Vells temps

“Hi ha coses que recordes encara que pugui ser que no hagin passat mai. Hi ha coses que jo recordo que potser no m’han passat mai, però, quan les recordo, llavors passen de debò.” Hi ha frases dites que impregnen de permanent interès una funció teatral. Vells temps.

Podem estar segurs de res? No, no podem estar segurs de res. Tot pot ser que sí o pot ser que no. El fet és que és molt difícil definir què va passar en qualsevol moment en un passat, un fet puntual, una trobada, una conversa, una nit, una relació sexual, una pel•lícula... I naturalment fem memòria, però la memòria acaba essent una ficció que es torna un rèdit real inqüestionable. Han passat les coses que diem en realitat? L’efecte, el resultat d’imaginar, un cop imaginem res concret, és que allò aparent es torna tan veritat com la mateixa realitat. Perquè imaginar és recrear el temps de forma intensa en el present, de tal manera que les coses, hagin passat o no hagin passat, tornen vives davant dels nostres ulls. La veritat de la mentida? La veritat de la fantasia? I això és el que li passa a l’espectador, és el que passa de forma meravellosa a Vells temps, quan l’Anna visita, vint anys després, a l’enigmàtica Kate, amiga de joventut i esposa ara de l’imprevisible Deeley. Pinter desencaixa la vida interior d’un parella xopant l’espai escènic d’una atmosfera amenaçant i ambigua. Tinta negra damunt l’esperit blanc burgès. I malgrat en Belbel prioritzi un cert esteticisme encarcarat, l’esplèndida interpretació de Míriam Alamany (Kate) i de Carles Martínez (Deeley) fan estar l’espectador al caire d’un fondeig íntim i penetrant.

Sempre s'ha dit que el més important a l'obra de Pinter són els silencis o bé allò que no es diu sobre l'escenari, però a Vells temps també resulta molt important tot allò que no es recorda... L'obra gira tota l'estona sobre els laberints de la memòria i la fragilitat dels records, així com la influència que tenen damunt de les relacions personals. A la peça, un personatge extern apareix de sobte a la vida d'un matrimoni convencional i la capgira, no amb fets ni amb cap gir argumental, sinó amb una sèrie de records aparentment inofensius d'uns temps ja oblidats pels tres. Sens dubte, un argument molt pinterià i una porta cap a l'imaginari d'aquest autor que, tal com van dir molt encertadament al donar-li el Premi Nobel, "descobreix el precipici sota la irrellevància quotidiana i les forces que entren en confrontació a les habitacions tancades".

El muntatge de Sergi Belbel és molt respectuós amb l'univers de Pinter, i a l'igual que va fer fa poc amb Beckett intenta adaptar-se a les lleis d'un teatre que fins ara no havia transitat. Aquesta humilitat el fa sortir vencedor, ja que tant un autor com l'altre admeten poques actualitzacions o variacions... De fet, el mateix autor deia en una entrevista -a propòsit de Vells temps- que "aixecar una tassa de cafè en el moment equivocat pot perjudicar els pròxims cinc minuts, igual que veure un glop de cafè, que pot arruïnar l'acte". Belbel ho sap, i és per això que tot està llargament estudiat i mesurat: el magnífic escenari allargat, els tempos de cada escena, la cadència dels tres actors, etc. En resum, una petita filigrana que els amants del teatre haurien d'anar a veure.

D’ençà que va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 2005, Harold Pinter va consagrar-se, feliçment, com a un dels autors habituals dels nostres escenaris. Ara, el dramaturg anglosaxó més influent de la segona meitat del segle XX visita la nostra cartellera amb una assiduïtat digna de celebrar, sigui sota la direcció de Xicu Masó, Xavier Albertí o, com en aquest cas, de Sergi Belbel. Estrenada, originalment, a Londres el 1971, Vells temps és una devastadora peça que tracta sobre la nostàlgia, el matrimoni i el pes dels records amb afilada ironia i una finesa aclaparadora. Belbel planteja el conflicte ampliant l’escenari en horitzontal, de tal manera que els universos emocionals de cadascun dels tres personatges se separen tant en la paraula com en l’espai. Aquest enginyós recurs ve acompanyat, una vegada més, d’una fantàstica direcció d’actors, entre els quals destaca un molt inspirat Carles Martínez: fosc, patètic i malaltissament divertit. No obstant això, Pinter no és un autor fàcil. La seva subtilesa no és apta per qualsevol espectador fins al punt que, si no s’aconsegueix entrar a l’embrolla de subtextos que proposa, pot arribar a fer-se avorrit. En aquest sentit, Belbel demostra una gran comprensió de la història i tracta, amb força encert, de treure-li el màxim profit, tot i que, per moments, no acaba d’aixecar del tot el muntatge. En qualsevol cas, resulta admirable el respecte amb el qual l’obra està dirigida, així com l’elegància i intel·ligència amb la qual es tracten tots els seus petits detalls.

Què fa de Harold Pinter un dels dramaturgs més respectats i paradigmàtics del teatre modern? Què hi ha a les seves obres que, darrera d’una aparent normalitat, l’espectador acaba submergit en atmosferes estranyes però conegudes, surrealistes però significatives?

Harold Pinter va rebre el Premi Nobel l’any 2005 (tres anys abans de morir) per descobrir-nos, a les seves obres, “el precipici sota la irrellevància quotidiana”. Per ser capaç de reproduir sobre un escenari aquestes situacions, sovint habituals en reunions entre membres d’una mateixa família, on la comunicació és qualsevol cosa menys directa; on els gestos, les paraules, els silencis i els comentaris estan carregats del passat, de tot el que cadascú sap de l’altre, de tots els comptes pendents, retrets, enveges i mentides que, amb el pas del temps, poden acabar convertint-se en veritats, en memòries diferents d’un mateix fet.

Un altre dels elements destacables de les dramatúrgies Pinter són els detalls; la gran quantitat de detalls, a priori, insignificants que mai ho són. Flocs de neu que comencen caient -gràcils, divertits, poètics- sobre la vessant de la muntanya per transformant-se, al cap d’uns minuts, en temibles boles de neu que rodolen avall amb la clara intenció de crear conflicte i arrossegar qualsevol que s’interposi en el seu camí.

Vells temps és una obra que planteja el retrobament de dues amigues de la infància al cap de 20 anys, amb la presència del marit d’una d’elles com a testimoni de l’encontre. La posada en escena Sergi Belbel és bona, destacant, d’entre totes les decisions, l’elecció del repartiment. Un divertit i vehement Carles Martínez exerceix de perfecte contrapunt al misteriós i estranyament bell personatge de Míriam Alamany, així com a la conflictiva presència de Sílvia Bel, tots tres precisos i elegants en els seus rols fins al punt que, al cap de pocs minuts, l’espectador ja creu que Pinter va escriure aquest text -40 anys enrere- pensant en ells com a intèrprets.

Què en fem, dels records, després de 20 anys? Envelleixen també ells, deteriorant-se? Quina forma pren l’òxid a les nostres neurones? Una mica de xafogor, servida a la Sala Beckett, per a qualsevol espectador amant de les segones, terceres i quartes intencions.