Van Gogh, el musical

La tradició de musicals freaks dins de la cultura anglosaxona és força comuna, amb títols com The Rocky Horror Picture Show, Bad Boy o Evil Dead, entre d'altres. Els germans Olivé en són conscients i és per això que han escrit i dirigit una obra lliure, descarada i gamberra, a l'estil de les ja citades. La diferència és que en aquest cas no es tria una temàtica de gènere fantàstic sinó la biografia d'un dels pintors més coneguts de la història de l'art, tot i que veient l'obra t'adones de que haguessin pogut triar la vida d'un pintor de parets i tot hagués funcionat igual. Realment no interessa el personatge, sinó quatre referents reals que ens el situen a la història, com la seva estada a Arles o la seva amistat amb Gauguin. La resta són diàlegs que transiten per l'absurd, els acudits fàcils -i alguns de molt dolents- i l'escatologia. Els gags se celebren des del públic com si fos una sitcom, i en algun moment em vaig sentir com si estigués presenciant un capítol de la reconeguda sèrie britànica Els joves.

Pel que fa a la qüestió musical, val a dir que les cançons són fresques i participen del mateix esperit juganer de tot l'espectacle. Roger Pera, en el paper de Van Gogh, i Mingo Ràfols, en el de Gauguin, defensen la papereta amb el millor sentit de l'humor. Per a mi, però, la sorpresa ha estat Miquel Malirach, que composa el delirant personatge de la prostituta Úrsula Layer amb una desimboltura i una energia envejables. Per tant, podríem dir que és un espectacle recomanable... però no per a tots els públics, sinó per a aquells que saben trobar en el freakisme una font inesgotable de plaer artístic. I creieu-me, no és res pejoratiu, sinó una mena de subgènere o estil que amb els anys ha anat obrint camí en cinema, còmic, literatura i molts altres mitjans d'expressió...