Turandot

Tot tornant del nostre viatge pel Perú i Bolívia, pràcticament sense treva, teníem una cita amb el Liceu, Giacomo Puccini i TURANDOT. Una òpera inclosa dins del nostre abonament i que havíem canviat de data per no perdre'ns aquesta nova producció del vídeo-creador català Franc Aleu.

Amb aquesta producció el Liceu ha inaugurat la temporada 2019-2020 i celebra el 20è aniversari de la reconstrucció (un vídeo abans de la representació recorda l’incendi de l’any 1994). Vint anys enrere, el 7 d’octubre del 1999, “la princesa de gel” va ser l'encarregada de reinaugurar el Liceu.

Franc Aleu (Barcelona 1966) va ser Premi Nacional de Cultura el 2012 a la categoria d'audiovisual. Format com a fotògraf de moda va començar la seva activitat escènica amb la Fura dels Baus i Jaume Plensa.

La Turandot d'Aleu és espectacular, una proposta plena de metàfores visuals on el vestuari de Chu Uroz i la meravellosa il·luminació de Marco Filibeckç acompanyen el canvi continu de la configuració de l'escenari a partir d'una base giratòria i uns blocs d'escales que giren entorn d'una piràmide que també es mou. Un escenari que ha estat dissenyat pel mateix Aleu i l'escenògraf Carles Berga i on la piràmide representa el poder amb l'emperador a la cúspide i la princesa que habita a l'interior com si és tractes d'una presó meravellosa de la qual no vol sortir.

La Turandot d'Aleu és la regent d'un món virtual en el qual els seus súbdits estan dominats per ella. Una realitat virtual que gaudeixen gràcies a unes ulleres especials i en la que estan atrapats. Únicament Calaf, Timur i Liú resten al marge d'aquesta alienació. Calaf recollirà les ulleres de l'últim príncep ajusticiat i quedarà atrapat sota el domini de la "princesa de gel". Les projeccions embolcallen les escenes, imatges en 3D projectades a manera de pensaments i records dels personatges, llums i colors electrònics que s’activen i canvien amb la veu i la música d'acord amb el rol de cadascú. La fantasia és total des del moment zero.

Josep Pons, director musical del Liceu, ens ha presentat una versió vitalista amb una sonoritat espectacular i una gran sensibilitat i cura en les parts més delicades. Els cors, fonamentals en aquesta òpera han estat a l'altura, d'una banda el Cor del Gran Teatre del Liceu dirigit per Conxita García i d'altra banda l'excel·lent interpretació dels cantaires del Cor Vivaldi.

Un repartiment, de luxe, Iréne Theorin ha interpretat una Turandot freda i al mateix temps apassionada, amb una contundent projecció vocal. Jorge de León ha interpretat un correcte Calaf al que ha mancat força a la famosa ària "Nesun dorma" del tercer acte. Ermonela Jaho una Liú captivadora que ha desfermat l'entusiasme del públic amb la seva interpretació de "Signore ascolta" del tercer acte. La resta del repartiment ha estat formada per Alexander Vinogradov, un excel·lent Timur, Toni Marsol (Ping), Francisco Vas (Pang), Mikeldi Atxalandabaso (Pong), Chris Merritt (l'emperador), Maria Such i Marta Polo, serventes, Michael Borth (mandarí) i la veu de José Luis Casanova com a príncep de Pèrsia.

Una proposta que ens ha enlluernat i on el muntatge visual no eclipsa en cap moment la qualitat artística dels cantants ni per descomptat la música ni la dramatúrgia. Creiem que no exagerem pas, si diem que ha estat una de les nits més màgiques que hem viscut al llarg de tots aquests anys en el Gran Teatre del Liceu. Insuperable en tots els aspectes!!!

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Sorprenent, molt sorprenent és la posta en escena de Franc Aleu. És una escenografia moderna i atrevida, que utilitza tots els mitjans de la tecnologia visual. I és això el que més m’ha cridat l’atenció de l’obra i que m’ha fascinat en tot moment. Segons Aleu, Puccini és una mena de Spielberg del seu temps, perquè feia realment espectacles. Benvingut Franc Aleu al palau de l’òpera. Una base giratòria fa rodar un escenari que va canviant de cara segons l’escena. Els llums, els vídeos, la realitat virtual i totes les noves tecnologies estan posats al servei de l’escenari. Atrapats en aquesta realitat virtual està el cor, present en tot moment però ocult al darrera d’unes ulleres 3D. Es converteix en una massa informe, sense individualitat. Només el llum i les cançons unifiquen el seu patir, no volen veure morir més gent ni volen ser executats per la tirana. Es treuen els llums com qui es treu la màscara quan apareix l’amor i s’humanitzen com li passa a Calaf i a Turandot. Hi ha un moment en el que s’il·lumina l’escenari. És l’escena en la que Ping, Pang i Pong ofereixen diners, poder i sexe a Calaf perquè abandoni la idea de posseir la dèspota i frígida Turandot. Figures de dones despullades, deformades, sensuals van caient de dalt per temptar Calaf però res modifica la seva implacable resolució.

No parlaré de l’argument de Turandot, ja molt conegut, sinó dels aspectes per mi més rellevants com és el gir final que desfigura la clara misogínia del text de Carlo Gozzi. Puccini va deixar inacabada l’òpera en l’escena que segueix a la mort de Liú. Va ser Franco Alfano qui la va concloure a partir d’escrits del mateix Puccini. La inacabada Turandot ha permès petites modificacions en l’escena final. Recordo la Turandot de Nuria Espert que va ser la commemoració dels 10 anys de la reconstrucció del Liceu. Turandot opta pel suïcidi abans d’entregar-se al foraster. Potser Puccini ho hauria acabat així. No és la crueltat de Turandot que l’aboca a la mort sinó la incapacitat d’estimar. En la versió d’Aleu, l’amor arriba al cor de Turandot per l’actitud de Liú que és capaç de morir per amor. L’escena és molt colpidora i l’acte de llibertat de Liú fa més palesa l’esclavitud de Turandot.

Mereixen una atenció especial els cantants. Per un canvi en el repartiment degut a la suspensió de la funció per la vaga general del dia 18 d’octubre, vam tenir la sort de sentir a Gregory Kunde, el veterà tenor que mai defrauda. La soprano Iréne Theorin, molt experta en dones wagnerianes, va sobresortir amb la seva vibrant i potent veu. La rigidesa del personatge de Turandot impedeix sempre que la soprano pugui expressar-se amb el més mínim moviment. Ermonela Jaho amb una veu dolça i amb molta emotivitat em va confirmar que no deixa mai indiferent. Va ser ovacionada pel públic. El cor, com sempre dirigit per Conxita Garcia, va ser impecable així com l’orquestra magistralment dirigida per Josep Pons.

Estic segura que a Puccini li hauria agradat.

Arriscada i futurista arriba Turandot al Liceu acompanyada d’una escenografia trencadora i un centenar de coristes i figuració que acompanyen a Turandot per tot un univers de realitat virtual.
Franc Aleu ens convida a un tsunami tecnològic que en un primer moment costa d’integrar a l’imaginari de qualsevol consumista d’òpera tradicional, però que al segon acte ens atrapa amb la fragilitat dels personatges, l’elegància del repartiment i la increïble direcció musical de Josep Pons.

Ben jugada la infantilització dels enigmes que conviden a l’espectador a gaudir d’una part més respirada i humorística del Turandot, però em segueixo quedant amb la delicadesa i estil quixotesc que et fa vibrar quan vas a la òpera a veure un clàssic.

Sona Nessun Dorma i el pati de butaques es deleita.

Una Turandot avantguardista que no deixa de girar pels jardins de palau fins a un final que sembla obert a una doble interpretació de la qual tots parlen.