Ubu Roi

He llegit últimament que Cheek by Jowl és una de les millors companyies  de teatre del món i que Declan Donnellan, més que un director, és  una llegenda. Evidentment, tot això està sotmès a gustos i qüestions subjectives, però del que un pot estar segur quan surt de veure Ubu Roi és que ho fa consternat i amb una estranya sensació d'haver estat remogut per dins. Suposo que hi té molt a veure el tractament que Donnellan dóna a l'obra d'Alfred Harris, aconseguint que veiem la grotesca història d'Ubu per sota d'una altra realitat que ens és molt més propera. Crec que la troballa és excepcional, sobretot per la forma que té d'aportar diverses capes de contingut a l'espectacle, però també ho és la forma de portar-ho a escena. En aquest sentit, es pot dir que tècnicament Cheek by Jowl està a un nivell altíssim, a l'igual que els sis actors francesos que durant dues hores es desdoblen en burgesos elegants i monarques salvatges.

Ubu Roi és, sense cap mena de dubte, el gran espectacle d'aquest Grec 2014. La seva força brutal, juntament amb la direcció prodigiosa de Donnellan i també de Nick Ormerod (escenògraf i director artístic de la companyia), fa que els espectadors marxin a casa amb la sensació d'haver assistit a una funció excepcional i, per  què no, combativa. Com a exemple us deixo una frase del text original (1896) que dita avui, i en un país com el nostre, posa els pèls de punta: "De moment, m'enriqueixo... després ja faré les lleis."

La versió d’Ubu Roi de Declan Donnellan la protagonitza un adolescent que descobrim avorrit, jugant amb una càmera al menjador d’una casa burgesa. Les projeccions dels suposats audiovisuals que enregistra amplien l’experiència teatral més enllà de l’escenari, mostrant-nos la casa que, hem d’imaginar, hi ha darrere les bambolines. Alhora, fan que coneixem un jove excèntric, que es passeja per la casa enregistrant uns detalls que aixequen exclamacions del públic: unes fosses nassals, un pollastre esbudellat, una taca de “merdra” (com dirà Père Ubu) a la tassa del vàter... Els matisos que, dia a dia, se’ns passen per davant són els que capten l’atenció d’aquest fill de classe alta, el titellaire que convertirà els seus pares i els convidats al sopar durant el que transcorre l’obra en els protagonistes de les històries de la seva imaginació. El personatge central serà Père Ubu, el sàdic i dèspota tirà que pren el tron a l’antic rei i acaba sent l’encarnació de tots els trets negatius que pot prendre el poder (al crit de “merdra!”), i la Mère Ubu, l’escurçó a l’ombra que l’esperona a obtenir el poder.

Un repartiment francès brillant interpreta aquest Ubu Roi, passant magistralment, i en mil·lèsimes de segon, d’adinerats i decorosos burgesos als grotescos personatges als quals l’adolescent porta a l’extrem de les pulsions i instints humans. El so i la il·luminació (magistrals) ens transporten a aquest món mental i d’imaginació: una imaginació accentuada que converteix estris quotidians en l’atrezzo de les aventures de Père Ubú, com si d’un joc infantil es tractés (un raspall és una espasa, una cassola un casc), i esdevenen símbols de poder. Còmplices de l’àcida sàtira, riem de la tragèdia i d’aquest absurd caòtic i sorprenent que ens porta Donnellan i els actors francesos, tots endinsats a aquest joc de nens en què converteixen el poder.

En 1896, amb només 26 anys, Alfred Jarry va escriure i estrenar a París Ubu Roi, obra que, tot i només representar-se (originalment) dues vegades pel seu polèmic contingut, va revolucionar els conceptes de teatre dramàtic i de posada en escena, convertint-se en un clar antecedent del surrealisme i el teatre de l’absurd. L’adaptació d’un text com aquest, pretesament groller i excessiu, és un difícil repte per la facilitat amb que es pot caure en accentuar la caricatura sense aprofundir en les intencions reals de l’autor. En aquest sentit, el treball de dramatúrgia i direcció de Declan Donnellan és gairebé un miracle teatral. Ajudat d’un elegant disseny escenogràfic de Nick Ormerod, la història es presenta com a la torbadora fantasia d’un adolescent burgès durant un sofisticat sopar a casa dels seus pares, la qual cosa suposa una reinvenció genial del concepte primigeni. El contrast entre les bones maneres, la delicadesa dels comportaments i l’aparent calma de la quotidianitat amb la violència irracional i la malaltissa concepció del sexe i l’escatologia de l’univers Ubú esclata aquí amb una energia inquietant i imparable. Així, la proposta apel·la a la visió grotesca que el jove té del món dels adults: monstres despòtics que amaguen la seva veritable condició (probablement, no gaire lluny de la visió de Jarry envers la societat). Donnellan aconsegueix una cosa molt complicada que és afegir lectures al material original, en comptes de quedar-se amb només una de les que ja conté. Aquest Ubu Roi és divertit i, alhora, terrorífic. Salvatge i refinat. Compta amb un grup d’actors excepcional (del quals pare i fill destaquen especialment). Apropa a l’ara i aquí l’esperit transgressor de l’obra, parlant-nos a la cara del que som i el que amaguem; fent un ús dels objectes il·limitadament imaginatiu. Potser el seu ritme no és perfecte, però totes les seves idees funcionen, és incisivament colpidora i, difícilment, es podria ser més brutal i honesta. Bravo!

També pot ser que jo sigui una mica raret, però el fet és que no m'ha convençut, i mira que el cartell era de campanilles. Els Cheek by Jowl, dirigits per Declan Donnellan. També ho podria atribuir al llarg preàmbul de filmació videogràfica que no s'acabava mai... la conclusió és que m'he avorrit força, tot i que em sembla que he sigut l'únic. Per altra banda l'escenografia, el treball dels actors, la música, la il·luminació... han estat genials. El públic s'ha rebentat les mans aplaudint; segurament que el que s'equivoca sóc jo; no seria la primera vegada, ni la última. Llegir més.