Sinopsi

El dramaturg i director Miguel del Arco, de qui hem vist al Lliure La violación de Lucrecia i Juicio a una zorra, accepta el repte que li ha llançat el Teatre Lliure i s’enfronta ara a un clàssic del segle XIX d’una vigència terrible. L’abús de poder, la corrupció, la hipocresia, la manipulació de les masses i la noció del bé comú són només alguns dels temes d’aquest muntatge que protagonitza Pere Arquillué.

Enemic del poble, hostis publicae, és un terme que ja contemplava el dret romà per acusar algú equiparant-lo al soldat enemic que lluita contra la Républica amb les armes a la mà. Qui és però un enemic del poble? Qui l’acusa de ser-ho? I quin és el procés que el porta a ser anomenat així? L’enemic del poble és, a Ibsen, Thomas Stockmann. Un metge, un home de ciència que descobreix que la base de l’economia del seu poble, l’aigua d’un balneari que és la seva font principal d’ingressos, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix, doncs, advertir tothom. Però què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides? Ibsen assenyalava ja el 1883 molts dels possibles grans mals de la societat capitalista, i ens deixava obertes totes aquestes grans preguntes que encara avui, o avui més que mai, prenen tot el seu sentit.

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 12

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Elsa Álvarez Forges
Teatre Barcelona

Un Ibsen brillant en una versió magnètica

L’obra més coneguda d’Ibsen, un cant a la llibertat de pensament i a l’individualisme, feliçment ha tornat al Lliure en una versió i un muntatge colossals que signen Miguel del Arco i Juan Mayorga. Pràcticament tot és igual que la temporada passada, llevat que el personatge de Hovstad no l’encarna Pablo Derqui, sinó Santi Ricart. El text és brillant, valent, ple de significat i d’una gran vigència, que qüestiona la cultura de masses.

El doctor Stockmann ha descobert que les aigües del balneari que es ven com a font de salut estan contaminades. Però això atempta contra els interessos dels poders fàctics, el polític, l’econòmic i el mediàtic, que decideixen desmentir el doctor i anorrear-lo davant del poble. L’obra planteja molts nivells de lectura, des de l’estrictament polític fins al més filosòfic, la de l’home sol contra el món. També planteja molts interrogants: un home sol es pot arrogar la veritat i menysprear el poble? La massa de la gent és amorfa i sense criteri propi? Ibsen planteja dubtes, però la seva posició no és neutral, sinó que se situa clarament de banda de Stockmann, l’home que, com una Cassandra moderna, sap la veritat però ningú no el creu i el titllen d’impostor, d’enemic del poble.

En aquest muntatge espectacular dominat per l’aigua i per la grisor, Miguel del Arco dirigeix quinze actors magnífics encapçalats per un Pere Arquillué esplèndid que es deixa la pell per donar vida a aquest personatge magnètic i fascinant que és el doctor Stockmann. No és cap visionari, sinó un home racional que ha de fer front a la credulitat de la massa que no vol veure la veritat. Un enemic del poble és realment impactant pel text d’Ibsen-Mayorga i per la fabulosa interpretació de Pere Arquillué i la resta d’actors.

01/06/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Interessant drama polític

Escrita originalment l’any 1882, Un enemic del poble és, segurament, l’obra més coneguda del gran dramaturg Henrik Ibsen, juntament amb Casa de nines i Hedda Gabler. La peça és un drama polític que qüestiona certs valors com el benefici econòmic en contraposició al benefici social, l’ètica dels governants, els mitjans de comunicació o els empresaris, així com la idea del bé comú que, com ens mostra la història, malentesa pot esdevenir quelcom molt perillós. La versió que ha dirigit Miguel del Arco, amb adaptació de Juan Mayorga i ell mateix, actualitza el text de manera exemplar, potenciant la universalitat del seu conflicte i traslladant-ho a l’època actual, sense banalitzar-lo; extraient la seva modernitat. La proposta, doncs, resulta d’una gran solidesa i es recolza, també, sobre unes interpretacions molt solvents de tots el repartiment encapçalat pel sempre notable Pere Arquillué. Els jocs amb l’escenografia, l’aigua i la platea d’espectadors són efectius i el ritme prou adequat per sostenir una durada de més de dues hores sense entreacte mantenint sempre l’intriga i l’interès. No obstant això, també és cert que algunes decisions del director poden ser dubtoses. En general, diguem que potser no calia fer d’aquest muntatge un gran musical aquàtic perquè, a més, els diàlegs més intimistes són els que millor funcionen, mentre que, per exemple, sembla que les cançons no acaben d’encaixar en el conjunt. En qualsevol cas, l’espectacle és d’allò més interessant, entretingut i més que digne. I el que és millor: dóna peu a reflexionar.

02/06/2015
Maria Antolín
Teatre Barcelona

Un orgull ser-ne l’enemic

Un enemic del poble és aigua, ètica, moral, corrupció i hipocresia. Una història escrita l’any 1882, però que malauradament és universal i atemporal.

Malgrat la primera part de l’obra és massa expositiva, massa bla bla bla repetitiu que no acaba d’enganxar a l’espectador, de sobte l’escenari canvia i ens trobem dins la redacció d’un diari amb tot de gent anant i venint i, sense adonar-nos-en, hem desenganxat l’esquena del seient i.. pam! l’assemblea. Una assemblea molt ben pensada perquè el públic, aleshores, passi a ser poble i còmplice del que està passant. Feia molt de temps que no em movia tant a la butaca. Quanta impotència i quantes ganes de dir-hi alguna cosa!.

I ja està, ja t’han atrapat. Estaràs atenta la resta de l’obra, dues hores llargues sense pausa acabaran passant davant els teus morros com si res i, acabada la funció, hi haurà certes frases que se’t repetiran dins el cap una vegada i una altra.

Miguel del Arco, director de l’obra, va dir en una entrevista que “el teatre no ha de plantejar respostes, el que ha de fer és articular moltes preguntes”. Amb mi ho va aconseguir. Hi ha obres de teatre que per algun motiu em demanen anar caminant fins a casa, fins i tot quan aquesta passejada suposa una hora de trajecte.

“Hi ha d’haver algun lloc al Món pels homes lliures”

22/02/2014
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Que poc canviem

Un enemic del poble és una d'aquelles obres que et recorden el poc que canviem els humans amb el pas del temps. Amb més d'un segle d'antiguitat, podríem pensar que l'obra va ser escrita abans d'ahir. Un magnífic Pere Arquillué interpreta el doctor Stockmann, un home que només comet un delicte: defensar la veritat sense tenir en compte les conseqüències. I, és clar, quan la veritat és incòmoda és fàcil que les forces vives et vinguin a recordar que el que fas perjudica el bé comú (especialment el seu, és clar).

Amb una direcció arriscada, una escenografia sorprenent al principi però molt versàtil i adient a mida que passen els minuts i uns actors en estat de gràcia (penso especialment en Arquillué, Pablo Derqui i Roger Casamajor), Un enemic del poble no deixa lloc per a l'optimisme però sí per a la reflexió, i ens regala un espectacle d'allò més recomanable.

Més informació

17/02/2014
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Qüestionant la democràcia

Quan veus una obra d'Ibsen, d'Strindberg, de Chejov o de qualsevol altre dels grans mestres europeus del XIX, t'adones de la gran qualitat literària dels seus textos, però també de la construcció mil·limètrica i perfeccionista de les seves trames i arguments. Res hi sobra ni res hi falta. Tot avança cap a un objectiu clar, aconseguint crear un camí on l'interès no decreix... ni ara que han passat 100 o 130 anys. És cert que l'adaptació de Juan Mayorga i Miguel del Arco ha emfatitzat aspectes que acosten el discurs a l'actualitat (tampoc calia massa; els clàssics són clàssics perquè sempre són terriblement actuals) i potser ha podat alguns personatges o situacions... però l'essència i les paraules són les que són. La seva gran aportació ha estat inserir unes cançonetes (amb lletres del mateix Ibsen), que deixen perplex a l'espectador. No calia.

La direcció de Miguel del Arco és correcte, però sembla que hagi abandonat a alguns actors a la seva sort i, sobretot, sembla que ho hagi supeditat tot a una escenografia moderna, però grandiloqüent, que funciona en ocasions i que en altres acaba devorant l'acció dramàtica. Tot i així, s'ha de reivindicar la gran interpretació de Pere Arquillué (especialment brillant a l'última part de l'obra) i el bon treball d'un irreconeixible Roger Casamajor.

En resum, un espectacle sobretot recomanable per les velles (i belles) paraules d'Ibsen, que avui ressonen amb una contundència brutal. "L'home més fort és el que està més sol".

12/02/2014
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Stockmann en gran format

A finals del segle XIX, Ibsen va escriure aquest text que pot ser considerat com una de les millors reflexions teatrals que s'han fet sobre la psicologia social. En aquest, l'autor disseccionava el concepte de massa social i el funcionament de les col·lectivitats enfront la individualitat, a partir d'un entorn controlat per alguns dels diferents tipus de poders socials presents a la societat, com pot ser el polític, l'econòmic o el del mitjans de comunicació. Així doncs, com es pot comprovar, la història escrita per Ibsen és plenament vigent avui en dia i, per aquest motiu, la versió que se'ns presenta es troba emmarcada en una temporalitat actual, sense que això arribi a grinyolar en cap moment durant la representació, fent ús de càmeres de vídeo i micròfons. Tot i això, la grandiloqüència amb que s'ha volgut presentar l'espectacle juga a parts desiguals al llarg de la representació. Sens dubte, el moment de l'assamblea funciona molt bé en aquest format i aconsegueix fer partícep de forma indirecta a l'espectador, però en altres moments, sobretot als pertinents a la primera part, els diàlegs i les situacions més estàtiques es perden en aquell decorat obert i gegantesc. Això sí, el decorat té molt d'encant i, en les accions que es funcional, reforça les situacions i els diàlegs del text.

Per altra banda, els actors estan correctes en els seus papers i la direcció de Miguel del Arco és efectiva en els moments en que tots els actors es troben a escena, però no tant durant la resta del muntatge. A més, aquesta versió conté uns interludis musicals, que amb l'afegit d'aquell gran escenari i la presència de tants actors a sobre d'ell, sembla per moments que haguem anat a veure "Stockmann-The musical". Per mi, aquests no aporten res a l'obra i, a més, desentonen bastant en el seu conjunt, sense saber ben bé que pinten allà, tot i que sens digui que les lletres han estat elaborades a partir de textos poètics originals de l'autor.

Resumint, ens trobem amb un text excel·lent que, per aquells que no el coneguin, ben val la pena apropar-se al Lliure a veure aquesta versió. Cal dir que malgrat que l'obra no decep en cap moment, aquesta tampoc sobresurt especialment, com ja s'ha dit. Tot i això, sempre es d'agraïr que es programin aquest tipus d'obres i que siguin accessibles per al gran públic, fent-lo reflexionar i, potser, fent-li obrir els ulls respecte a la realitat que l'envolta.

27/01/2014
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

El temps no passa en và

I avui ho he notat amb aquest Ibsen, i potser ho he percebut perquè m'ha grinyolat l'escenografia moderna contra el text "antiquat". Penso que un doctor Stockmann vestit amb redingot i amb aquelles patilles-barba exagerades de l'època, m'hauria convençut més; tot passat a segle XIX. I reconec que al muntatge l'han fet com quan hi havia calés: escenari a tota amplada, 15 actors, aigua corrent per l'escena, seguiment videogràfic... Ningú ho ha fet malament, però tampoc ha destacat ningú, penso per aquest desacoblament de la posada en escena i el que és l'obra. L'escena de l'assemblea amb els vilatans, l'he trobat pesada i llarga. Tot i així molta gent ha opinat el contrari a jutjar pels aplaudiments i els crits de bravo.

Llegir més.

24/01/2014
Luba

Me ha encantado la adapatacion y la puesta en escena. He descubierto un actor catalan que desconocia de gran talento: Pere Arquillué. Los intermedios musicales no me han convencido mucho ya que la obra teatral en si sola es excellente.

15/06/2015
Josep OS

En veure l’obra m’ha portat a la memòria que fa més de 30 anys la vaig veure en el mític Estudio 1 de TV i si no recordo malament, Bódalo feia el paper de Dr. Stockmann. Llavors potser no em va impactar tant perquè el moment polític era diferent a l’actual, però si Ibsen pogués veure que el text que va estrenar fa 132 anys, una defensa de la llibertat d’expressió i l’honestedat enfront dels interessos econòmics, és un tema de total actualitat en els nostres dies, li costaria creure-ho. Molt bé la interpretació i especialment Arquillué, actor amb el qual he estat crític diverses vegades però que que en aquesta ocasió fa un treball superb. L’escena de l’Assemblea, genial, aconseguint tal connexió que has de retenir-te per no cridar. Espectacular l’escenografia així com la il·luminació, efectes i mùsica..Imperdible.

03/06/2015
Llorenç Prats Canals

Ja està vist. A mi aquest senyor del Arco no m’agrada, fa un teatre com antic, encara que li posin un escenari de discoteca, tant se val, faria el mateix amb uns decorats dels germans Salvador.
Ja li he vist desgraciar un Misantrop de Molière i aquí no se n’acaba de sortir perquè desgraciar Ibsen costa més, i més que més, si l’Arquillué s’hi posa amb ganes, i avui, si més no, s’hi ha posat. La resta fa el que pot. El summum arriba amb l’assemblea oberta al públic, m’ha rejovenit! Clifford Odets en estat pur, tu, Tot esperant l’Esquerrà. Espero que el Lliure, que ens ha ofert una temporada amb veritables joies, no hi insisteixi més. Ja n’hem tingut prou, gràcies.

29/05/2015
Neus Mònico Fernández

Una escenografia increïble,amb un joc d’aigua molt significatiu.
Unes interpretacions brutals.
L’adaptació de Juan Mayorga m’agradat molt.
Repetiria sens dubte.
La nostra valoració ha estat de 10.

17/02/2014
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Hay veces en las que las grandes producciones teatrales no superan a obras de pequeño formato. Y almenos es lo que me ha parecido a mi al ver este “Un enemic del poble” en el Lliure.
Resulta que hace cosa de un año vi “Stockman” de Les Antonietes en La Sala Muntaner y me dejaron maravillado por lo eficaz y directo que era la obra.
Con esto no estoy diciendo que esta nueva versión sea mala. Ni mucho menos. Todos los actores están correctos y maravillosos.
Pero a mi Les Antonietes me robaron el corazón y me dejaron huella.

12/02/2014

Deixa la teva opinió