Una història real

Tota història beu d'un punt de vista subjectiu, ja sigui quan ens la expliquen o al presenciar-la nosaltres mateixos directament. Aquesta subjectivitat marca com és la mateixa història, obviant o subratllant allò que l'autor considera. Per tant, quan ens diuen que allò és una història real possiblement serà cert, però serà una de les tantes versions que hi ha de la mateixa. En aquest sentit, cadascú ho viu i ho sent de forma diferent i és aquí on entra aquella línea divisoria entre realitat i ficció que distorsiona l'etiqueta d'història real, sent millor dit com la realitat per a aquella persona. Aquesta reflexió es podria traslladar perfectament a l'obra que ens ocupa, la qual ens planteja com és de diferent la realitat segons la visqui una persona o una altra i com de separades poden estar aquestes realitats distintes d'uns fets compartits. Sens dubte, això ens pot distanciar de les persones més properes al no ser conscients de quina és la seva realitat i només tenir en compte la viscuda per un mateix, tal i com ens planteja l'obra.

Però anant encara més enllà, a l'obra que presenciem se'ns diu des del títol que allò que presenciem és real alhora que la seva exposició es dividida en capítols, com una novel·la. Llavors, fins a quin punt aquesta pretesa realitat ho és dins de la pròpia ficció del muntatge? Sens dubte, es tracta d'una proposta plena de capes que poden portar-nos a generar interessants reflexions. No obstant, un dels molts temes que s'intenta introduir, com és el de la penetració dels postulats d'ultradreta en la nostra societat, el qual resulta molt interessant, es tracta de forma massa superficial i de seguida queda diluït deixant-nos amb ganes d'explorar-lo més. Tot i això, els temes proposats resulten atractius i la seva fusió amb la història plantejada resulta del tot encertada, així com el destacable bon treball del jove actor Nil Cardoner. En aquest sentit, ens trobem davant d'un muntatge ben portat que amaga tants temes interessants com l'espectador estigui disposat a estirar, fent-nos oblidar les seves possibles mancances.

Quan al talent se li dona ales, aixecar el vol és una tasca senzilla. Una historia real aixeca el vol amb facilitat davant la mirada d’un públic lliurat des d’abans de començar, gràcies al talent dels actors i actrius que formen un gran repartiment i a les ales que en Pau Miró, autor i director, els atorga amb un text brillant, ple de matisos, àgil i real com la història que explica. La direcció no és complexa, i tampoc no aporta un segell distintiu. Potser és l’únic punt que no avança. Quatre personatges gairebé permanentment en escena, contemplant-la quan no hi intervenen per remarcar que la seva presència, com a referent en cada diàleg, es manté viva. Un espai amb poc caliu, fred i, com tantes vegades li deia el fill al seu pare, més semblant a una pista de bàsquet que no a una autèntica llar. Un plat, copes i ampolles de plàstic pretenen situar-nos en un despatx (despatxos)-menjador que no ajuda. Si la butaca que la difunta mare va comprar és, aquest sí, un element que entra en escena amb força, que hi juga un paper, la tenda, els dossiers o el globus terraqüi et distreuen.

Però si l’escenografia no aporta, i la direcció no es nota, què fa que el saldo final sigui tan positiu? Sense cap dubte, la dramatització. A la Mireia Aixalà, el paper li escau a la perfecció, tot i que la duresa i l’acidesa finals no casen amb la cordialitat gairebé naïf de l’inici. En Nil Cardoner, excel·lent. La mirada parla més que les seves obstinades, punyents però esbiaixades argumentacions. D’en Julio Manrique... què més se’n pot dir? Adopta el rol com si fos la seva veritable història real, el condueix amb traça i guarda en els seus silencis aquella capacitat hipnòtica de transmetre sense dir. Les seves pauses, i com reprèn el text després d’elles, és màgic. Però, pel meu gust, és la Laura Conejero qui més ho broda. La seva veu, el moviment lent però precís del seu cos, la manca d’estridència, d’impostació, la gestió del text, de les rèpliques... espectacular, senzillament. Tots quatre esborren mancances que en una segona revisió sorgeixen, un cop fas evident la positiva primera impressió. Tot plegat, no apareix fins l’endemà, quan l’eufòria per la interpretació deixa pas a la reflexió més analítica. I és en aquest context d’anàlisi que es sobrevenen com un cop de puny cinc segons que voldria esborrar. No hi hauria una forma millor d’encarar pare i fill quan tots dos es desarmen, es desprotegeixen i, per fi, s’acosten? Calia fer-ho així? És un instant que et fa fora d’una escena que et mantenia atrapat. Sort que de seguida et refàs.

I finalment, pel que fa a la història, destaca el joc d’individualitats, la moral de qui no hi veu més enllà del seu nas, de qui disfressa les seves intencions amb arguments genèrics, globals, gairebé filosòfics. La moral que qui excusa el seu fanatisme acusant la història que l’ha portat a esgrimir-lo. La moral de qui vol un món diferent, un món millor, sense fer-hi absolutament res mai, per si de cas acaba perdent-hi, quan resulta que ho té tot. Un debat interessant en el que l’autocrítica, i més en els temps que ens toca viure, hauria de ser la protagonista. Potser així, finalment, tots assumiríem el compromís que ens pertoca perquè descobriríem que és entre tots que hem arribat fins aquí, que hem desenterrat una ultradreta rapinyaire, que olora les nostres febleses, els nostres dubtes. Ja ho diuen: les bèsties oloren la por, i se n’aprofiten per atacar.

Ahir, 31 d'octubre, vam anar a La Villarroel a veure UNA HISTÒRIA REAL del dramaturg i director PAU MIRÓ que ha estat estrenada aquesta setmana. Segons llegim en el programa de mà es tracta d'una proposta que vol reflectir l'ascens de l'extrema dreta en la societat, una obra contra Steven Bannon i els seus intents d'instaurar, amb finançament, partits d'ultradreta arreu. Segons comenta el director, la història està basada en fets reals, però no retrata als protagonistes.

I ho fa explicant el conflicte d'un escriptor (Julio Manrique) i el seu fill adolescent, (en Nil Cardoner). Després de la mort de la mare, l'escriptor publica una novel·la on parla d'ella i la seva mort. El fill no ho pot pair, creu que el pare mercadeja amb el seu dolor, i  adopta una actitud de rebel·lia trobant refugi en la ideologia de l'extrema dreta, adoptant consignes i comportaments supremacistes i xenòfobs.

Un text que presenta les contradiccions entre les idees i els fets i mostra la incapacitat de les persones de posar-se en la pell dels altres.

Laura Conejero és l'editora que intenta mitjançar en aquesta crisi pare-fill per evitar que repercuteixi en el seu objectiu d'aconseguir que el llibre de l'escriptor es publiqui i sigui un èxit. Al mateix temps reflexiona sobre el procés d'escriptura i de quina manera ella pot reconduir el procés creatiu d'un escriptor.

Mireia Aixalà és una psicòloga que treballa a Afers Socials i no pot ni vol justificar els fets que ha protagonitzat el fill de l'escriptor. Tracta d'ajudar però ni pare ni fill volen ser ajudats. La seva ràbia davant la impunitat d'uns fets ,que ella considera greus, farà que prengui alguna decisió poc convencional.

Una escenografia d'Enric Planas simple, que es transforma en els diferents espais: l'habitació del fill, el saló de la casa, l'editorial, el despatx d'Afers Socials ... ajudats per la il·luminació de Jaume Ventura i l'espai sonor de Marta Folch (per cert, volem fer aquí un petit comentari, .... estàvem situats força enrere, a un lateral de la fila 9 de la grada B, i hem tingut alguns problemes seriosos d'audició).

Unes interpretacions molt acurades i que ens han agradat força, destacant la del jove actor Nil Cardoner que ens ha seduït des de la primera escena fent seu i creïble el paper que interpreta.

Un desenvolupament de la història que enganxa pel seu format de semi-thriller, ja que els espectadors no sabem que li diuen al pare quan rep la trucada telefònica que el destarota. De mica en mica anem copsant que hi ha al rerefons de la història i podem entendre una mica l'actitud hostil del fill envers el seu pare. Tots dos, marcats per la mort de la mare, s'allunyen dia a dia. Cadascú s'hi ha construït la seva realitat i viuen en un món fet a mida de les seves necessitats.

Una història que deixa temes sense resoldre, preguntes sense respondre, i molts temes oberts a comentar, però que potser per això, ens ha agradat força. Curiosament havent llegit opinions no massa positives d'alguns amics teatraires, i anàvem amb certa recança.... i per sort, la proposta ens ha sorprès molt favorablement .... això acostuma a passar sovint quan t'esperes el contrari.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Tenint en compte que el teatre de text és majoritari al panorama de la nostra ciutat, pot resultar innecessari haver de sortir a defensar-ho. No obstant això, no està de més ressaltar que abordar segons quines temàtiques des de l’escriptura teatral és molt important per la salut creativa d’un país, entre altres coses, perquè el teatre és un art efímer i, passats els segles, els muntatges s’obliden mentre que el que queda són els textos. En aquesta tasca de construcció d’una identitat cultural, Pau Miró és un d’aquests dramaturgs el treball del qual sempre val la pena anar a veure, per l’encert de les seves temàtiques, un estil elaborat i una barreja de gèneres que no deixa de banda la profunditat. Tots aquests valors estan presents a Una història real, una proposta sòlida que, amb una elegant sobrietat escènica, aborda un drama amb tocs de thriller sobre les relacions familiars, les conflictives connexions entre realitat i ficció, i tot sota l’ombra de l’augment d’ideologies feixistes en l'actualitat. Un còctel atractiu i poderós que atrapa i aconsegueix mantenir la tensió fins al final.

Un cop feta la defensa del teatre de text, però, cal mencionar també que aquesta disciplina escènica té els seus vicis i que, en aquesta peça, ressalten bastant. Es tracta, per exemple, de l’aversió als silencis, la insistència en què tot estigui explicat als diàlegs, l’abús de monòlegs expositius o una irreal autoconsciència psicològica dels personatges que revelen el que senten i pensen de manera clarivident i específica quan cal resoldre els interrogants minuciosament plantejats durant l’obra. Tot això, sumat a que l’autor decideix portar la història per un camí que, clarament, no és tan atractiu com el que sembla apuntar la premissa, fa que el resultat final, en conjunt, no sigui tan rodó com, potencialment, podria haver estat, si no s'hagués fet servir la temàtica com a excusa per a, en realitat, parlar d'una altra cosa. En qualsevol cas, estem davant d’un espectacle notable amb grans interpretacions de Manrique i Conejero, a més d’un Nil Cardoner que es revela com un jove gran actor capaç de sostenir la rèplica als més veterans com si ho hagués fet tota la vida. Haurem de seguir-li la pista.

Darrera de cada acció hi ha una motivació, un sentiment o una creença que ens mou a actuar d’una manera o una altra. A vegades és l’alegria, d’altres la tristesa o el dolor. En ocasions actuem en benefici dels que hi ha al nostre voltant i, en d’altres, són aquests precisament qui paguen les conseqüències de com ens sentim.

Una història real parla d’un pare i el seu fill que han afrontat, com han pogut, la mort de l’esposa i la mare. Cadascú ho ha gestionat de la manera que li ha sigut possible. Bé o malament, són adjectius fàcils d’adjudicar quan s’és fora de la història. Aquí, la relació fraternal s’ha convertit, amb el temps, en distància i suportar-se quan comparteixen temps i espai. El fill amb un rancor i dolor que dirigeix al seu pare i a sobresortir en els estudis. El pare és escriptor i intenta, com pot, superar el dolor a través de les paraules que escriu i, també, predica. Al seu voltant una professional d’afers socials i l’editora de l’escriptor.

Amb una escenografia interessant, que va transformant-se en diferents espais a mesura que el text i les escenes ho necessiten, es crea l’ambient propici perquè es desenvolupi aquest drama amb un ritme adequat a la història. L’ús de llums i la part sonora/musical ajuden a crear l’atmosfera necessària per afrontar cada situació que es planteja a l’escenari.

El text és potent i t’enganxa des del principi, intentant descobrir què haurà passat perquè s’hagi donat la situació que s’aborda. A poc a poc, es van escodrinyant els fets i les situacions que han portat al pare i el fill a estar contra les cordes, a que hagin d’afrontar els seus problemes. La tensió i les emocions es van intensificant amb el pas dels minuts, deixant astorat al públic i amb ganes de saber com acabarà tot plegat. Això sí, hi ha un petit descuit en aquesta narració i és que alguns dels temes que s’aborden com a accessoris a la trama inicial –com és la visió del noi ric cap a la pobresa i la societat amb menys recursos- que ja que es posa sobre la taula es podria haver explotat i indagat una mica més. Es podria haver desenvolupat una reflexió al seu voltant o no deixar-ho tant penjat com queda al final.

I he deixat pel final les interpretacions perquè és realment la cirereta del pastís, el principal motiu pel que tornaria a veure aquesta obra. De Julio Manrique sempre esperem la seva intensitat i aquí el trobem actuant amb mesura, amb una emoció i preocupació que va creixent amb el text d’una manera natural i compassada paral·lelament a la història i els seus protagonistes. Laura Conejero és simplement brillant, és igual quin paper faci, sempre supera les expectatives, diluint-se amb el seu personatge. El personatge de la Mireia Aixalà li va a la mida, en el seus gestos i moviment.

La autèntica sorpresa és Nil Cardoner, com aconsegueix fer-se amb el seu personatge, com traspua veritat amb cadascuna de les paraules que diu, com es mimetitza i escup dolor i ràbia amb cada reflexió econòmica, amb cada dard dirigit al seu pare i la seva forma d’afrontar la vida. En un moment de l’obra es presenta un duel interpretatiu Manrique-Cardoner i és difícil determinar qui aconsegueix emportar-se al públic, encara que la balança s’inclina a poc a poc cap al segon. Amb aquella mirada que aguanta tanta emoció i que, alhora, s’enfronta a la impotència del seu pare per no saber com arreglar la seva relació. Uns minuts d’enfrontament que ho determinaran tot i que ajuden a l’espectador a enamorar-se, una mica més, del Cardoner teatral, al qual estem –encara- poc acostumats a veure.

Ràbia, dolor, tristesa, dol i justícia es barregen en aquesta obra que té com a màxim reclam el seu repartiment, que aconsegueix, per un moment, que desconnectem de la vida i ens endinsem en una historial molt real, però de paper.

És molt interessant plantejar textos i representacions teatrals que tractin sobre la contemporaneïtat més cruel de l’espectador per apel·lar a la seva reflexió posterior. Confrontar problemes actuals a escena, especialment quan són controvertits per a la societat, és interessant i suposa un exercici creatiu molt positiu. En aquest cas, el text de Pau Miró—qui també dirigeix la representació—planteja una situació on es reflecteix el creixement de les ideologies d’extrema dreta en una joventut individualista que deriva en accions racistes, homòfobes, masclistes...

Una història real és una ficció de la realitat on un escriptor reconegut—encarnat per Julio Manrique—veu el seu èxit professional en dubte degut a un episodi de violència racista protagonitzat pel seu fill. L’escriptor, centrat en una novel·la políticament marcada per valors humanitaris veu com es sacseja tot el seu món personal al veure que el seu treball privat—el de pare—ha donat com a fruit un jove amb ideologia d’ultradreta. Tot i ser un plantejament molt interessant, allò atractiu del conflicte dramàtic—l’augment de l’ultradreta al jovent—perd la força que promet. En lloc de ser el centre del conflicte, s’acaba diluint i plantejant-se com quelcom secundari. No evita incomodar al públic tot citant a dirigents polítics contemporanis com Trump, però tampoc incideix en caracteritzar i descriure curosament aquest perfil ideològic creixent dins la societat actual.

En canvi, la representació es centra molt més en un nivell metaliterari i ficcional on s’hi reflexiona sobre la figura de l’escriptor autobiogràfic i els problemes que deriven d’escriure sobre la vida d’un mateix. Tot i que s’extreuen reflexions molt interessants i la representació és intensa i emotiva, l’obra no acaba com allò que prometia sinó com una reflexió molt allunyada d’una lectura profunda de la política i societat d’avui dia. Sota el meu punt de vista, aquest canvi no és cap error, però si un gir radical respecte allò que es proposava inicialment. És molt interessant i valuosa l’aproximació que es fa d’allò metaliterari, de la mateixa forma que allò que deriva dels diversos nivells de ficció que succeeixen a escena: els textos del pare, del fill, els llibres ja publicats...

El treball de l’elenc és espectacular. Els quatre personatges són encarnats per Julio Manrique, Nil Cardoner, Laura Conejero i Mireia Aixalà, qui fan una interpretació realment potent i emotiva. S’ha de destacar l’interpretació de Nil Cardoner, qui dona vida al jove protagonista amb una potència molt destacable. Tot i així, s’ha de dir que els personatges femenins de l’obra tenen un plantejament menys profund, tot i que igualment valuós.

Una història real, en síntesi, és una obra molt potent, intensa i emotiva que problematitza sobre els problemes individuals d’una família. Tot i que es planteja com quelcom molt major—una reflexió sobre l’ascens de d’ideologies neofeixistes—, la representació és exitosa i la seva escenificació ben plantejada. Es tracta, com bé diu el títol, d’una història molt real, inserida dins d’una contemporaneïtat ferotge, tot i que amb un tractament una mica superficial dels motius reals—col·lectius—d’un cas familiar individual. Les seves reflexions metaliteràries, el seu gran elenc i el seu potent treball la fan una representació molt interessant.

Ens parla de la relació que es crea entre pare i fill arran de la mort de la mare. Mentres que el pare es refugia en escriure un nou llibre, el fill expressa el seu dolor amb actes violents i més a prop de l’ultradreta. Tot i que sembla que el fil anirà per aquest camí (el costat fosc de l’ultradreta) va en la relació entre pare i fill.

La part inicial de l’obra m’ha agradat, la definició dels personatges principals. Veure com el pare es refugia en escriure un llibre (autobiogràfic i a la vegada explicant les interioritats de la família) i el fill amb un camí que sembla que vagi cap a la autodestrucció i l’ultradreta. Una pena que no ficar el dit en la nafra, en un tema que sembla el tenim a l’ordre del dia.

Poca escenografia i a la vegada eficaç. Una taula, unes cadires, un banc tenen molt joc quan es vol. I en aquesta obra treuen tot el suc. Els actors els tenim quasi tota l’estona a l’escenari i el moviment ens dona el focus necessari per saber cap a on tenim que mirar. Un bon treball de moviment, que moltes vegades queda oblidat per altres propostes.

En la interpretació em quedo en la de Manrique i Nil Cardonar, l’actuació de pare i fill te la creus. Els papers secundaris queda entre la Laura Conejero fent d’editora que sempre sap on ajudar al pare i Mireia Aixalà en aquella psicòloga social disposada a ajudar i fins i tot a denunciar el que està passant.

Es una obra et que fa reflexionar cap a on anem, però segurament no quedarà (personalment) entre les millors obres de l'any. Podeu veure tota la meva opinió sobre l'obra al següent enllaç 

Comença a ser una mica inquietant que els textos del programa de mà ens vulguin vendre un espectacle diferent al que veiem després damunt de l'escenari. Vaig entrar al teatre amb l'expectativa de veure una història que ens fes reflexionar sobre l'ascens de l'ultradreta, però més enllà de la interessant premissa inicial el tema es dilueix o queda excessivament soterrat per una trama que es bifurca i crea altres camins. És cert que Pau Miró prefereix la subtilesa a l'excés, o a la desmesura, però crec que aquí peca de prudent i no es mulla de la forma que molts esperàvem. Transforma la història del fill suposadament supremacista en una mena de confrontació pare i fill que, finalment, acaba de forma força convencional. Tot plegat enmig d'una trama editorial i d'una interessant, però tímida, reflexió sobre el procés d'escriptura i la literatura dins de la literatura. Una trama calidoscòpica que, en algun moment, ens recorda El chico de la última fila, de Juan Mayorga, tot i que l'ambició i també els resultats siguin menors.

Les interpretacions de tots els intèrprets (Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner), com era d'esperar, són solvents i garanteixen la naturalitat que la funció necessita. Res està fora de lloc, i fins i tot l'espai escènic resulta tant nítid com asèptic. Un espectacle, doncs, en el que potser li falta el risc que se li pretenia. Un espectacle ben escrit que agradarà a un públic sense expectatives, o que directament no llegeixi els programes de mà.

“Una història real” és un text de nova creació signat i dirigit per Pau Miró per encàrrec de La Villarroel.

Un espectacle interpretat per Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà i Nil Cardoner que ens parla de quina manera ens pot afectar a cadascun de nosaltres la pèrdua d’una persona estimada.

A “Una història real” veurem el comportament d’un pare i el seu fill davant la pèrdua de la dona/mare morta. Cadascun d’ells passarà el dol de diferent manera. Mentre el pare s’aboca totalment en la seva feina, la d’escriptor, el fill descarregarà la seva ràbia refugiant-se en el supremacisme conservador. La distància que hi ha entre tots dos és del tot visible. El pare està tan abocat a la feina que no s’adona de qui té al costat. Els veiem que estan totalment allunyats l’un de l’altre. Davant l’avís d’una psicòloga del comportament del seu fill, i uns escrits que troba el pare, aquest s’adona que l’única manera de que tot tingui un altre vegada sentit és la d’apropar-se. Pot ser encara hi són a temps. Entre tots dos escriuran la que serà la seva història real.

El dol els ha allunyat, i entre tots dos hi ha una manca d’empatia total. Per sobreviure a aquest dolor cadascú s’ha construït el seu propi relat.

Pau Miró posa com a protagonistes a Julio Manrique en el rol del pare i Nil Cardoner en el del fill. La resta de repartiment el formen la Laura Conejero, una editora que no li posa les coses gens fàcils al pare, i que ens fa reflexionar sobre la pressió laboral, l’egoisme, l’individualisme i la falta d’empatia;  i la Mireia Aixalà que representa a la psicòloga social que li fa veure el problema del seu fill. Tots quatre interpreten de manera natural i totalment creïble el seu paper en aquest muntatge.

Una proposta interessant que ens fa reflexionar sobre què ens fa prendre moltes vegades un camí equivocat, i que els lligams i les relacions familiars són una part molt important per tal de que les nostres decisions puguin ser o no del tot encertades.

 

*** /****

Llegeixo la sinopsi del dossier de premsa i la sinopsi dirigida al públic i trobo congruències, parlen de coses totalment diferents. Una posa el focus en el nen de la casa, i el perquè de la seva inclinació cap a la ultradreta, i l’altre en l’ètica de vendre les vivències de la gent que rodegen al pare del nen, un escriptor ja amb un cert renom.

La història és una barreja d’aquests dos temes, que al final ens acaben parlant de les relacions familiars, de com el dol ens pot afectar. La ultradreta i l’ètica de la narració són “l’excusa” pel punt de partida. (En direm excusa, tanmateix no vol dir que no s’abordin els temes; molt contemporanis en l’espectador i a la vegada universals).

Aquesta meta narrativa, de Pau Miró, juga amb la intel·lectualitat dels personatges, on a vegades es veu més a l’autor i els seus coneixements, que no un sentit en les paraules. Qualsevol persona capaç d’escriure una obra amb unes idees interessants a debatre ja és reconeguda per l’espectador. Tanmateix tots tendim a autoremarcar-nos. El coneixement no és una enciclopèdia, sinó saber jugar amb tots els elements que la conformen.

Una posada en escena que no explota totes les seves possibilitats, i abusa del micròfon en alguns punts innecessaris. Una conferència que podria jugar amb el públic com a personatge, però queda aïllada entre les parets de l’escenari, reduint l’espai escènic. Això sí, aconsegueix que un habitatge es converteix en una pista de bàsquet; no només amb l'escenografia, sinó també amb els moviments dels personatges: veus quan juguen al seu camp o a camp contrari.

El debat plantejat inicialment es transforma en el pes dels personatges dins l’obra, un comportament d’un fill que crida ofegat: ajuda i efecte d’un pare, queden eclipsats pels objectius de l’home, que tot i lluitar per millorar la relació amb el seu fill, vol poder escriure la pròxima novel·la. És a dir, tots aquells esforços de reconciliació i comprensió són donats per un fi laboral, en conseqüència d’un resultat econòmic i prestigi.

Podríem pensa que aquest pes recau en l'elecció dels actors, ja que Julio Manrique és una persona molt reconeguda i valorada pel públic. Però Nil Cardoner aconsegueix lluitar contra la fama del seu pare, i a la vegada del mateix Manrique, perquè s’escolti la seva veu. Parlant dels personatges m’agradaria fer una petita referència al personatge de treballs socials (interpretat per Mireia Aixalà), un enfoc fora del convencional, però interessant en la seva actitud, obre el debat del paper ètic i polític que aquest ofici pot adquirir. Malauradament no és adequat l’ús de la seva “debilitat” en un moment clau de l’obra; de ben cert és molt difícil en aquests casos ser una persona freda i arbitrària, però és una debilitat molts cops atribuïda a la feminitat, desvalorant el poder de les professionals.

En aquest cas crec que hi ha una clara diferenciació de gèneres, l’home és  l’escriptor famós, i l’editora queda a l’ombra (interpretada per Laura Conejero). Al final de l’obra sí que trobem el seu empoderament, però molts cops ella es queixa que li toca agafar de nou el paper de mare, perquè el pare no sap gestionar-ho; l’esquema més clàssic coma resposta que són les dones les que cuiden dels fills i els homes els que no en saben, superat ja avui en dia. També cal destacar l’escena de reconciliació de pare i fill en forma de batalleta, un altre cop l’esquema insòlit i vell. Els personatges femenins es troben en papers secundaris.

Una història real que juga amb el desconeixement d’informació per part de l’espectador, ja que vol saber les respostes i queda en tensió fins que no es resolen. Una manera fàcil enganxar al públic, però amb un final pobre de contingut, on més aviat es tanquen els fronts oberts, i s’obliden els debats inicials.