Una altra pel·lícula

Aquesta producció de La Brutal i Temporada Alta és guapa de cullons (amb perdó). Julio Manrique torna a la càrrega. Agafa aquest guió de David Mamet que feia temps que acumulava pols i ens el serveix en un muntatge de luxe. Escenografia, audiovisuals i interpretacions, tot encaixa.

L’obra manté un ritme frenètic la major part del temps. Julio Manrique i David Selvas no deceben i es mengen l’escenari des del primer moment amb uns personatges que es volen menjar el món. Mireia Aixalà convenç amb el contingut paper que li pertoca fer entre aquests dos personatges explosius.

 

Una altra pel·lícula comença forta, decau per un moment, però remonta ràpidament i ens deixa el millor queda per al final... i el final val molt la pena. És espatarrant. Insisteixo, espatarrant. No us diré més. Aneu-la a veure.

La indústria del cinema, i en concret la de Hollywood, ha donat per moltes històries sobre l'ambició i la manipulació, sent exposades a través de diferents formats, entre els quals predomina la seva presència en els audiovisuals. L'obra que ara se'ns presenta al Borràs va ser escrita per David Mamet fa gairebé tres dècades, però el món del cinema no seria un tema puntual en la seva trajectòria, sinó que l'ha revisitat en diverses ocasions posteriors, com per exemple en els guions de La cortina de humo o State and main. Així, tot i que la temàtica continua estant totalment vigent, potser és cert que l'espectador ja ha vist en diverses ocasions ficcions al voltant d'aquesta i el que podria tenir un efecte misteriós i novedós al conèixer que s'amaga darrera de les pel·lícules que veiem, segurament ara ja no hi és. Malgrat això, la força del relat fa que l'espectador es quedi atrapat en una història que va més enllà dels negocis de Hollywood, mostrant temes com la moralitat versus els negocis, la qualitat versus la comercialitat, l'amistat en els negocis, l'ambició, la manipulació, les relacions de poder o els sentiments versus la feina, per exemple.

La direcció de Julio Manrique és un dels punts forts del muntatge, aportant la força i el dinamisme necessari a la funció, malgrat una primera part excessivament monòtona i lenta a causa del text. Així, després d'una bona arrencada, vindria una part en què la història s'estanca, produint-se una sèrie de repeticions constants que fan que l'espectador vagi sortint lentament de l'obra per tornar a connectar més tard i deixar-se emportar pel torrent final que Manrique construeix de forma brillant, amb una direcció d'actors excel·lent i un dinamisme frenètic carregat d'intensitat. A més, encerta a l'hora d'aportar audiovisuals a la funció, aconseguint fer més fluides les transicions i dotant la peça de personalitat pròpia, juntament amb la selecció i la utilització de la música, així com amb un ús apropiat de l'espai, que l'agranda i l'empetiteix segons les necessitats del moment. Per últim, cal destacar unes excel·lents interpretacions dels tres actors, aconseguint sostindre l'obra fins i tot en els moments més baixos i fent que sortim del teatre amb un molt bon gust a la boca.

David Mamet, reconegut com un dels grans autors teatrals nord-americans contemporanis, va escriure un llibre l’any 1994 anomenat Una professió de putes, en referència a l’ofici d’escriptor segons la seva experiència durant els seus anys de carrera. Aquesta mateixa definició, críticament colpidora, sembla poder aplicar-se als productors, guionistes i estrelles del Hollywood dels anys vuitanta, quan Mamet va treballar en diversos filmes molt importants, i va escriure aquest Speed the Plow (traduït ara com Una altra pel·lícula).

L’obra és una sàtira ferotge del capitalisme que amaga la indústria cinematogràfica, on tots els seus responsables han de comportar-se, necessàriament, com a despietats carronyers que només pensen en els beneficis i mai en la qualitat artística dels seus productes, si no volen quedar fora del negoci. El text respon a una estructura peculiar, però molt conscient de les seves intencions. Es tracta d’un inici i un final que sostenen la història, un com a frenètic punt de partida i l’altre com a clímax aclaparador, per poder permetre’s un gir llarg i intimista que treu pressió, deixa parlar els personatges i fa fluir el seu veritable món interior. Això provoca un cert estancament narratiu i algunes repeticions temàtiques. Però Mamet sap perfectament el que fa i convenç absolutament amb el seu darrer tram.

La versió dirigida per Julio Manrique potencia l’homenatge a l’època (amb una música i unes projeccions molt encertades), el ritme i la naturalitat dels diàlegs. La seva compenetració amb David Selvas és total i junts aconsegueixen portar ben lluny el muntatge i evitar que s’enfonsi en algunes de les seves divagacions. A part d’això, potser la proposta original ens pot semblar ara una mica passada de moda però Manrique té criteri i bon gust i ha sabut fer-li un adequat embolcall de nostàlgia que ens fa oblidar la seva qüestionable actualitat.

David Mamet va escriure Speed the plow l'any 1988, just quan venia d'escriure els guions de pel·lícules tan importants com El carter sempre truca dues vegades, Veredicte final o Els intocables d'Elliot Ness. És important tenir en compte aquesta dada, ja que ens situa a l'autor teatral enmig del vertigen que provoca Hollywood... i és precisament de la indústria del cinema del que parla aquesta peça. Una obra que fa una crítica ferotge al capitalisme però que també edifica un petit poema a tots els somniadors i a tots aquells que en una dècada tan competitiva com la dels vuitanta aspiraven a construir un món millor. Desgraciadament, van morir en l'intent...

A més d'aquest retrat tan esfereïdor, Una altra pel·lícula també vol retre homenatge a la dècada dels vuitanta. Ho fa amb el vestuari, amb la música, amb el magnífic pròleg del principi i amb l'exquisida direcció de Julio Manrique, que utilitza l'espai escenogràfic i els audiovisuals amb un gust que acaba emocionant. En aquest sentit, el vídeo domèstic del nen que fa pel·lícules és una de les el·lipsis més boniques que he vist en teatre... en molt de temps.

Dels actors només cal dir que estan tan bé com sempre. Han treballat moltes vegades junts i es coneixen a la perfecció damunt de l'escenari, cosa que ens ve a demostrar que la idea de "companyia teatral" -actualment poc defensada- acaba adquirint molt de sentit. Junts construeixen uns diàlegs de certa densitat que a vegades s'enquisten i donen mil voltes sobre si mateixos, però aquesta era una de les marques de la casa que Mamet utilitzava en aquella època...  En definitiva, crec que heu de córrer al teatre abans que la programació ens aparti del camí aquesta petita joia. La gaudireu, i us ajudarà a reviure una època que molts enyorem i odiem a parts iguals.

Perquè, a la meva manera de veure, han fallat coses bàsiques, com la direcció. El Manrique director no veia al Manrique actor i no ha notat la desmesura d'algunes parts. Com deia la meva àvia, no es pot repicar i anar a la processó. També m'ha semblat fluixa la traducció, barbarismes inclosos i la reiteració d'algunes expressions com puta, fill de puta i hòstia puta, una vegada i una altra i una altra... Monotonia lingüística. Consti que no és una obra dolenta, però quan s'ajunta segons quin autor, director i actors, n'esperes molt i aleshores venen les decepcions.

http://bit.ly/1WGaFdF

Una crítica sobre la societat a través de la indústria del cinema. L’obra, tot i tenir un inici que li costa arrencar, un cop que ho fa ja no té qui l’aturi.

En el treball que David Selvas realitza del seu paper vam poder veure la transició del pensament i ànims que el personatge va lliurant durant tota l’obra. Julio Manrique va oferir el personatge estrident i passat de voltes, que enlluerna a Selva amb la seva proposta de produir una pel·lícula.

A més...

Dijous vaig tenir la sort de poder assistir a l’estrena d'”Una altra pel·lícula” de la Brutal. Com en totes les estrenes va ser una trobada de tota la gent del sector.

Una sàtira amb molt mala llet del món del cinema. Segur que al finalitzar l'obra et planteges quina opció hauries realitzat. A escena un trio Selvas–Manrique–Aixalà. Vam estar davant un duel interpretatiu entre David Selvas i Julio Manrique. Tot i que a parer meu el guanyador de la nit va ser David Selvas. Una altra pel·lícula