Una vida al teatre: David Mamet

Aquesta obra és una peça escrita pel reconegut dramaturg i guionista nord-americà David Mamet i és el text triat per l'actor Enric Majó per commemorar 50 anys damunt dels escenaris.

David Mamet va escriure “Una vida al teatre” el 1977 i li va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Chicago.

Dos actors comparteixen camerino en un teatre. Un d'ells és jove, gairebé un debutant. L'altre simbolitza l'experiència del seu ofici. Representen obres de repertori clàssic i contemporani. Fora de l’escenari comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals.

Enric Majó es Robert, l’actor amb experiència que aconsella a un debutant, un jove John, interpretat per Dafnis Balduz. El jove actor està a l'inici de la seva carrera, te ganes d'aprendre i veu en el seu company de professió un model a seguir. Per contra l'actor veterà comença la seva davallada i mostra la seva inseguretat amb la necessitat constant de saber si ha estat bé o no en una determinada escena. A mesura que passa el temps el jove va reafirmant la seva professionalitat i comença a aparèixer a les crítiques que l'elogien, en tant que el veterà comença a no aparèixer a les mateixes crítiques i es desperta en ell la gelosia.

La posada en escena és àgil però, contradictòriament es fa feixuga pels constants moviments de mobiliari que acaben pesant massa en el ritme de la representació. Moments divertits quan els dos actors fan d'actors que representen i podem veure els recursos escènics que es fan servir, com el moment on parlen de la tardor i un tècnic d'escenografia llença fulles com si caiguessin dels arbres .... Un cop més teatre dins del teatre.

Enric Majó crea un personatge tendre, entranyable i solitari magnificament acompanyat per un Dafnis Balduz que ens agrada cada cop mes.

Si desitgeu veure l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

Tot i que aquest és un Mamet aparentment lleuger i de la primera època, molt allunyat de drames com American Buffalo, Edmond o El criptograma, s'endevina la tendència per la concreció i per tot el que s'amaga darrera dels diàlegs, a vegades intranscendents o purament anecdòtics. L'obra, que ja des del seu títol explícit ens anuncia un homenatge al món actoral, enfronta a l'escenari a dos intèrprets de diferents generacions. Tenim el jove (Dafnis Balduz), una pàgina en blanc àvida d'aprendre i perfeccionar el seu mètode, i el veterà (Enric Majó), que comença el seu declivi i experimenta cap a l'altre una barreja d'admiració i gelosia. Una relació forçada i interessada que se'ns presenta amb escenes molt curtes, algunes de ficció (les més divertides) i moltes de camerinos o de portes endins (les més sucoses i realistes).

El muntatge de Moisès Maicas conserva l'esperit de l'autor, tot i que a vegades s'entrebanca amb tant de canvi de mobiliari i acaba enfarfegant un ritme que hauria de ser molt més lleuger. També es perden alguns matisos i subtileses, autèntics baluards de l'estil Mamet, però el treball de dos actors tant solvents contribueix a què gaudim d'aquesta festa teatral. Una festa que també serveix per homenatjar els 50 anys de carrera d'Enric Majó, al voltant del qual l'AISGE (Associació d'Actors i Intèrprets) ha organitzat una sèrie d'interessants jornades de reflexió amb diferents generacions d'actors, autors i directors.