Un dia qualsevol

Amb moltes ganes vam anar ahir a La Villarroel per tal de veure la nova proposta de Les Antonietes, UN DIA QUALSEVOL, emmarcada dins del Festival Grec 2019.

El passat dia 31 de maig ens va ser presentada en la roda de premsa del Festival Grec "Companyies Catalanes" (vegeu aquella ressenya), i ens van comentar que amb aquesta obra de creació pròpia, la companyia celebra els 10 anys dalt dels escenaris.

Les Antonietes va néixer en 2007 amb Maria Ibars i Annabel Castan. L'any 2009 es va incorporar Oriol Tarrasón que és des d'aquell moment el director habitual.

UN DIA QUALSEVOL és una comèdia creada i dirigida per Oriol Tarrasón que mostra el debat que apareix quan ens fem grans: viure intensament fins a l'últim moment, ... o be deixar-se arrossegar pel desenllaç previsible. L'ajudantia de direcció és de Martí Torras Mayneris.

A la residència Bon Repòs, els dies se succeeixen un darrer de l'altre, i un dia qualsevol és llarg i avorrit. Els seus hostes viuen pendents dels dinars i de les pastilles. Juguen al dòmino o fan figuretes de plastilina. L'Ernest (Quimet Pla) i el Mateu (Pep Ferrer) són dos dels avis que comparteixen habitació i discuteixen constantment. Una rutina que només s'altera quan un dels avis mor o si entra un de nou a la residència.

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit, fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el marit acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. Solange és molt més elegant.

Solange és l'Imma Colomer.

Ella i les seves ganes de viure provocarà una reacció en els dos amics que els farà sortir de la rutina en la qual viuen i alterarà el normal funcionament de la residència amb la complicitat encoberta de la Rosa (Annabel Castan), una de les cuidadores.

Una proposta que pretén apropar el públic a una realitat que molt sovint incomoda, donant veu a un col·lectiu que no volem veure. UN DIA QUALSEVOL incideix en la soledat dels protagonistes, obligats a viure, voluntàriament o no, lluny de les seves famílies i de les seves llars.

Un col·lectiu de persones que viuen amb por i tristor l'última etapa de les seves vides, envoltats de la malaltia i la mort, unes persones que viuen instal·lades en els records i que esperen infructuosament les visites dels fills o néts.

Però l'arribada de la Solange farà que tot es revolucioni, que es plantegin temes a priori tabús, com parlar entre ells del sexe, de la soledat, de la mort digna, de les famílies, de l'amistat.... i es qüestionin quina és la vida que volen portar en endavant. Unes actituds que xoquen frontalment amb altres membres del col·lectiu i amb una institució que busca el control i la rutina entre els seus "hostes".

Un gran treball dels quatre actors protagonistes, sense poder deixar de manifestar la nostra especial admiració cap a l'Imma Colomer que ens atrapa sempre amb la seva naturalitat interpretativa. Els dos excel·lents personatges masculins, de Pep Ferrer i Quimet Pla, ens han fet riure de valent amb les seves sortides, les seves malifetes entre ells i la sorpresa que mostren davant de la revolució que representa la Solange. Més continguda perquè el seu paper així ho demana, una magnifica Annabel Castan.

Quatre actors, que han estat magníficament acompanyats per "autèntics residents de la Residència Bon Repòs", Mari Carmen de la Cruz, Ana Escobar, Maria Fans, Juli Hernández, Sara Martínez i Isabel Torres, que han interpretat els seus propis personatges.

Una posada en escena molt àgil amb un gran treball en el moviment dels actors de la mà de Sebastiàn Garcia Ferro, espai i vestuari de Joana Martí, caracterització de Txus González, llums d’Iñaki Garz i so de Jordi Agut i Jaume Vergé.

Una proposta en clau de comèdia, amb un text esplèndid, que posa el punt de mira en la vellesa, en les persones de l'anomenada tercera edat que, amb les seves limitacions malgrat que tenen encara moltes ganes de viure i gaudir de la vida. I ens mostra també la cara amarga de la vida quan la mort decideix escollir persones encara molt joves.

Una proposta que paga la pena i que estarà a La Villarroel fins al 28 de Juliol.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

 

El teatre darrerament està complint una de les seves funcions: la visibilització de col·lectius vulnerables, marginats i oblidats de la majoria. No es freqüent portar al teatre els problemes d’un grup que en les societats més desenvolupades està en creixement i comença a crear preocupacions i problemes.

Aquesta obra va de vells, de vellesa amb V baixa i amb majúscules, d’institucions que cuiden vells i de tots els temes que els envolten: la soledat, la renúncia, l’abandonament, la sexualitat, la pèrdua progressiva de la salut i de la força, la manca d’acceptació de la decadència i també de la mort digna. I tot això en forma de retalls fugissers, passant-hi  de puntetes però amb una gran càrrega de profunditat.

La Companyia “Les Antonietes” va néixer al 2007 amb Maria Ibars i Annabel Castan. Oriol Tarrasón es va incorporar al 2009 i des de llavors n’és el director habitual. Actualment la Companyia està formada pel director, Annabel Castan i Mireia Illamola.

Oriol Tarrasón  ha fet les adaptacions de tots els espectacles que ha dirigit amb aquesta companyia: Un tramvia anomenat desig, Vània, Stockmann, Molt soroll per res, El mal de la joventut, Magnòlies negres. També ha estat nominat per “Los premios de la crítica” a la millor adaptació de Vània.

Amb "Un dia qualsevol" ha creat un homenatge a la vellesa, a la grandesa del ja viscut, a l’optimisme en la senectut, a l’amistat. Podríem pensar que és una obra còmica o més aviat tràgica-còmica, o humorística-agre-dolça. Tots aquests aspectes hi són presents d’una manera elegant i continguda. És molt difícil fer comicitat d’una situació irreversible, com el temps o la direcció inexorable cap a la mort.

El teatre ple a vessar d’un públic més aviat gran, es va omplir de rialles des de bon començament. Vaig creure que seria en to burlesc i no m’agradaria. El tema era massa seriós com per fer-ne humor.

Tarrasón ha sabut trobar l’equilibri entre el riure i el respecte. Ha sabut tractar amb exquisidesa la pèrdua progressiva de tot i li posa optimisme creant situacions irreals o fantàstiques. El contrast de la malaltia i la mort propera d’una persona jove fa més visible la igualtat entre edats, el destí comú de tots.

És una obra de dues actrius i dos actors acompanyats en molts moments per una colla de figurants, actors i actrius amateurs de més de 70 anys que reben l’espectador abans d’entrar a la sala i omplen l’escenari en algunes escenes aconseguint donar veracitat a la història. Els dos actors són Pep Ferrer i Quimet Pla ambdós molt coneguts per la seva constant presència al teatre, cinema i televisió. La Imma Colomer ens agrada sempre, faci el que faci, perquè sempre s’hi aboca tota, s’hi llença i ens creiem tot el que diu i fa.

Una obra plena d’optimisme i reflexió que convé no perdre.