Tu digues que l'estimes

Les coses mai surten com t'esperes, però .. i lo divertit que és intentar-ho i veure què ens presenta el futur? Les relacions de parella mai són simples, però.. serien el mateix sense cert grau de misteri? Les amistats són tan sinceres com creiem o els amics ens poden seguir sorprenent cada dia? Encara sort que, en qualsevol situació que se'ns presenti, sempre som a temps de dir que ens estimem! El poder d'aquesta frase segueix sent prodigiós.

Un guió divertit, teixit amb el punt just d'enrevessament i humor. Unes històries i embolics sentimentals d'allò més entretinguts. Uns personatges estereotipats, si, però ben definits i caracteritzats. Unes interpretacions sublims, d'entre les quals cal fer una menció especial a la d'en Ramon Godino que interpreta el personatge d'en Carles, un home enamorat de l'Anna, la dona de la seva vida amb qui es va casar fa 10 anys. I un escenari dinàmic, perfecte per a acollir una peça teatral plena de moviment.

El Teatre Gaudí presenta Tu digues que l'estimes, d'Ivan Campillo, una comèdia de 85 minuts i ritme in crescendo. Riures, sorpreses i una mica de patiment per aixecar-se de la butaca amb molt bon sabor de boca. Us ho perdreu?

Dins del gran ventall de subgèneres que engloba la comèdia podríem diferenciar els que funcionen per contenció i els que funcionen per excés. Tu digues que l’estimes seria un bon exemple d’obra que pertany a aquest segon grup i que, més que una varietat còmica, seria tota una filosofia. Escrita i dirigida per Ivan Campillo, explica la història de dues parelles (una que està a punt de casar-se i una altra a punt de separar-se) i un jove i atractiu massatgista que trasbalsarà les seves vides. En termes argumentals, ni inventa res, ni li cal, ni ho pretén mentre que -això sí- s’esforça al màxim en oferir diversió ininterrompudament durant els 85 minuts que dura. Aquesta ànsia per entretenir és, certament, aclaparadora, no perd ritme ni un segon i avança empesa pel seu propi impuls. Ara bé, per alguns espectadors pot resultar fatigant pel seu constant histerisme, en molt moments injustificat, que, a més, no es preocupa gens pels matisos ni la versemblança de les situacions en la seva recerca del riure a qualsevol preu. A nivell actoral, el seu valor és més d’energia i vis còmica que de qualitat interpretativa, ja que prou feina tenen per mantenir un registre tan estripat tota l'estona. Només el carismàtic Raül Tortosa sembla trobar-li el punt al frenètic to, mantenint el nivell però sense perdre naturalitat. Inevitablement, una proposta com aquesta no pot acabar d’altra manera que amb un clímax delirant i pel·liculero com el que té. No obstant això, és coherent dins la seva idiosincràsia i, per tant, un altre tipus de final podria resultar insatisfactori.

Tu digues que l'estimes és senzilla en el seu plantejament i directa en la seva execució. Estem davant d'una clàssica comèdia d'embolics amb un únic objectiu: arrencar un somriure al públic i fer-li passar una bona estona en noranta minuts de teatre, ni més ni menys. I és ben cert que ho aconsegueix. Amb uns ingredients ben bàsics, Tu digues que l'estimes crea una trama amb cops d'efecte i algunes sorpreses que fan que el conjunt resulti molt entretingut i poc previsible.

Si el que us agrada són les comèdies, us recomano que no us la perdeu.

Més informació