Tot bé, gràcies

El primer dia de classe en les escoles d’art dramàtic solen explicar els professors d’interpretació que en molts idiomes “jugar” i “interpretar” són, en realitat, una mateixa paraula: “play” en anglès, “jouer” en francès, etcètera. Basant-se en aquesta filosofia essencial dels mecanismes teatrals, Tot bé gràcies construeix un joc d’actors divertit, fresc, per moments una mica caòtic però, en conjunt, molt lliure i espontani. Cesc Casanovas, Miquel Ripeu i Elías Torrecillas realitzen un exercici valent amb el qual, gairebé sense cap element extern, ens expliquen tres històries mig entrellaçades on barregen monòleg, mim, improvisació, música, acudits, crítica social i situacions surrealistes. L’espectacle conté moments més encertats que d’altres i, pel format, potser és una mica massa llarg. Però ens trobem davant tres actors còmics de gran alçada, amb tota mena de recursos i certament carismàtics. És cert que, potser, caldrien retocs de dramatúrgia però també que això trairia l’esperit de l’espectacle que, en la seva imperfecció, és, per sobre de tot, una proposta molt honesta. Els tocs de nostàlgia, a més, afegeixen un component de simpàtica emotivitat que, juntament amb la interacció entre ells i certes anades d’olla, és el millor d’aquest muntatge que té com a únic objectiu fer riure... cosa que aconsegueix sobradament.