Una còpia

Caryl Churchill és una de les dramaturgues fonamentals de l’escena britànica contemporània. Amb 85 anys i mig centenars d’obres, ha estat pionera en articular un teatre on forma i fons treballen plegats a l’hora d’abordar de forma original i sorprenent temes com les minories, el poder, el feminisme o les relacions  familiars en el seu aspecte més profund i subconscient.

Fa més de 20 anys, va escriure “Un número” (traduït pel Jordi Prat i Coll com “Una còpia”), poc abans que la famosa ovella Dolly conegués la seva fi, i en un moment en què els debats sobre la clonació humana aclaparaven titulars. Dues dècades després, la clonació no és el tema que era i l’obra no acaba de tenir la urgència o interès que podia tenir en el seu moment. Potser, per això, Raimon Molins, que dirigeix la peça i n’interpreta els tres fills, sembla apostar per donar-li pes als nusos paternofilials, als fets i retrets que s’amaguen a les arrels d’aquest acte de distòpia científica, la responsabilitat del qual, com sabrem aviat, és el mateix pare (interpretat per Lluís Marco).

La història planteja els dilemes que ja coneixem d’aquesta gramàtica: és el fill original més “real” que les còpies? Perdem la unicitat en el moment en què som clonats? Què constitueix, o què defineix, la identitat? Som el que érem o allò que hem après pel camí? Què hi ha d’amor i què d’egoïsme en l’amor d’un pare i un fill?

Les obres de Churchill són plenes de tics lingüístics, interrupcions, monosíl·labs que fan que un diàleg sembli més aviat un monòleg que brolla de forma síncope i desendreçada i que fa que les idees quedin suspeses en apnees semàntiques i que les escenes no siguin fàcilment abordables des del naturalisme. Molins planteja els tres fills (l’original i els dos clònics) ben diferenciats, fet que permet entendre els personatges amb claredat. Marco proposa un pare fred, hieràtic, gairebé robòtic en la seva manera d’acceptar realitats que esquinçarien l’ànima de qualsevol ésser humà. En conjunt, tots dos ofereixen interpretacions intenses i apassionades que, tanmateix, no connecten entre elles ni amb la resta del públic, potser per aquest mecanicisme no naturalista del text… o potser perquè no aconsegueixen resoldre la dificultat que aquest comporta amb una mirada més profunda i sincera i menys subratllada.

És a la part de disseny on s’aconsegueix transmetre l’elegància freda i sinistra que vesteix la narració, amb unes projeccions que donen profunditat i aire a l’espai escènic i un espai sonor que, tot i resultar un pèl excessiu en algun moment, delinea amb encert l’atmosfera futurista, distòpica i gairebé quirúrgica que fa que surtis del teatre… una mica distant, malgrat la cruesa dels esdeveniments que acabes de presenciar.

Caryl Churchill és una de les autores britàniques més prolífiques i reconegudes. La seva ja llarga carrera comença cap als anys 60, i de mica en mica va abandonant el naturalisme per instal·lar-se en un teatre més avantguardista, en el que destaquen temes com el feminisme o l’abús de poder. A Barcelona s’han vist en els darrers anys vàries de les seves obres: El setè cel, I només jo vaig escapar-me, Top Girls o El desig del cor. També hi va haver una versió de l’obra que ara ens ocupa en el 2007, dirigida per Jordi Prat i Coll, i amb Andreu Benito i David Selvas com a protagonistes.

Una còpia ens parla de la identitat, de qui som davant del món i de tot allò que fem per distingir-nos, per ser únics i inimitables. Tan terrible és que hi hagi algú similar a nosaltres? La clonació ens treu personalitat a nosaltres mateixos? Ens disminueix o anul·la, com s’insinua a l’obra? Tots aquests temes, i molts altres, afloren durant una mica més d’una hora entre un pare i uns quants dels seus fills, ja sigui l’original o les còpies... Els diàlegs poden semblar simples a l’inici, però tot es va fent cada cop més complex, més abstracte i més filosòfic. A moments, un pot desconnectar de tot el que va succeint, sobretot si ens quedem a la trama i no aconseguim arribar més enllà. Sento dir que jo vaig ser dels que no va arribar a traspassar del tot la frontera de la versemblança.

A escena hi tenim només a dos actors, encara que els personatges siguin uns quants més. I tenim la sort de que siguin dos veterans, dos actors experimentats que intenten atrapar-nos amb un text no sempre assequible. Lluis Marco, i sobretot Raimon Molins en el roll més complicat, ens serveixen una peça d’aparença simple i de rerefons endimoniat que farà les delícies a tots aquells amants d’un teatre d’idees, reflexiu i gens obvi.

La creença de ser persones úniques en el món és el que fa ser especial a l’ésser humà. La identitat es construeix en una base simple i senzilla com és que, en principi, no hi ha ningú igual al món, però, és veritat?

En aquesta obra, Bernard en realitat no és Bernard, sinó que és una de les còpies de l’autèntic fill de Salter. O això sembla ser. La relació entre el pare de tots i els fills, l’original i els clonats, és el nucli d’acció d’aquest relat.

El text de Caryl Churchill parla sobre la pròpia identitat, la idea de ser únic/a i l'egocentrisme de deixar alguna cosa, de deixar petjada en el món. Unes reflexions que a vegades queden exposades d’una manera molt clara sobre l’escena, però que en altres ocasions estan diluïdes en un diàleg filosòfic confús. És en aquests moments que l’espectadora desconnecta una mica del relat i no acaba d’entregar-se al conjunt de la història.

Amb una posada en escena molt visual i propera, Raimon Molins (Bernards) i Lluís Marco (Salter) mantenen la tensió davant del públic aguantant cada embat dialèctic de l’altre. Destaca especialment Molins amb un canvi de registre profund i autèntic en cada salt a la còpia desitjada.

Interessant premissa que no acaba d’esprémer el seu potencial, amb un marc audiovisual treballat al detall que permet viatjar de veritat a l’escenari ideal per les converses difícils i incòmodes entre pare i fills.