Una altra nit

És molt interessant tot aquell teatre que intenta sobrepassar els seus límits, proposar reflexions poderoses i aconseguir que el públic s’identifiqui a escena. Una altra nit és un text escrit pel seu propi elenc—Bàrbara Roig i Pau Ferran—que justament qüestiona la veracitat dels nostres records.

Amb una posada en escena humil i costumbrista, dirigida per Pau Ferran, actor i actriu encarnen a nombrosos personatges que semblen fondre’s entre ells i duplicar-se en múltiples ocasions. El joc metateatral fa que les ficcions es superposin contínuament, dotant a la representació d’una profunditat molt valuosa. El record d’una anècdota serveix a personatges per a qüestionar-se la realitat de l’anècdota, com cada persona romantitza i idealitza els seus records, multiplicant així les veritats. Els límits entre mentirà i realitat es qüestionen contínuament i des de diversos personatges i mètodes; fent així que, en certa manera, tot i res sigui veritat i mentida alhora.

El treball de l’elenc és destacable, ja que aconsegueixen transmetre aquesta ambigüitat de la ficció que representen i contagien a l’espectador; i tot això amb ben poc diàleg. És encomiable el treball escènic que, sense paraules, aconsegueix crear un relat sensible i emotiu on el públic medita sobre els límits de la veritat i la mentida. Quin record és el real: el d’ella o el d’ell? Ho són els dos? Cap? Son els dos mentida?

Aquesta ambigüitat és també portada a l’escena, fent que els relats també siguin expressats per so i, fins i tot per pel·lícula. Aquest plantejament deixa l’escena una mica buida, però tot i així té la seva lògica i valor. Així, l’obra planteja un viatge per un embolic continu per l’espectador, que mai sap si allò que escolta és veritat totalment o de forma parcial, o es mentida. De la mateixa manera, es tracta d’una obra complexa que barreja personatges i nivells de ficció amb una parella d’actors. Pau Ferran i Bàrbara Roig encarnen a una parella una nit a Nàpols, a uns actors en un col·loqui post-funció, a uns directors que escriuen una obra sobre la veritat dels records...

En efecte, Una altra nit és una obra d’una complexitat notable, que incita a la reflexió immediata i a la posterior. Tot i la seva dificultat i profunditat, escènicament té un valor innegable, una emotivitat y una bellesa molt destacables. Amb dos actors que estan parant la taula, les seves mirades, i una cançó ballada com si fos l’última nit de les seves vides, se’ns explica un record: el d’una nit qualsevol, una nit més, una nit que no se sap—ni importa gaire—si fou d’amor o de desamor.

L’altre dia vaig anar a veure aquesta obra amb un amic. En sortir de la representació comentàvem el que havíem vist i és curiós que cadascun ens havíem fixat en uns detalls diferents, havíem interpretat algunes parts a la nostra manera i no compartíem algunes impressions. I d’això parla, en certa manera, aquest text, de com uns mateixos fets viscuts per dues o més persones son recordats de diferents maneres. Com, en realitat, cadascú té un record de la realitat que ha viscut.

Partint d’un text de Pinter del 1969, els dos personatges que surten a escena, interpretats per Bàrbara Roig i Pau Ferran, escenifiquen aquesta reflexió al voltant de la veritat dels moments compartits. Com una història d’amor pot ser-ho o no, segons com l’ha viscut cada part implicada. Com cada record, amb el pas dels anys, es va transformant més en les emocions que ens transmet (o transmetia) que en els fets en sí mateixos.

Text fresc i amb molt de ritme que planteja en el propi espectador la reflexió de la premissa de la qual parteix. Roig i Ferran, esplèndids, captiven al públic amb la seva intensitat i emoció, es nota l’entrega pel text i la posada en escena des de la primera ampolla que posen a terra, fins a l’últim “cafè” que comparteixen, passant pel moment estel·lar patrocinat per Janis Joplin i el seu Piece of my heart –qui digui que no l’ha cantat o no li han marxat els peus amb la melodia, menteix-.

La posada en escena és mínima, la necessària en la mesura que el text la reclama. L’únic element que grinyola són els audiovisuals. La seva introducció és una mica brusca, però això podria quedar arreglat si durant la seva projecció quedés més clar el seu paper dins de l’obra. Està clar que és l’exposició de quin és el referent del text –Pinter-, però no acaben de funcionar com a nexe entre la primera escena i tot el que va després.

És una producció interesant i entretinguda, i deixa a l’aire el desig de que veure més treballs de Ferran i Roig. Aquesta és la meva anècdota, i la teva?