Transfusión

La televisió ens ha acostumat en els darrers anys al "collage" visual, a aquesta mena de barreja d'elements diversos que junts acaben creant una realitat diferent i distorsionada. En el camp del teatre, però, el grup The Chanclettes ja va començar a utilitzar aquest recurs en els noranta per acabar convertint-lo en espectacle. Anys després, el grup Transtorners segueix en la línia... però hi afegeix el seu estil propi i aconsegueix crear històries amb continuïtat i no només esquetxos. És un "rizar el rizo" que funciona, i sorprèn, sobretot per la tècnica de tots els membres del grup, l'entusiasme, la originalitat de l'estètica i la perfecta execució de tot plegat. Transfusión és un pas més en la tècnica del "túrmix-playback", tal com ells mateixos l'anomenen, i estem segurs que vist el resultat no quedarà pas aquí... Totalment recomanable per passar una estona divertida, per riure i deixar-se emportar per tres personatges "transtornats"... però entranyables.

La colossal quantitat de referents de l’anomenada cultura escombraria que la generació de joves actuals ve acumulant des de més o menys els anys vuitanta fa temps que ha començat a desbordar-se sense que ningú ho pugui evitar. Ha arribat un punt on l’art, la música, el cinema i la televisió s’han barrejat tant i han intercanviat tan compulsivament els seus homenatges que gairebé no distingim dins del nostre cap els uns dels altres. La companyia Transtorners, amb el seu nou xou Transfusió, aposta per l’humor com a catarsi contra aquest esbojarrat còctel de referents que respira sota la nostra pell. A mig camí entre The Chanclettes i l’APM, Elías Torrecillas, David Llamas i Laura Pinilla interpreten tres fantàstics esquetxos on, servint-se del que ells anomenen tècnica del “túrmix-playback”, busquen convertir la nostra esquizofrènia subcultural en un art sublim. L’obra està cuidada fins el més mínim detall i treu profit de diferents recursos teatrals com la manipulació d’objectes, les ombres o les titelles amb gran destresa. El vestuari de Laia Cambrils Buenafuente i el maquillatge de Tere Alonso acaben per posar el toc final d’una producció impecable. Probablement, pel seu ritme frenètic i el gruix de molts dels seus acudits, no sigui un espectacle del gust de tothom. Però ningú podrà negar que la proposta és pura diversió i que si t’enganxa, no et deixarà anar fins el final.