Un tret al cap proposa una història tendra i amarga a la vegada, interpretada per tres personatges femenins (Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer) que ens parlen de les formes diverses que pren la censura tant en l’àmbit públic com en el privat. Aquesta creació del dramaturg Pau Miró pren la forma d’un thriller periodístic que, tot i això, no renuncia a l’humor ni a mostrar els aspectes més íntims dels personatges protagonistes. Aquesta proposta es va estrenar al Grec 2017 Festival de Barcelona.

Sinopsi

Tres dones formen un triangle encapçalat per una periodista massa incòmoda per al diari en el qual treballava i que l’acaba d’acomiadar. L’acompanyen en escena la seva germana, que només vol gaudir dels darrers anys de la seva vida en plenitud, i una víctima que exigeix que el seu cas surti a la llum pública. Totes tres han anat a parar a un carreró sense sortida del qual només podran sortir-ne dient aquelles coses que són tan difícils de dir…

Durada:
80 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 10

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Tres formes d’enfrontar els problemes

Tres actrius a l'escenari, tres formes d'entendre la vida. De rerefons la honestetat al periodisme. Un text on trobem barrejats el thriller, la comèdia i el drama. Una reflexió sobre el concepte d'ètica professional i personal.

Emma Vilarasau, amb una perfectíssima interpretació, en el paper antipàtic i ple de supèrbia que li ha tocat. És una periodista de reconegut prestigi que fa 20 anys que està treballant en el mateix diari i té un blog d'opinió personal. Les coses canvien, l'edat no perdona i ella és acomiadada. Injustícia ?, incomprensió i rabia. A ningú l'interessa el que li ha passat ni el que farà a partir de l'acomiadament.

Imma Colomer, extraordinària interpretació de germana gran, un personatge que desprèn empatia entre el públic des del començament de la representació. Ella és escriptora de contes infantils i com diu "per sort" li han comprat els drets i pot viure tranquil·la. Li han diagnosticat una malaltia degenerativa. S'ha convertit en un "iogurt amb data de caducitat". Han estat distanciades durant molts anys.

Creiem que sovint els espectadors, però sobretot els que valorem d'una manera o d'un altre els espectacles que veiem, caiem en el parany de confondre la simpatia del personatge que es representa, amb la qualitat de la interpretació que realitza l'actor o actriu.

Mar Ulldemolins és la tercera actriu a l'escenari, en aquest cas ens ha costat força "creure-la" en la seva interpretació ... o potser això té a veure en que el seu paper és el més desagraït dels tres. No té feina i busca l'ajut de la periodista d'èxit, es presenta com una víctima que demana que el seu cas surti a la llum.

Pau Miró és l'autor del text i el director de la proposta. Planteja el tema del periodisme focalitzat en la forma d'explicar les notícies, passant per sobre de la seva autenticitat. El periodisme enfocat a l'espectacularitat del dolor, provocant alarmisme i por. Pau Miró considera que vivim en un estat de pànic generalitzat provocat per aquesta forma de periodisme, i això està avocant a la societat al conservadorisme i generant una necessitat de protecció.

Per nosaltres, és potser aquest punt de la proposta el que queda una mica desdibuixat, ja que s'anomenen i es parla de la forma de fer periodisme, però no conclou res i acaba deixant preguntes sense respondre...

Qui és responsable?, el diari o mitja de comunicació que vol les notícies així?, el periodista que vol notorietat?, nosaltres, receptors de les notícies, que ja ens està bé i ens conformem amb aquest tipus de periodisme?

Ens hem quedat amb la història de tres dones, tres formes d'enfrontar els problemes i en allò que no es diuen, allò que queda amagat per no veure-ho i que entorpeix l'autenticitat de les relacions.

El to realista i la naturalitat dels tres personatges ens ho fa molt proper i veiem reflectides en elles actituds o situacions viscudes.

Una trama ben construïda amb un gir final que ens ha sorprès.

Per nosaltres una obra rodona, que recomanem.

Si voleu veure la nostra valoració original, només heu de clicar AQUÍ

26/07/2017
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

De l’interès general a l’íntim i privat

Pau Miró és potser un dels veterans dins del que s'anomena la nova dramatúrgia catalana, i no tant per la seva edat sinó perquè des del seu primer text es va convertir en una veu pròpia i reconeguda dins de l'àmbit teatral. Han passat anys i moltes obres, algunes d'elles més reeixides que d'altres, però a Un tret al cap es nota una maduresa temàtica i expositiva que presagia grans textos en un futur molt proper. A partir de la història de tres dones amb un present complicat, s'analitzen temes com l'ètica periodística i també l'ètica que exercim en les nostres vides privades, plena d'autocensures i converses aparcades. És cert que l'obra té diverses parts, però crec que l'estructura està molt mesurada i resulta efectiva per donar-nos allò que l'autor vol en cada moment. En aquest sentit, val a dir que partim de petits monòlegs que ens porten a una part expositiva més llarga, on el conflicte queda perfectament explicat. Però també hi tenim algun flashback i un parell d'epílegs separats que tanquen amb mà experta una història que va de l'interès general a un interès personal i privat.

El gran mèrit de la direcció, també de Miró, és la gran credibilitat que desprenen l'espai i els personatges, tot i que algun gir de la trama els hi posi una mica difícil. També és mèrit, és clar, de les tres actrius triades. Emma Vilarasau treballa molt bé amb Miró (ja havien coincidit a Victòria la temporada passada) i demostra que quan controla els seus personatges tot resulta més efectiu. A Mar Ulldemolins li toca ballar amb el personatge més antipàtic, però se'n surt prou bé... com quasi sempre. I per últim, esmentar a Imma Colomer, que amb un personatge emotiu i càlid com el seu ha rebut molts elogis, i segurament també rebrà premis i una quantitat extra d'aplaudiments. Tornen al setembre...

26/07/2017
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Reflexionant al voltant de l’ètica

La sala Beckett ens porta aquest Grec una proposta al voltant de l'ètica, apostant per una bona fusió de gèneres a través de l'encertada dramatúrgia d'en Pau Miró. De fet, no es planteja cap tema nou, però s'aconsegueix una obra interessant que integra diferents temàtiques i que les fa avançar com si fossin una sola, fent una reflexió al voltant de l'ètica professional i personal, que tot i ser diferents, s'integren en la persona a l'hora d'aplicar-les. Es tracta d'un text que explora el món interior de tres personatges, tot aconseguint presentar una bona triàngulació entre ells que permet mostrar cada personatge i fer trontollar el món interior de la protagonista. En aquest sentit, Miró aconsegueix un bon dibuix de personatges, els quals compten amb el suport d'una estructura sòlida que fa avançar la història de forma eficaç i a on la temàtica i les reflexions flueixen per si soles. Així, trobem una direcció precisa que aposta per la naturalitat, tant en la direcció d'actors com en la posada en escena, presentant-se transparent i sense artíficis de cap mena. D'aquesta manera, ens trobem a tres actrius al servei d'un text que ens ofereixen unes interpretacions en total sintonia amb una obra que esdevé força rodona.

08/07/2017
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Periodisme i humanitat

Com vam poder comprovar recentment a La treva dirigida per Julio Manrique, el periodisme és una professió magnífica per parlar d’algunes de les qüestions ètiques, professionals i personals que més inquieten a la gran majoria d’éssers humans. D’alguna manera, es tracta d’un ofici que connecta fàcilment amb alguns dels conflictes, interessos, dubtes i necessitats més universals de la societat occidental. Un tret al cap és una obra prou intel·ligent i ben construïda per aprofitar aquests elements inherents del subgènere en un còctel on trobem moments de thriller, comèdia i drama social barrejats amb gran habilitat. Protagonitzada per tres excel·lents actrius, Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer, esplèndidament dirigides per Pau Miró, el to realista que respira la peça aconsegueix que la història flueixi àgilment i atrapi l’espectador des del primer moment. Només un curiós gir de la trama principal prop del final del muntatge despista una mica, tancant allò que ens estaven explicant com a eix principal per dirigir l’atenció cap a un altre lloc. Aquest tomb resulta sobtat però serveix a l’autor i director per encarar com a conclusió la part més humana dels personatges, reconduint, així, la situació de manera brillant. Es tracta, doncs, d’una interessant reflexió sobre la crisi del periodisme, l’ètica professional i la censura en els àmbits públic i privat que, amb uns diàlegs més inspirats que no pas alguns dels seus monòlegs, convenç, remou, entreté i interpel·la com es podia esperar d’un espectacle d’aquestes característiques.

06/07/2017
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Sí, però no

Pot ser perquè me n’havien parlat tan bé, que m’esperava molt més d’aquesta proposta. Estic totalment d’acord en que totes tres actrius (Emma Vilarasau, Mar Ulldemolins i Imma Colomer ) fan una feina excel·lent, sobretot l’Imma Colomer , que últimament no deixa de sorprendre’m positivament. Estic d’acord que en Pau Miró fa una feina de direcció molt acurada. Estic d’acord que l’escenografia , il·luminació i posada en escena són fantàstiques. Però que voleu que us digui, a mi no m’ha acabat de convèncer.

La proposta d’aprofundir sobre l’ètica periodística, i mostrar-nos la seva part més obscura , com poden ser els interessos personals, la manipulació de les notícies, la falta d’escrúpols i l’ambició dins el món periodístic (aplicable a qualsevol feina), m’han semblat molt interessants, però no lo suficient per sortir satisfeta d’aquest muntatge. La veritat és que al final se m’ha fet un pel llarga i avorrida.

Alguna cosa m’ha fallat i no sé el que ha estat.

30/09/2017
Alba Cuenca Sánchez
Teatre Barcelona

Es queda en el titular

Una obra que parla de la crisi del periodisme. Com a punt de partida, és interessant. Ara bé, quan la reflexió que ofereix el dramaturg i director Pau Miró no va més enllà, quan no denuncia males pràctiques concretes, quan es queda en discursos didàctics sobre “aquest, el nostre ofici”, l’obra acaba limitant-se a una història superficial, que frega el titular sense entrar al contingut de la notícia.

Emma Vilarasau interpreta aquí una periodista freda i més aviat masculinitzada que acaba de ser despatxada després de més de 20 anys treballant en un diari. Amb un ego i una altivesa importants. Enmig del drama i la impotència, rep la visita d’una jove –interessant contrapunt el de Mar Ulldemolins, que comença amb un paper força semblant al de la tímida i eficient Carmen de Nit i dia per acabar sent molt més directa i bocamolla- que li demana ajuda per investigar un cas de corrupció. Enlloc de tractar el tema més a fons, la història es complementa amb la vessant personal de la protagonista, representada per una peculiar germana amb la que conviu i que només serveix per al lluïment de la sempre gran Imma Colomer.

El que podria ser un thriller, es queda amb un parell de girs molt previsibles i un discurs simple. Es fa difícil explicar-se sense fer spoilers (pocs misteris hi ha només falta que els desvetlli abans d’hora!) però el problema recau en que no es parla de què és el que ha provocat la crisi dels mitjans, ni de quina és la diferencia entre ara i abans, ni de com es pot millorar. Només es deixa palès que les coses van malament. Estructuralment, les converses entre els personatges es combinen amb monòlegs dirigits directament al públic, amb una voluntat fallida d’interpel·lar-lo. Poc a destacar també en la posada en escena, correcta i funcional sense ser especialment bella. L’audiovisual, la música, el piano... Petits apunts que serveixen més omplir que per complementar.

El més profund que hi veurem reflectit és la diferencia intergeneracional que es representa en el món professional. Una jove amb poca experiència i una dona amb massa. Dues maneres de viure el món laboral i unes condicions i expectatives molt diferents, que no obstant acaben desembocant en un mateix resultat: Les dues sense feina. Veiem aquí un mirall del dia a dia que aconsegueix, aquí sí, mostrar la incongruència imperant del moment actual.

Amb tot, l’obra no acaba de quallar. No s’entén ni el problema amb la manera de treballar de la protagonista, ni què és el que s’hauria de fer millor. Es queda doncs amb un espectacle que simplement es deixa veure, però que no provoca el qüestionament que hauria de provocar tractant un tema tan necessari i influent.

25/07/2017
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Són dues obres diferents?

Per una banda tenim a Emma Vilarasau i Mar Ulldemolins defensant una història ben poc creïble: una joveneta inexperta intenta entabanar a una periodista que ja porta esperons, tipus Oriana Fallaci; com si es pensés que es mama el dit. De l'altra la germana de la periodista, Imma Colomer en estat de gràcia, que sembla que interpreti una funció apart. Llàstima que no l'hagin desenvolupat més la seva història, la relació amb el gat Muriel i una pila de coses que li passen o li han passat. Llàstima perquè amb ella l'obra rutllava. Vaja, que els hi ha robat la funció

Crítica completa » http:// http://bit.ly/2uVUouv

08/07/2017
Gemma Peiró

Qui diu que Pau Miró no ha renunciat a la comèdia en aquesta obra? Sí, hi ha renunciat, i no sé si és culpa del text o de la direcció… Quin munt de minuts d’evidències carregades de trascendència! Per la seva qualitat estètica i les seves línies, però, destaco el sofà i l’escriptori.

14/07/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Una obra sobre periodismo. Sobre la censura, tanto en lo profesional como en lo personal. Una historia de 3 mujeres: una periodista a la que despiden después de toda una vida dedicada al trabajo. La hermana de esta con la que tiene una relación de amor/odio y que encara sus últimos años de vida. Y una jovencita que quiere que su caso de injusto despido salga a La Luz.
La obra me ha gustado mucho! Tengo que destacar a la Vilarasao que hace un papel magnífico y me ha sorprendjdo gratamente. Inma Colomer también me ha conmovido un montón!!
La escenografía correcta, sin demasiados artificios pero la iluminación y las proyecciones le han dado un toque que me ha gustado bastante.
Os la recomiendo! Una historia que atrapa desde el principio y que va evolucionando con giros inesperados en su trama. Es un no parar!! Jajajaja

10/07/2017
Josep OS

Avui i dins de la programació del Grec he estat veient a la Sala Beckett aquesta obra eccrita i dirigida per Pau Miró. Ens parla de tres dones, una periodista (Emma Vilarasau) que als 60 anys l’acomiaden del diari en què ha treballat tota la vida i es reflexiona sobra l’ètica professional. Qui és el culpable el diari que l’obliga a escriure notícies manipulades i titulars sensacionalistes per tal de vendre més exemplars, o ella per acceptar-ho. La seva germana (Imma Colomer) escriptora de contes que viu amb ella i amb la qual manté una relació d’amor / odi. I una jove (Mar Ulldemolins) que també ha estat acomiadada de l’empresa alimentària on treballava i busca que la periodista es faci ressò del seu cas perquè surti als mitjans de comunicació. El text segons indica en un rètol lluminós està basat en un fet real, cosa que no dubto, i crec que se li podia treure moltíssim més contingut. En diversos moments se m’ha fet molt lent, per contra m’ha agradat moltíssim l’escenografia, il·luminació i posada en escena, encara que m’agradaria que algú m’expliqués perquè les tres actrius estan durant tota la representació a l’escenari i quan no han d’actuar s’assenten darrere a una cadira, cosa que a mi personalment em distreia de les que en aquell moment estaven actuant. Pel que fa a la interpretació, m’ha semblat fantàstica Imma Colomer, Vilarasau fa una bona feina i excepte en un parell d’ocasions, té molt controlat les seves pujades de to, i Mar Ulldemolins m’ha agradat molt A mi l ´obra no ha acabat de fer-me el pes, però segur que serà un èxit i tant de bo sigui així

02/07/2017

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Especial Festival Grec 2017, descarrega’t la revista de TB

Ja hi tornem a ser… Publiquem la segona revista en paper de TeatreBarcelona! Enguany el Festival Grec es renova, començant per un relleu a la direcció. Francesc Casadesús pren les […]

21 juny 2017