Una lluita constant

La companyia La Ruta 40 ens va regalar l’any 2015 el sorprenent Dinar de Nadal que va guanyar merescudament el premi butaca al millor espectacle de petit format i va ser finalista en altres premis. Carlota Subirós ha sabut aprofitar el gran potencial d’aquesta companyia per fer-ne una peça periodística molt elaborada.

És un treball documental fet amb cura  i respecte. Són retalls de la història que els més grans coneixíem molt bé però el  jovent, que era la majoria del públic, podien trobar que els faltava elements per entendre la profunditat del maig del 68 o les mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 70. Les vagues de les drassanes de  Gijón del 2000 eren la suma de totes les lluites obreres anteriors. Les discussions entre vaguistes i sindicalistes durant la vaga haurà recordat als més joves el 15 M amb les dificultats que suposa fer un lluita des de les bases en un moviment assembleari. Pinzellades sobre altres revolucions es van intercalant de manera ràpida i lleugera: el moviment pel reconeixement dels drets civils de la gent negra d’EEUU (Angela Davis), la lluita per l’alliberació de la dona i el moviment LGBT, el 20-S a casa nostra i els moviment de les hipoteques. L’obra transmet optimisme sense caure en la ingenuïtat.

L’escenografia és molt original. El centre de la sala està rodejat per un pati de butaques quadrat on els espectadors són incorporats a l’assemblea amb llibres, cerveses, gots de vi i la presència dels actors entre el públic. Les imatges d’arxiu projectades sobre unes caixes de fusta aporten tota la informació necessària per fer-nos-hi participar. Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera donen vida als diferents personatges que apareixen en cada lluita.

L’obra finalitza amb un vídeo de Raimon de l’any 76  “Jo vinc d’un silenci” Tota l’obra queda emmarcada en aquest símbol de lluita des del títol “jo vinc d’una lluita que és sorda i constant” i “en frases solemnes no hem cregut mai” fins a la cançó completa al final. Alguns, amb llàgrimes als ulls, vam deixar enrere la nostàlgia per continuar la lluita.

La Ruta 40 després d'abordar la creació de la memòria (Cúbit), apel·la a aquesta renunciant a la ficció per endinsar-se en un teatre documental que no es limita a mostrar sense més, amb la direcció de Carlota Subirós. A través de fragments de documentals revivim episodis de reivindicacions i revolucions, des  de maig'68 fins ara mateix. L'auge i caigudes cíclics de les lluites populars, siguin obreres, racials, d'accés a l'habitatge, de llibertat sexual ... També el perill de perdre’s en com organitzar la revolució en comptes de fer-la. I denúncies que es van formular fa 40 anys i són tristament vigents.

Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera posen veu a les imatges (amb eteris i musicals moments de pausa), cenyint-se a la literalitat de parlaments, proclames i debats. Ens transmeten la força de la gent normal, dels qui van creure en la lluita, els seus dubtes, ràbia, fermesa, la derrota... I aquesta Veritat ens arriba i cobra vida més enllà de la literalitat de les paraules gràcies a les interpretacions, directes a la consciència, l'intel·lecte i, per què no, el cor.

Un surt trist o esperançat: o les revolucions estan destinades a ser derrotades o bé cada lluita ha estat un assaig per aprendre i tornar a intentar-ho.

La posada en escena ens fa sentir part dels debats, envoltats de llibres, amb els intèrprets asseient al nostre costat per moments, dirigint-se directament a nosaltres amb la força de l'honestedat de proclamar en el que un creu.

En resum: una proposta valenta, reptadora, exigent, rabiosament actual amb la intel·ligència de no ser grollerament explícita, de reflexió sobre quin món volem i què farem per aconseguir-ho. Les interpretacions aconsegueixen que la càrrega intel·lectual i sociològica no es perdi en el camp teòric sinó que les visquem des de la veritat i de forma assequible. I reflexions per quan acaba l'obra, que incita al debat i a qüestionar-se tot, començant, potser, per com dur a terme el següent episodi de la lluita constant.

Aquesta obra de teatre documental realitza un recorregut al llarg de cinc dècades per construir un relat sobre l'activisme polític occidental. Partint dels fets del maig del 68, el text connecta amb altres causes i moments històrics, com ara la lluita de les drassanes, les feministes, els negres, els desnonaments o els presos polítics. El relat salta d'un moment històric a un altre sense cap ordre cronològic, recalcant que aquesta lluita és contínua.

Lluny de voler fer una exposició històrica exhaustiva, l'obra es serveix d'una gran quantitat de veus i de causes per demostrar que totes elles encarnen la mateixa lluita, la de l'oprimit contra l'opressor. Una lluita necessària que es transmet de generació en generació sense arribar mai a un punt final. Una flama idealista i incansable que tard o d'hora, en algun moment de les nostres vides, tots arribem a sentir a dins nostre.

La directora Carlota Subirós ha escollit una sèrie d'arxius audiovisuals representatius per projectar-los en unes discretes caixes de fusta al mateix temps que els actors els recreen sobre l'escenari. La disposició circular de l'espai, la proximitat amb la qual els actors apel·len al públic i el seu freqüent ús de les butaques, generen un ambient distès i reflexiu que ens remet a una assemblea general.

Aquest còmode ambient i les referències visuals que guien el discurs en format de collage, fan d'aquesta obra una bonica ocasió per reflexionar sobre la construcció d'un món més just i la posició que adoptem cadascun de nosaltres envers aquesta lluita. No obstant això, s'agrairien més moments dramàtics o teatrals, deixant descansar el cervell a estones per centrar-se en les emocions.