Tragèdies romanes

Agafem una coctelera. A dintre hi posem tot el que ens agrada: bon teatre, zapping televisiu, anar de copes, Shakespeare, jeure a un sofà, xerrar amb gent, compartir coses a les xarxes socials... i la barreja, mesclada, no agitada, la servim a la Sala Fabià Puigserver, durant sis hores i en neerlandés. El resultat és un combinat excitant, afrodisíac, amb un sabor sorpresiu i una tremenda capacitat addictiva. Les #RomanTragedies de Shakespeare, revisades i dirigides per un magistral Ivo van Hove, són d'aquell tipus d'espectacle que et renova la fe en el teatre i et fa aplaudir fins a desgastar les mans, donant gràcies al Grec, a Déu o a qui sigui, per haver-les portat a Barcelona. El que hem pogut veure al Lliure és teatre 2.0 de debò, pur segle XXI, una EXPERIÈNCIA en majúscules. No tinc més paraules. Bravo... BRAVO! (Encara aplaudeixo).

Esforç èpic, mastodòntic, un temporal de sentit expressat amb l’eficàcia i la gràcia del pas volàtil d’una primera ballarina. L’aparença escenogràfica de set televisiu, amb l’escenari ple de pantalles que tant transmeten primers plans o jocs de pla i contraplà del que passa en escena com s’omplen de la lluita esportiva i del duel polític televisat, té a veure amb la simultaneïtat i la fragmentarietat calidoscòpica del món contemporani. Shakespeare ens és proper perquè no para de tallar l’acció per saltar de l’una a l’altra banda i per donar veu i raons a tots els contendents. Si Hannah Arendt deia que el pilar de la política no és la veritat sinó prendre partit per una causa, Shakespeare s’apropa sempre als humans com a polítics, com a actors egoistes, fascinats per l’eròtica del poder i pel poder de l’erotisme dels instints més bàsics. A Coriolà, Juli Cèsar i Antoni i Cleopatra hi ha homes que posen en la balança els seus desigs i l’interès general amb tanta passió que, al final, sempre hi perden bous i esquelles. Som en el mateix territori que a El ala oeste de la Casa blanca, la sèrie d’Aaron Sorkin que Marc Antoni sembla estar mirant en una tablet quan comença la tercera obra de la trilogia. Quins actorassos! Amb les pauses amb què els intèrprets es fan seva cada imatge de l’original, amb la variabilitat de recursos de què fan goig, paraules i accions s’imposen polifònicament. El concertàs arriba a integrar els espectadors com a figurants les estones que aquests s’aixequen per prendre alguna coseta a les barres de bar que hi ha a l’escenari. Amb estètica de noticiari, de sèrie televisiva, de telerealitat, les sis hores passen volant com un anunci. Emoció al servei de la intel·ligència.

Restituir la dignitat i l'actualitat a les tragèdies de Shakespeare des de la posada en escena i la interpretació, així com en l'aprofitament de l'espai escènic -en què el públic és inclòs amb total naturalitat, com un element més (el poble, la massa)-, i eixir-ne victoriós com un cèsar és el que ha fet la companyia neerlandesa Toneelgroep Amsterdam d'Ivo van Hove. Tres tragèdies genialment adaptades: "Coriolà", "Juli Cèsar" i "Antoni i Cleòpatra". Una marató de 6 hores que passen volant, i això que l'obra s'ha de seguir per subtítuls.

Destaca la sobèrbia interpretació dels actors i un regust televisiu molt intel·ligent que serveix per reflexionar sobre els mass mèdia: l'anomenat quart poder mediàtic. L'escena recorda els corredors del que podria ser el Parlament Europeu actual tot situant-hi les intrigues polítiques de la Roma del Triumvirat, no tan llunyanes a les navallades financeres actuals. Política, poder, principis... L'espectador té la sensació de veure el rodatge d'una pel·lícula en directe i les interpretacions són d'un alt nivell qualitatiu. Molt d'ofici i molt de fetge. Una obra imprescindible.