Una giornata particolare

Clara Segura, ens torna a confirmar que és la gran dama actual del Teatre Català, però sobretot m’ha sorprès l’actuació molt mesurada de Pablo Derqui, que en alguns moments m’ha fet posar la pell de gallina.

La direcció d’Oriol Broggi és de 10 cum laude, en tots els sentits (a excepció del so) … i aquesta vegada em trec el barret per la seva tasca.

Comença la representació amb una llarga escena de la pel-licula projectada a l’escenari de la Biblioteca; la posada en escena de la versió es magnifica, a partir del moment en què les cortines del cinema es tanquen i apareixen els dos espais diferenciats on viuen els protagonistes…

Si voleu llegir la crónica sencera. 

En la seva dilatada trajectòria, La Perla 29 ha aconseguit forjar-se un nom que és sinònim de qualitat, oferint-nos propostes que no ens acostumen a defraudar mai, tot i la seva diversa procedència. En aquesta ocasió, tornen a aprofundir en l'univers italià que tan bon resultat els va donar amb 28 i mig o Natale in casa Cupiello, i ho fan apostant per una història molt intimista carregada de matisos, la qual aconsegueix omplir cada racó de l'escenari amb tan sols tres actors.

El repte no era fàcil, ja que, per una part, l'espectador té en ment els dos actors que van protagonitzar la pel·lícula, uns immensos Sofia Loren i Marcello Mastronianni, i per l'altre, l'anterior producció feta a casa nostra, farà uns 30 anys, comptava amb l'Anna Lizaran i el Josep Maria Flotats com a caps de cartell. Tot i això, la Clara Segura i el Pablo Derqui estan inmensos en els seus papers i fan oblidar qualsevol tipus de comparació possible, sense menystenir una excel·lent Màrcia Cisteró en un petit paper secundari. Així, els dos protagonistes interactuen molt amb el llenguatge no verbal i aconsegueixen transmetre a l'espectador el món intern reprimit en el que viuen els seus personatges, gràcies a unes interpretacions amb molta força emocional continguda.

D'altra banda, Oriol Broggi torna a mostrar-nos un treball de direcció impecable en el seu nou muntatge. Aquest aconsegueix crear una atmosfera que ens trasllada sensorialment a la Roma dels anys 30, comptant amb l'ajuda d'unes magnífiques tasques d'il·luminació, caracterització i escenografia, que aconsegueixen dotar de realisme a l'acció. A més, la constant utilització de la música s'agermana perfectament amb els personatges i les seves emocions, tot creant una simbiosi d'interioritats que arropleguen a l'espectador i el fan sentir immers en elles. A més, Broggi aconsegueix que una història intimista i plena de silencis, mirades i converses relaxades tingui ritme, aportant al muntatge el seu propi dinamisme i fent que l'espectador no es cansi, tot arroplegant-lo i conduint-lo per aquesta espiral en la que els protagonistes es troben atrapats.

Oriol Broggi ha volgut fet una versió pel teatre d’Una giornata particolare,  una pel.lícula que es va estrenar l’any 1977, protagonitzada per Sophia Loren (Antonietta) i Marcello Mastroianni (Gabriele) i que està considerada com una de les pel·lícules més maques del cinema italià. Nosaltres és la segona vegada que la podem veure dalt d’un escenari. La primera va ser al 2012 al teatre Gaudí amb la companyia La Pavana. Una versió, en aquella ocasió, ambientada en la visita del dirigent nazi Heinrich Himmler al Madrid franquista de 1940 de la que en tinc molt bon record.

L’obra tracta d’un home i una dona que es troben casualment un matí de maig de 1938; tothom a anat a una desfilada que Mussolini ha organitzat per rebre a Hitler, ells per diferents motius no hi han anat. L’ocell de l’Antonietta s’escapa (símbol de llibertat) i s'atura a la finestra del veí que viu enfront; aquesta és la primera vegada que es veuen. Tots dos es senten sols i tenen la necessitat d’escapar de la realitat que els envolta; ella és una dona ignorada pel seu marit, esclava dels seus fills i de les feines de la casa i ell un locutor de radio que ha estat acomiadat de la feina per les seves idees polítiques i per la seva condició sexual. L’Antonietta de seguida es sent atreta per ell (un home culte, intel·ligent i sensible) i s’inicia entre tots dos una relació íntima fins hi tot podríem dir “amorosa". Una relació que ells saben que és del tot impossible. “Ho faig per mi” diu l’Antonieta (és la primera vegada que ella sabrà el que és sentir-se estimada).

La posada en escena és fantàstica i plena de petits detalls, com la gàbia amb l’ocell al pis de l’Antonietta, la quantitat de llibres que hi ha en el pis d’en Gabriele, les rajoles del terra, separades per les toves del espai del terrat, el soroll del timbre de la porta, la olor del cafè, la blancor de la roba, la música ambiental, la radio que transmet els discursos… Una meravella. La il·luminació és del tot encertada i pel que fa a la sonoritat ha millorat molt des que els actors utilitzen micros. Les interpretacions de Pablo Derqui (Gabrielle) i Clara Segura (Antoniettta) han estat realment extraordinàries. Tots dos actors amb un gran nivell interpretatiu, ens han sabut transmetre durant tota l’obra, els seus sentiments i emocions. Molt bona la caracterització de la Marta Cisteró en el  paper de la portera.

Però… hi ha dues coses que m’han fallat. En primer lloc, la llarga durada de la projecció de la pel·lícula al començament de l’obra i en segon lloc, la representació s’ha fet un pel lenta, provocant més d’un badall i cop de cap entre els espectadors.

Ha estat quasi una obra rodona, però li ha fallat el ritme i m'ha faltat aquell punt sorprenent i original al que ens té acostumats en Broggi.

Quin és el mèrit de fer una copia perfecta de l'original?

És el recorregut que ha fet aquesta obra mestra d'Ettore Scola i el seu inseparable guionista Ruggero Maccari, on veiem a dues persones que aprofitant que estan "soles" a la ciutat, es confessen l'un a l'altra i fan una mena de catarsi que els canvia la vida. Molt fidel a la peli, quasi seqüència a seqüència, des del meu punt de vista ha patit d'una certa lentitud que l'ha llastrat i en determinants moments l'ha fet una mica pesada. Per culpa d'això penso que la parella d'actors no s'ha pogut lluir com tots esperàvem. La Biblioteca plena a vessar. Llegiu-ne més.

Costa d'imaginar que una pel·lícula italiana del 1977 hagi donat peu a dues sonades produccions del teatre català, amb uns repartiments de primer ordre (Lizarán i Flotats el 1984; Segura i Derqui a l'actualitat). Potser és perquè Ettore Scola va fer una pel·lícula preciosa, carregada d'una sensibilitat i una senzillesa colpidores. Potser és per la màgia que Mastroianni i la Loren desprenien cada cop que es trobaven en una pantalla. Sigui com sigui, el text ha acabat convertint-se en un petit clàssic i en un vehicle de lluïment per a grans actors... almenys a casa nostra.

Oriol Broggi no dissimula en cap moment que vol homenatjar la pel·lícula, i corrent un risc extraordinari s'atreveix a projectar la primera escena del film a l'inici de l'obra. La veritat és que al final tot acaba tenint sentit, però quan veus aparèixer a Sophia Loren a la pantalla penses que l'invent acabarà potenciant comparacions... En aquest sentit, hem de dir que tot i que l'obra calca diàlegs i situacions ideades per Scola, tant Clara Segura com Pablo Derqui porten els personatges al seu terreny, fugen de qualsevol imitació i acaben aconseguint escenes molt emotives, com ara la del terrat. Per tant, ens trobem davant d'una petita joia, potser massa farcida de cançons i música ambiental, i sobretot llastrada en algunes escenes pels inconvenients d'espai que comporta la nau de la Biblioteca de Catalunya. Uns inconvenients, però, que La Perla 29 sempre intenta salvar amb molta imaginació i molt bon gust.

Jo no he vist la pel·lícula en què es basa aquesta obra ni tampoc cap versió anterior. Vaig anar a la Biblioteca de Catalunya a veure una obra de teatre que m'havia d'explicar una història i vaig marxar amb la sensació que em faltava alguna cosa. Malgrat les interpretacions sempre excel·lents de Clara Segura, Pablo Derqui i Marcia Cisteró vaig trobar que tant el text com la posada en escena eren poc teatrals: foses a negre, escenografia aparatosa, complicada distribució de l'espai escènic, text poc evocador (com pensat per ser recolzat per imatges que, senzillament, no hi eren). Vaig marxar amb la sensació que l'obra estava pensada per als fans de la pel·lícula, aquells que ja tenen un vincle emocional amb els personatges i la història i que poden omplir els buits amb els seus records. De fet, pel que diu tothom, si formeu part d'aquest grup, la gaudireu de valent. No va ser el meu cas.

Més informació