reacció és encertada o equivocada, simplement la ment actua com pot davant cada sensació i cada idea. Aquesta versemblança, el seu llenguatge directe i cru és el que provoca que l’espectadora quedi enamorada i tocada per aquesta narració. S’endinsa tant en les paraules relatades que oblida que està en un teatre.

El culpable que el públic s’entregui a la història i es traslladi a la nit narrada és Nil Cardoner que es deixa la pell, fa vibrar i emocionar durant els 90 minuts de monòleg. És ell qui capta a l’espectadora i la fa endinsar-se en el seu pou i acompanyar-lo durant el trajecte que el porta a l’hospital. Sense jutjar les seves decisions ni els seus dubtes, s’entén i es comparteix el seu dolor i la seva ràbia. La seva veu i el seu cos es van extenuant a mesura que avança el text mentre, com el seu personatge, s’esforça per agafar aire. Una lluita contra ell mateix, perquè no sap com comportar-se, i també vers al transcurs de la vida que no entén, que no pot acceptar.

Text i intèrpret no podrien estar millor emmarcats com amb una escenografia a capes. Cada capa és una fase del dol de l’Èric amb una energia molt intensa, tot i només comptar amb quatre elements que van acompanyats d’un disseny sonor molt acurat, amb cançons i sorpreses musicals.

Una de les millors obres de la temporada, que encongeix el cor alhora que l’infla per encabir-hi totes les emocions que provoca l’obra. Una joia que s’ha veure i compartir.

Joan Yago ja ens va demostrar a "La Calòrica" la seva capacitat d’escriure textos amb una gran càrrega de profunditat. A “Fairfly”, “Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel”, “Els ocells” o “De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?” el plantejament de temes seriosos s’assentava sobre una base còmica. Aquesta no és una obra satírica com les altres però hi ha humor i entremig del dolor i la desesperació apareixen escenes d’una gran tendresa i esperança.

La pèrdua d’un referent familiar important en un moment de molta vulnerabilitat és difícil d’empassar. El dramaturg, s’ha ben documentat i es nota la influencia de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, una dona que va fer una gran feina amb acompanyaments a la mort i al dol. Ella explicava molt bé les cinc etapes que tenen lloc en les pèrdues: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació. Totes aquestes etapes van apareixent en diferents escenes i sota diferents formes al llarg de l’obra. La grandesa del text es veu reforçat amb la magnífica interpretació de Nil Cardoner sota la direcció de Glòria Balañà. L’Èric ens les fa viure amb tots els colors, matisos  i contrastos al llarg d’un monòleg de 90 minuts. Ell hi deixa el cos i l’ànima i ens té a tot el públic pendent del seu dolor, les seves contradiccions i el seu caminar indecís cap a la mort inevitable del seu pare.

Utilitzant diferents nivells verticals, l’escenografia d’Ona Grau ens porta a totes les etapes del patiment d’un adolescent perdut entre els sorolls de la ciutat, els fets quotidians, l’alegria dels amics i la vida que segueix al seu voltant mentre la seva continua en un terrabastall d’emocions que no pot controlar.

Tot i que l’obra remarca molt el sentiment del moment de la noticia, també ens parla de les dificultats de viure sense la persona que ens ha deixat com ens ho anuncien al títol encara que només en donin unes pinzellades.

A part d’alguna sorpresa musical del tot prescindible i un final una mica massa llarg, la resta està mil·limetrat, cada escena aporta un contingut important per entendre al personatge i al desenvolupament de la trama. S’hi ha d’anar.