Un monstruo viene a verme

Molts de nosaltres vam veure ja la coneguda pel·lícula dirigida per Juan Antonio Bayona, i és que no és estrany que l'homònima novel·la de Patrick Ness segueixi transformant-se arribant a diferents públics a través de diversos formats. En aquesta ocasió de la mà de LaJoven companyia, que ha sabut captar perfectament l'essència d'aquest text sanador i revelador.

No és fàcil escenificar una cosa tan abstracta com el monstre que ronda el protagonista, però han sabut fer-ho de manera encertada. La peça és molt amena i dinàmica i tot l'elenc està compromès i ben engranat. Confesso que vaig plorar com una descosida, no m'hauria d'haver posat rímel, en sortir semblava un ós panda, encara que vaig descobrir que la majoria estàvem igual. L'obra exposa moltes veritats i contradiccions de l'ésser humà que fan reflexionar i, en certa manera, estar més en pau amb tu mateixa i amb els altres.

Al teatre abundaven famílies amb fills adolescents, una obra perfecta per anar amb aquelles personetes que estan començant a sentir emocions complexes i no sempre fàcils de comprendre.

*Espectacle vist el 16/12/24 a Teatros del Canal de Madrid

Per més vegades que un hagi escoltat aquesta història, per molt que hàgim llegit el llibre o vist alguna de les seves adaptacions en cinema, el cert és que “Un monstre em ve a veure” segueix emocionant com la primera vegada.

El Conor té 13 anys i una mare malalta de càncer. Però, de vegades, possiblement sempre, fugir de les pors, de la veritat, és el que més ens costa. els espectadors mitjançant aquesta obra, increïblement ben adaptada.

L'elenc és sensacional. L'actriu protagonista, que encarna Conor, transmet dolor, por i esquinçament. Però els que l'acompanyen a l'escenari potencien encara més totes aquestes sensacions i aquests sentiments, especialment el personatge del monstre, aquell teixeixo mil·lenari que, nit rere nit, es desperta i visita Conor en els seus somnis. És, sens dubte, el gran paper (i per a mi, la gran interpretació) d'“Un monstre em ve a veure”.

L'escenografia és senzilla: una estructura de fusta dóna forma i vida a l'arbre-monstre. I poca cosa més: unes cadires, que serveixen per recrear escenaris com la casa, l'institut o l'hospital. També, jocs de llums senzills però efectius, coreografies i moviments de l'elenc sobre les taules calculats al mil·límetre i, en ocasions, petits passatges amb cançons que recorden un musical íntim i discret, però amb gran carta sentimental i que serveixen com a petits descansos entre tanta intensitat.

No hi falta res; tampoc no sobra res. Està tot pensat al mil·límetre i transmet allò que busca. I, a més, crea consciència. Se'n pot demanar més? Ho dubto.

*Espectacle vist el 08/12/24 a Teatros del Canal de Madrid