Un matrimoni de Boston

David Mamet ha estat present en aquesta temporada en dues obres representades simultàniament, Glengarry Glen Ross i Un matrimoni de Boston. Ho celebrem.
Boston marriage es refereix a les parelles de dones que vivien juntes al segle XIX a EEUU i que vivien de manera independent de la seva feina o d’alguna herència sense recolzament de cap home. Aquesta expressió es va extreure de la novel·la Les Bostonianes de Henry James. Era el començament de l’empoderament de les dones.
Josep Maria Mestres la porta una altra vegada al teatre 20 anys després d’haver-la estrenat a Barcelona. Anna Lizaran, Emma Vilarasau i Marta Marco eren les tres actrius que van interpretar aquesta obra. Les tres han pujat un esglaó a la vida, al teatre i a l’obra i en el lloc vacant de la jove s’hi ha incorporat Emma Arquillué. Un planter magnífic.
David Mamet situa el text a la Gran Bretanya del segle XIX, aprofita el terme de James per fer crítica de la societat victoriana, sofisticada, culta, elegant i hipòcrita. La dona es comença a independitzar i Mamet en treu el costat còmic aprofitant situacions absurdes. Carol Ibarz, la responsable de la regidoria i sastreria ens situa en una ambient que recorden les novel·les de Choderlos de Laclos. Fa un treball fantàstic amb un vestuari i un ambient exquisit.
Tota l’obra és una lluita dialèctica en la que podem gaudir del plaer del llenguatge. El luxe i sofisticació de les paraules contrasta amb la modernitat dels comportaments i la llibertat en fets i pensaments. El llenguatge és directe, amb girs malintencionats d’una sinceritat extrema fregant la insolència o la crueltat, a vegades és groller com el que fan servir per dirigir-se a la minyona, que serveix de contrapunt. Les dues dones parlen amb confiança de l’amor, de la infidelitat, dels rancors i projectes frustrats o abandonats, de la justificació de les intervencions maquiavèl·liques que s’utilitzen per conservar allò que tens i no vols perdre. Un text brillant i una escenificació i interpretació magnífiques.

Un matrimoni de Boston, de David Mamet, torna als escenaris, quasi vint anys després de la seva estrena al Teatre Lliure de Montjuïc, en una nova versió dirigida pel mateix Josep Maria Mestres, on l'Emma Vilarasau assumeix el paper de l'Anna, originalment interpretat per l'Anna Lizaran, la Marta Marco interpreta el personatge de la Claire, paper que en la seva estrena original va interpretar l'Emma Vilarasau i l'Emma Arquillué, que s'incorpora a la producció, en el personatge de la criada Catherine, que en el 2005 havia interpretat la Marta Marco.

Un matrimoni de Boston és una obra de teatre que gira al vol­tant de dues dones que intenten sobreviure en una societat de finals del segle XIX dominada pels homes.
De fet, és una de les poques obres de teatre escrites per un dramaturg masculí que inclou exclusivament personatges lèsbics.
D'on ve el títol de l'obra? Matrimoni de Boston és una expressió que resulta d'un eufemisme amb el qual a finals del s.XIX, s'utilitzava per referir-se a les parelles de dues dones que vivien juntes i mantenien una relació sentimental.

El text és extraordinari, brillant, punyent amb diàlegs incisius, frívols, sarcàstics, irònics fins i tot plens de cinisme, alguns amb dobles intencions i d'altres molt directes i clars.
Les interpretacions són brillants. Hi ha molta connexió, complicitat i autenticitat entre totes tres actrius. Cap destaca per damunt de l'altra. Sensacionals!

Un matrimoni de Boston és una obra dinàmica, atrevida, enginyosa, sorprenent, amb embolics i girs inesperats. És una d'aquelles obres que et manté enganxat a la cadira des d'un bon començament. Molt divertida!
És una comèdia que parla sobre la veritat i les aparences, sobre el que amaga el llenguatge i revela el comportament. És una obra que parla sobre el conflicte, el compromís i la reconciliació, sobre els desitjos sexuals, les relacions de poder entre una parella gens convencional, sobre l'ambició i el poder. És una obra que ens fa reflexionar sobre el pas del temps i l'amor.

Una joia que no us heu de perdre!

Enhorabona a tot l'equip tècnic i artístic.
El text meravellós, la direcció impecable, unes interpretacions fora de sèrie. Vestuari, il.luminació, posada en escena, so...bona feina.

Fa quasi vint anys la primera versió en català d’Un matrimoni de Boston va suposar una autèntica revelació. El text afilat i punyent de David Mamet –un autor molt en voga a finals dels noranta-, així com la nova reunió de Lizarán i Vilarasau van ser punts molt importants i decisius com per mitificar un muntatge del que encara se’n parla. Ara tornen els mateixos personatges, amb les mateixes mentides, les mateixes trampes i les mateixes manipulacions. Mamet en estat pur, encara que sigui disfressat d’època.

Potser el que més sobta el primer cop que t’enfrontes a aquesta obra és que és molt divertida. El fet de traslladar una parella de lesbianes al Boston de finals del XIX i ficar-les enmig d’un argument típic d’Òscar Wilde ja és tota una gran idea, sobretot per les afilades rèpliques que es llencen una a altra o per les intervencions anticlimàtiques de la serventa. Tot portat fins a l’extrem –a vegades, una mica massa i tot- i amb un doble final tan coherent com divertit. Josep Maria Mestres sap portar molt bé el ritme, amb uns diàlegs rapidíssims i uns canvis d’actitud dels personatges que es donen en qüestió de segons. Una autèntica filigrana.

Està clar que aquesta és una versió diferent a la del 2005. Repeteixen dues de les tres actrius (Vilarasau i Marco), però canvien els seus rols i es veuen obligades a entrar en un joc completament diferent. Un joc en el que també hi juga Emma Arquillué, incorporant-se al projecte amb l’agraït paper de la criada. Però pel meu gust, la reina de la funció torna a ser, un cop més, Emma Vilarasau. L’actriu viu un moment artístic molt dolç i està totalment abocada a un personatge que coneix bé i que broda amb mil i un detalls.

L'obra Un matrimoni de Boston, actualment en cartellera a La Villarroel, és una producció que destaca tant per la qualitat interpretativa com pel seu significat simbòlic. Dirigida per Josep Maria Mestres, compta amb un repartiment excepcional encapçalat per Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué, tres grans actrius del panorama teatral català.





El muntatge actual també és un homenatge a Lizaran, ja que Vilarasau interpreta el mateix paper que ella va fer el 2005.





L'obra brilla gràcies a la intensa química que es genera entre tres grans actrius del panorama català: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. La seva complicitat és palpable des del primer moment en què comparteixen escenari, creant una tensió emocional i dramàtica que manté el públic completament captivat.





Emma Vilarasau, amb la seva presència imponent i el seu domini de la interpretació, aporta profunditat i força al seu personatge, equilibrant perfectament els moments de dramatisme amb tocs d'humor subtil. Marta Marco, d'altra banda, exhibeix una sensibilitat i una energia més delicada però no menys poderosa, establint un contrapunt perfecte a l'actuació de Vilarasau. Les seves interaccions estan plenes de mirades, gestos i silencis que transmeten una càrrega emocional que va més enllà del diàleg, creant una tensió palpable entre ambdues.





L'arribada d'Emma Arquillué afegeix una nova capa a aquesta dinàmica, trencant esquemes i aportant frescor a la interacció entre els personatges. La seva naturalitat i energia actoral són el complement ideal que acaba d'elevar la relació entre els tres personatges, dotant l'obra d'una dimensió encara més rica i plena de matisos. Quan surt, en lloc de quedar-se en un segon plà dins de l'obra, dona un punt de vitalitat que és d'agraïr.





Un matrimoni de Boston aconsegueix gran part de la seva dinàmica, frescor i gràcia gràcies a la magnífica traducció de Joan Sallent. La seva adaptació del text aporta una fluïdesa natural que s'ajusta perfectament a la proximitat amb el públic



Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

No sempre es dona el moment perquè passin les coses. En ocasions, s’avancen o es perden instants i relacions que podrien haver tingut futur, o no, si s’haguessin produït en temporalitats diferents. Això no treu que algunes passions i comportaments desafiïn aquestes suposades regles i juguin mentre es diverteixen.

20 anys després de l’anterior representació, Josep Maria Mestres reprèn la direcció del text de David Mamet, una comèdia victoriana d’amor i poder que es podria traslladar perfectament a l’època actual. Tres personatges, la mestressa de casa, la seva amiga i la serventa, comparteixen confidències i sentiments en l’aixopluc de quatre parets.

El text, satíric i molt divertit, enganxa des de la primera intervenció i va escalant la tensió i la passió a mesura que va avançant. No només es viu dins de l’escenari, el públic s’entrega amb ganes i es deixa emportar amb cada situació que es representa, deixant anar riures incontrolables durant la majoria de la producció.

Els diàlegs tenen unes aliades imprescindibles: Emma Vilarasau, Marta Marco i Emma Arquillué. Les intèrprets aconsegueixen delectar a l’espectadora amb la seva complicitat i química. La relació dels personatges es construeix de manera natural i la seva proximitat es trasllada fàcilment per fer creïble tota la història. És per elles i el seu magnetisme que l’audiència es queda atrapada en l’acció i no vol que pari.

Es tracta d’un muntatge ràpid, intens i molt entretingut, amb una escenografia que no s’aprecia gaire depenent del seient, que tot i distreure no deixa de tenir un rerefons interessant i important per rescatar un cop els riures i els aplaudiments han cessat.

Josep Maria Mestres recupera allò que l’any 2005 va encetar amb Un matrimoni de Boston, tot un èxit del Lliure. Gairebé dues dècades després, però, les cadires es mouen, com si es tractés d’una natural transferència generacional, i l’esperit de l’Anna Lizaran és adoptat per la seva antiga parella de ball, l’Emma Vilarasau, en una mena de declaració sobre quin és el lloc que ocupa cadascú en l’aparador teatral, en l’star system del nostre país. L’honor d’acompanyar-la el té, en aquesta ocasió la Marta Marco, que no apunta a mantenir la profecia, malgrat el seu talent.

El títol ja ho diu tot. Es tracta d’un eufemisme propi de l’època victoriana, i es refereix a una relació domèstica no tradicional entre dues dones de classe mitjana o alta. Aquesta situació era molt freqüent a Nova Anglaterra, on un major nombre de dones, sovint amb estudis, aconseguien suficient seguretat financera per decidir no contraure un matrimoni hererosexual convencional. Boston era plena d’aquesta mena de matrimonis. L’origen està molt arrelat al sufragi femení, malgrat que el mateix moviment sufragista marginava aquestes relacions per pertorbadores, perquè desafiaven les normes de gènere i sexuals de l’època.

El text de David Mamet combina de forma irreverent personatges d’època amb un text que pretén mostrar-se afilat, descarat, audaç i directe tot i les filigranes de la llengua, llibertí tot i la cura de les formes. Les actrius el dominen amb agilitat, i els diàlegs mostren ritme i control de l’alternança. La lluita, però, s’estableix entre la comicitat i el rigor. Es tracta d’una comèdia, una mena de vodevil, però la disfressa clàssica que li aporta el text de vegades la cobreix, i només un estirabot de tant en tant, una vulgaritat entre tanta correcció aparent, trenca la dinàmica i desperta l’audiència, recordant la seva veritable essència, crítica, fins i tot sarcàstica, no en l’expressió de la paraula sinó en el missatge que transmet. En aquesta esquizofrènia textual, part de la gràcia de l’autor, la Vilarasau es troba com peix a l’aigua, manté el to i no es decanta. És destacable l’actuació de l’Emma Arquillué. Amb el pes contrastat de les seves companyes de repartiment, la seva figura aporta la frescor sense filtres, aparentment innocent, del personatge. Ella i la Marta Marco tenen un gest còmic, una expressió i una cadència que fan descarat allò que l’autor probablement pretenia subtil, i es mouen en un registre lleugerament diferent, abonant-se (amb naturalitat, això sí) a la gràcia.

Una crítica elegant i punyent a les normes socials i a les convencions a través d’un text mític, que lloa l’amor, encara que sigui per subsistir.

Quin text menys Mamet aquest de Mamet… Aparentment, una comèdia frívola (bé és cert que prou audaç per defugir els estereotips del gènere) amb ressonàncies de Les amistats perilloses, però sense la cruesa a què ens té acostumats el dramaturg americà. Ara bé, potser no ho és tant d’ingenu Un matrimoni de Boston… LesLes dues protagonistes (els personatges interpretats per Emma Vilarasau i Marta Marco, respectivament) discuteixen, s'enfaden, s'insulten, perden els nervis, tenen atacs d'ira, i només troben consol, ah!, quan tenen l'oportunitat d'humiliar la criada (Emma Arquillué), de manera que, indefectiblement, a cada escena de maltractament i discriminació classista de la criada, n'hi succeeix una de reconciliació de les amants. Més mametià del que semblava, doncs.

És aquest joc pervers i fastigós de vilipendi i reconciliació el gran encert del muntatge de Josep Maria Mestres, que imprimeix el ritme i el to adequat a aquestes situacions tan contrastades i exigents per a les actrius.

Que difícil és dir el text, potser encara més quan es tracta d'una comèdia de diàlegs ràpids i punyents. El to i la modulació de les veus de les actrius no sempre s'adiu amb la intenció, probablement, és qüestió de temps.