Una casa a l'est

Una casa a l'est ens parla del que volia dir viure sota una dictadura comunista en les dècades de 1970 i 1980, de la por i la opressió de saber que tothom et mira i t'observa, que qualsevol pot ser un delator i posar-te en perill. Però també ens explica el que va suposar per aquestes persones i les seves famílies accedir als arxius comunistes anys després de la caiguda del règim, del mal que pot fer saber qui va dir què de cadascú.

Laura Mihon teixeix amb habilitat diferents històries d'aquesta època i el Col·lectiu La Santa els dóna vida amb tendresa, emoció i veritat. Una molt bona proposta.

Més informació a Somnis de Teatre

Laura Mihon, l'autora del text, va arribar a Espanya el 1992 quan tenia 4 anys. Venien de Romania on la dictadura de Ceaucescu havia caigut feia tan sols 3 anys. Es van establir de forma temporal però es van acabar quedant. Laura es va criar a Espanya però mantenint una estreta relació amb el seu país d'origen on visitava anualment als seus familiars de Bucarest. Ha escrit aquesta obra, alimentant-se de la seva pròpia historia però també ha recollit part de totes les històries que li han explicat els seus pares i avis, viscudes per ells mateixos o els seus coneguts.

Després de la caiguda del comunisme,  un arxiver (excel·lent Pau Sastre) custodia milers de dossiers personals de l'època de la dictadura. Dos germans, Mònica i Florentin, fills d'emigrants del país i criats a Occident, tornen per buidar la casa familiar que els seus pares han decidit vendre perquè ja han pres la decisió de no tornar.

Aquest viatge desperta en la Mònica el desig de saber mes sobre el passat de la seva família, que a casa seva s'ha mantingut amagat. Silencis i tabús que omplen la seva infantesa i és ara que veu l'oportunitat de saber. Per contra, el seu germà Florentin no vol saber, creu que no necessiten saber més enllà d'allò que els pares han volgut explicar i que el que han de fer és buidar la casa sense mes i acabar aviat per tornar a la seva vida.

Un viatge de tornada als orígens, una reflexió sobre la identitat, la memòria i la recerca de la veritat. La idea principal d'aquest text és confrontar dues maneres d'afrontar un passat marcat per la vigilància de col·laboradors i delators del règim, ignorar o conèixer.

Els arxius dels dossiers personals eren 12 quilòmetres de passadissos plens d'històries proporcionades per delators que van col·laborar voluntàriament amb el règim. Aquests dossiers només podien ser consultats pels propis afectats o per familiars directes si es demostrava que la persona era morta o havia estat declarada desapareguda.

Però quines conseqüències pot tenir en una persona o en una família desvetllar actituds de persones conegudes o estimades?, persones en les quae potser has confiat sempre?, persones que han iniciat com tu una nova vida ?, persones que prefereixen passar pàgina? El descobriment de la traïció d'amics, familiars o veïns, la majoria de vegades obligats i convertits en instrument del règim, va generar situacions que, encara ara, són molts difícils de superar.

Apareixen també pinzellades del que va representar una dictadura a la vida de les persones, com l'escassedat d'aliments que havien d'aconseguir com fos en el mercat negre, les músiques prohibides i registrades d'amagat en radiografies, les cartes dels que eren fora, que amagaven la veritat sota explicacions innocents de receptes o els interrogatoris inhumans al que eren sotmeses les persones denunciades.

Unes interpretacions implicades dels tres actors, però que segurament podrien haver funcionat millor si el text hagués aprofundit més en els temes que proposa. Hem trobat els papers dels personatges una mica desdibuixats i ens han quedat preguntes plantejades sense resposta. Un final una mica "en sec" que ens ha fet preguntar ...ja està ???, ens ha agradat el plantejament i la posada en escena, però ens ha faltat una mica més de profunditat en el text.

Si desigeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

Vaig conèixer al Col·lectiu La Santa ja fa uns anys, quan van estrenar La infanta terrible y su séquito real, una obra-concert que potser no s'adeia del tot amb els objectius i el tarannà posterior del grup però que ja apuntava maneres. Després vindrien Historia de mi huida i Quan acabi la nit, que ja ens van donar més pistes sobre un col·lectiu que té per filosofia "el teatre en guerra". Els seus integrants consideren el teatre com una manifestació cultural necessària que ha de modificar d'alguna manera a l'individu, però sense alliçonar-lo. A Una casa a l'est aquesta idea hi és present, com en moltes altres produccions que ens parlen els darrers anys de memòria històrica, dels estralls de la guerra, dels testimonis d'un conflicte, etc. En aquesta peça la idea principal és la posar-nos al davant dues maneres d'afrontar un passat complicat i tortuós: ignorant-lo o bussejant en ell.

El gran encert d'aquesta obra de Laura Mihon, que s'inspira en fets ocorreguts a la Romania comunista que van viure els seus pares, és com estructura la història. Els personatges es multipliquen i les diferents èpoques i espais (el pis de la família o l'arxiu de dossiers personals de l'antic règim) s'encavallen de forma natural, sense forçar res ni sense fer perdre el fil a l'espectador. Llàstima, però, que l'obra acabi d'una forma una mica abrupta, deixant uns quants interrogants que la trama hagués pogut lligar millor. Les interpretacions, d'altra banda, potser haguessin pogut tenir més profunditat, tot i que funcionen i serveixen bé la història.