Utilitat programada

En aquest moment on sembla que (bàsicament, al cinema) s’han posat de moda les distopies protagonitzades per adolescents, era lògic que el teatre també reflectís aquesta tendència. L’encarregat de portar-ho a terme, en aquest cas, ha estat Marc Rosich que, tot i haver obtingut els seus millors resultats amb adaptacions (com Plataforma o la recent Woyzeck) que com a dramaturg, té prou recorregut per esperar-ne un text interessant. Malauradament, Utilitat programada és una obra amb un grapat de bones idees desaprofitades i un to, en general, massa juvenil, fins i tot, en alguns moments, infantilitzat. Els joves actors, almenys, defensen el producte amb ganes i una ingenuïtat carismàtica que no serveix, però, per solucionar les seves carències narratives. A més, l’espectacle té una durada excessiva, l’argument és pobre, gairebé no desenvolupa el seu punt de partida i la majoria dels personatges se’ns presenten desdibuixats. Únicament, l’actriu Míriam Alamany aconsegueix remuntar la proposta amb les seves intervencions. A part d’això, l’escenografia i l’espai sonor són els altres aspectes més destacables d’aquest muntatge que, tot i tenir voluntat crítica, li manca, definitivament, profunditat o un humor més efectiu. O, potser, les dues coses.

El principal problema d'Utilitat programada és que no acaba de trobar el camí per on transitar. Si llegim les intencions de la companyia veurem que el que es vol és retratar una joventut alienada i sobreprotegida que només troba sortida a través de la insurrecció, però tot passat pel filtre de la ciència ficció i la temàtica dels superherois. Dóna la sensació que es vol parlar, soterradament, de qüestions com la "generació perduda" o la Llei Mordassa, però finalment el decorat pretesament psicodèlic, les malles de colors, la cançoneta a l'estil del Club Super3 i el to més o menys grotesc acaben per fer-nos oblidar del fons i quedar-nos amb una forma més superficial del que es pretenia. Per moments sembla que tot s'hagi enfocat cap a un públic juvenil, decisió que trobaria adient i molt encertada, però tant l'horari de les funcions com el to desesperançador -i, a estones, massa espès- de la proposta ens fan adonar de que aquest tampoc és el camí... Per tant, on situem Utilitat programada? Jo crec que aquesta és la principal pregunta que el grup caldria fer-se, perquè amb alguns petits retocs podrien trobar el públic adequat i donar una volada diferent a l'espectacle. Per últim, esmentar l'empenta i l'entusiasme d'actors i equip tècnic en general, ja que sense això encara hagués estat més difícil viatjar a aquesta distòpia ideada per Marc Rosich, del que ja li havíem vist La dona vinguda del futur, que tot i les seves mancances estava perfectament orientada cap a un públic molt concret.