Una illa

Una illa ens planteja dos dilemes propis de la nostra societat i dels nostres temps: l’individualisme enfrontat a la idea de col·lectiu, i el paper que té la intel·ligència artificial en tot plegat. L’Agrupación Señor Serrano, amb la direcció i el guió a càrrec de l’Àlex Serrano i en Pau Palacios, aborda aquestes temàtiques a través d’un espectacle ple de poesia, i en el que els efectes visuals, lluny d’allò que ens té acostumats, esdevenen un pont força sobri de diàleg amb l’audiència.

Després de mesos de recerca, investigació i consultes amb la intel·ligència artificial, la companyia va a la recerca d’un espai idíl·lic des del que podria sobreviure la mateixa civilització humana. La demanda inicial consisteix en la creació d’un espectacle amb aquesta temàtica. L’illa, el punt de partida, no pot defugir el contacte amb altres illes de l’arxipèlag, i d’aquí neix la idea del col·lectiu, de la necessitat d’entendre’s, malgrat les dificultats, de la por a l’anul·lació d’un mateix, del pànic a allò desconegut. I tothom forma part d’aquest col·lectiu. Tota una diversitat inesgotable de possibilitats que també esdevenen un catàleg d’amenaces a superar per no extingir-se.

L’escena es vesteix amb hologrames i grans projeccions dinàmiques que aporten la idea de l’evolució, del canvi, de la individualitat a la multitud, de la pau aparent a la lluita per mantenir-se i romandre. La dansa, a manera de patró de comportament, tranquil·la i constant, es converteix en el símbol de la humanitat, i aquesta s’acosta temorosa a illes desconegudes. La música i el ball pretenen comunicar sensacions d’uns i altres. Un amic mussol, fidel observador, juga un paper mínim en l’espectacle, poètic en el text, naïf sobre l’escenari.

Destaca, per sobre de tot, el diàleg permanent entre l’humà i la intel·ligència artificial que es mostra, en forma de transcripció (com dialogaríem amb el ChatGPT, per exemple), al fons de l’escenari i, en anglès, a la part superior. La conversa, des de la primera consulta, va derivant cap a espais certament pertorbadors, amb propostes que fugen ja del propòsit inicial per encaminar-se cap a la lectura de les característiques de la nostra societat. I tot a través de metàfores constants i enginyoses, un dels talents, segons diuen, propis de l’IA.

El ritme de l’espectacle és certament desigual, i de forma desconcertant convida a la desconnexió en alguns moments. Instants de gran intensitat es barregen amb canvis massa dilatats o escenes intranscendents, innocents fins i tot, que no comuniquen la intenció amb la que segurament han estat pensades. El text, això sí, convida a la reflexió posterior. En bona mesura, anotaries idees interessants que probablement utilitzaries en tertúlies sobre el futur que ens espera de bracet amb aquesta eina tecnològica. Si més no, és fàcil poder dir, després dels 70 minuts de durada, que ha estat una experiència “interessant”. Una resposta a l’alçada d’una intel·ligència, com ho diria... convencional?