Loles León: Una noche con ella

Plomes, lluentons, una vida amb llums i ombres dedicada al teatre, nostàlgia, salseo vintage del bo, flow 1970 i cançons de penis. Si fins aquí t'ha semblat interessant, continua llegint.

La gent de la Barceloneta té un caràcter especial. Aïllats durant dècades de Barcelona per unes vies de tren que tallaven l'accés al barri –a l'altura de Pla de Palau–, la proximitat amb el mar, la tradició tant obrera com marinera i la humilitat obligada pels que creixien apinyats en quarts de casa han deixat la petja en aquest esperit tan mediterrani: passional, comunitari, obert i generós.

I així és la diva de la Barceloneta, Loles León, que ens convida a passar una nit amb ella per repassar una extensíssima trajectòria amb un espectacle de revista farcit d'històries i cançons. Poques intèrprets omplen 90 minuts amb aventures tan sucoses i explicades amb tanta gràcia. La Loles repassa les seves malifetes infantils pels carrers de la Barceloneta, l'explosiva Barcelona dels setanta i els seus inicis al Teatre Arnau i a la Cúpula Venus. Allà la van fitxar pel seu sentit de l'humor descarat i sensual, al que hi sumava poesia i textos de grans autors com Federico García Lorca per tal de renovar un gènere tan injuriat com el cabaret. I aquest reclam de vedette revolucionària i intel·lectual va causar furor a Madrid... Pedro Almodóvar la va fitxar, van conquerir Hollywood i la resta és història. Més ben dit: són històries. Concretament amb Jane Fonda, Jack Nicholson i Jeremy Irons. No us explico res més: només per aquest salseo vintage ja val la pena veure l'espectacle.

Una noche con ella homenatja amb orgull el teatre de revista més setantero, que en definitiva és l'ADN de l'artista. Plomes, lluentons, llums de neó, escales amb bombetes, ballarins hiperbòlics, cançons picarones amb base de pianola midi, autoconsciència d'icona LGTBIQ+, pura fantasia. I compte que això podria ser cutríssim, però és que Loles Leon és pur desvergonyiment, alegria i força, gràcia i carisma. Una diva cañí total a qui li compres tot. Ella mateixa diu haver nascut al carrer Tormenta i demostra ser una força de la naturalesa.

Després de la retirada de la Maña i Merche Mar, probablement és, amb Amparo Moreno, l'última vedette en actiu d'aquell Paral·lel de revista que va començar a morir amb les Olimpíades. Veure-la és veure un trosset de la història artística de la ciutat. I segueix en plena forma.

• El millor: l'enorme carisma i el magnetisme amb què explica històries. Potser són inventades, però és honesta quan confessa el seu cantó més fosc, les seves pors i vulnerabilitats. Només pots estimar-la.
• No tan bo: una direcció irregular que trenca el ritme en transicions excessivament llargues i que posa massa focus sobre uns bons cantants i ballarins amb uns gags molt justets.

Loles León és converteix en l'amfitriona del Teatre Condal amb la seva obra Una noche con ella, que ha arribat a l'escenari barceloní de la mà de Juan Luis Iborra, amic de l'artista durant més de 30 anys.

L'artista porta la batuta de la seva pròpia nit sobre l'escenari acompanyada de tres coristes: Yeyo Bayeyo, Fran del Pino, Briel González. Bayeyo, a més, li dóna el toc musical i del Pino i González també són la peça de dansa d'aquest puzle tan ben encaixat. El xou és un monòleg marcat per l'humor i la forta imaginació de la protagonista, conduït per la música, el ball i les cançons que han marcat la seva vida. Loles León explica al seu estimat públic com han estat els últims 50 anys de la seva vida, com va arribar a viure de la professió arriscant-ho tot per la seva vocació. L'estil de l'espectacle és tot un homenatge als xous que Loles va començar fent a Madrid, els que el van portar als diaris gràcies a les bones crítiques. El públic podrà gaudir d´un divertit i original musical ple de desimboltura, i aquest humor tan característics per la personalitat de l´actriu. Una obra perfecta per a tots els seguidors de l'artista i de la seva característica manera de fer gaudir i reis el públic.

A l'escenari el vestuari és un gran protagonista, l'obra compta amb diversos canvis que vénen de la mà del dissenyador Manuel Fernández que a partir de peces de la mateixa artista ha fet la primera col·lecció teatral.

Una hora i mitja per riure i gaudir de la companyia d'aquest meravellós elenc que vetlla per les rialles i el gaudi del públic. A més, estic segura que les seves veus deixaran amb les boca oberta més d'una i una.

Hi ha espectacles que serveixen per fer repàs, per recordar la trajectòria de l'actor o actriu que hi ha damunt de l'escenari. Acostumen a ser monòlegs, a vegades puntejats de cançons o números de cabaret... tot depenent de les habilitats de l'artista. Ho havíem vist amb Concha Velasco, amb Cecilia Rossetto i alguns altres. Ara li toca el torn a Loles León, una actriu que va néixer a La Barceloneta, que es va donar a conèixer a la Cúpula Venus amb el que abans se li deia cabaret literari i que finalment, com tantes altres, va haver d'anar a Madrid per acabar de triomfar i fer-se coneguda. Després vindrien més de 35 pel·lícules (tres d'elles amb Pedro Almodóvar) i 15 sèries de televisió, a més d'altres programes, obres de teatre i curtmetratges que han acabat fent d'ella un personatge públic i molt estimat.

Una noche con ella vol fer un repàs a tot això, partint de dades biogràfiques, petites o grans anècdotes (algunes de veritat i d'altres... no ho sabrem mai) i un grapat de cançons o números de cabaret que a Loles León li ve de gust interpretar. El text i la direcció de Juan Luis Iborra, conegut guionista i director de cinema, serveixen un marc per a que hi càpiga tot... però ja se sap que quan es vol abastar massa sempre acaben faltant coses. Crec que l'espectacle s'entreté massa amb els inicis, per despatxar després la carrera cinematogràfica de l'actriu amb un vídeo i quatre referències. A més, hi ha escenes que s'allarguen en excés (l'anècdota amb Jack Nicholson) i d'altres que no he acabat d'entendre què hi feien allà (el moment dedicat a Lorca). Però, malgrat tot, el que val la pena és descobrir la personalitat de Loles León, que llueix molt més quan improvisa (o sembla que improvisi) que quan es cenyeix al guió poc natural que li han escrit.

L'embolcall amb que es serveix tot plegat ens remet a les antigues revistes, o bé a alguns espectacles madrilenys recents que han acabat per decantar-se pel gènere (El amor está en el aire, La última tourné). Val a dir que la música, així com els dos ballarins-cantants que l'acompanyen, vesteixen el muntatge i li donen forma. No sé si és la forma més idònia per a un monòleg d'aquest tipus, però en el fons sembla que el que importa és donar color, glamour i alegria a una trajectòria artística que, en gran mesura, s'ha basat en això.