Veus que no veus

Pepa Plana és segurament la clown més important d'aquest país, i no em refereixo només dins del gènere femení. La seva llarga trajectòria i la sobrada qualitat dels seus espectacles la fan mereixedora de tots els elogis i de tota una corrua d'admiradors que va creixent amb els anys. El seu clown ha anat polint-se a base de teatres, espectacles de pallassos per a adults i la vocació d'acostar-se sempre a temes d'interès social. Com no podia ser menys, aquest cop li ha tocat el torn al feminisme, o millor dit al paper de la dona dins de la societat en general, tot i que Veus que no veus vol ser una reivindicació -a vegades amable, a vegades no tant- de la dona com a artista. Es parla sense embuts del que els hi ha costat arribar on són, i també es reclama el dret a ser vistes... perquè fa temps que han arribat i no pensen moure's del seu lloc. A part del missatge, l'espectacle és un brillant exercici de pallasso clàssic, amb el seu August i el seu Cara Blanca, interpretat en aquest cas per l'actriu Noël Olivé. L'encertada direcció de Joan Arqué i la brillant estètica aconseguida (atenció a l'exquisit vestuari de Rosa Solé i Imma Ebjol)  també aporten el seu gra de sorra per aconseguir un conjunt rodó i esperem que de llarga vida.

 

“Descarrego…”, deia la Pepa Plana a cada intent per quedar-se, a cada nova oportunitat, a cada escletxa que detectava... Una dona decidida, a la recerca de l’espai que tothom es mereix, dolça i propera, aparentment naïf però capaç d’analitzar la realitat des d’una perspectiva humana, intel·ligent, femenina. La Pallassa Augusta explicant-li a un maniquí la gran diferència entre aparentar que s’és i ser realment. Es busca la gràcia, sí, però també la mossegada, i l’espectacle ho aconsegueix fent de cada gag una imatge del que el guió amaga.

L’escena es desenvolupa en un espai amb estètica de golfes, de magatzem, i l’excusa d’una oferta laboral dona peu a la trobada de les dues pallasses, l’Augusta i la Blanca, encarnada per una esplèndida Noël Olivé, el contrapunt perfecte. Sota la direcció d’en Joan Arqué, s’esdevenen una darrera l’altra reivindicacions en clau femenina, pensaments i històries que porten a la protagonista a introduir-se en el món del teatre. Les veus d’actrius catalanes que han fet del teatre la seva vida apareixen en el misteriós espai com veus que no veus, i li aporten la força per refusar l’ocupació a la que semblava destinada per albirar el somni: ser actriu. La Noël li ensenyarà el camí. És el moment més sublim. El contacte entre les dues pallasses crea números de circ clàssics d’èxit perenne, i la bogeria acosta al públic cap a la reflexió crítica i poètica a mesura que l’espectacle avança. La reivindicació és contínua, la diversió és constant i la reflexió acompanya tot el procés. Una combinació complexa, assolida de forma brillant.

I jo “descarrego...”, com diria ella. Descarrego per quedar-me, per gaudir d’aquest llenguatge, per aprendre del gest, l’energia i la intenció de la Pepa Plana, i per no fugir d’aquest contacte humà, que et fa sentir amb una pallassada el que cap discurs aconseguiria. Perquè quan rius obres els ulls, bades la boca i el corrent sanguini s’accelera, i tot  funciona millor, tot és més comprensible i les aparences es desmunten. I estàs millor. I si no estàs bé, sempre te la pots trobar a ella disposada a ajudar-te amb un “vols que en parlem...?”.

A Pepa Plana li van concedir el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat l'any 2014 i enguany la Federació d’Associacions d’Editors de Premsa, Revistes i Mitjans Digitals li ha concedit el Premi Cultura per la seva trajectòria artística. Un dels seus espectacles ha estat guardonat com a millor espectacle de Circ de Sala (Zirkòlica).

No caldria dir res més sobre  “Veus que no veus” que ja ha estat presentat al Grec d’enguany i no ha parat de fer gira durant tot el que portem d’any. Ara, per fi, està programat durant un mes.

És un espectacle amb números clàssics molt coneguts per tots nosaltres però tot amanit de feminisme reivindicatiu. La Companyia Pepa Plana fa Circ, fa riure però també ens mostra el seu compromís amb el mon i la societat. En aquest cas fan visible la dona, posen sobre l’escenari “les veus que habitualment no es veuen”, interpel·len al públic perquè les vegin, perquè hi son. És un cant a la dona i al seu paper oblidat.  Lisístrata és l’heroïna que, sense explicar el seu paper pacifista en les guerres d’Atenes, ens recorda en clau d’humor el lideratge d’una dona. Aristòfanes en va fer una comèdia, Pepa Plana també però al darrera del riure hi ha un cant a la lluita per la igualtat.

L'acompanya a l'escenari Noël Olivé una actriu de teatre, cinema i televisió, veterana com Pepa Plana amb la qual fa un duo magnífic. Les dues pallasses, la pallassa Augusta i la pallassa Blanca,  ben dirigides per Joan Arqué, es complementen d’una manera precisa  i delicada.

No us puc dir res més. Us aconsello que no us ho perdeu. Aquests dies de Festes són el millor moment per gaudir d’aquest espectacle en família. Els més petits veuran el moviment, el color, cert tipus de bromes. Els més grans ja entendran les imatges i el missatge.

Pepa Plana és tot un referent en el món del pallass@s, de fet és la pallassa més reconeguda dins el món teatral tant a nivell nacional, com internacional.

La Cia. Pepa Plana sempre ha reivindicat la figura de la pallassa en un món majoritàriament dominat per homes; de fet l’espectacle “Veus que no veus” és un reclam a la invisibilitat femenina dins el món del pallassos. Perquè de pallasses n’hi ha moltes, Jimena Cavalletti, Fanny Giraud, Andrea Christiansen (“Pimpolina”,Merche 8A, Victoria Alcaraz, Cristina Solé Freixa, Tita Reme, Luara Mateu, Montse Trias (“Sta.Titat”), Gina Segura (“La Churry”),....en són només unes quantes d’una llarga llista. Totes elles són veus que no es veuen, però hi són.

“Veus que no veus” es va estrenar a l’Octubre de 2018 en el 18 Festival de Pallassos de Cornellà. Malauradament diumenge va ser l’últim dia de representació, però no patiu, que per Nadal tornen !!!.

Entra i surt.

Carrega i descarrega.

 “Veus que no veus” és un espectacle pensat per un públic adult. Les protagonistes són dues dones que ens expliquen una història; una història que de la mateixa manera que una matrioixca és plena d’altres històries.

Dues pallasses, la Pepa Plana (Pallassa Augusta) i la Noël Olivé (Pallassa Blanca) sota la direcció d’en Joan Arqué . També cal destacar l’original escenografia de Xavier Erra, l’espectacular vestuari de Rosa Solé i la meravellosa música de Lluís Cartes.

Joc, humor, poesia i veritats en veu alta i clara de dues heroïnes del segle XXI.

“Veus que no veus” és una reclamació a la invisibilitat femenina dalt dels escenaris davant d’un món dominat pels homes. És una reivindicació a la figura de la pallassa. És un homenatge a totes aquelles dones (avies, mares) que no van poder ser pallasses. És una denúncia a que la dona se la segueixi tractant com un objecte. És el rebuig als acudits masclistes i sexistes. És una aclucada d’ull a la meravellosa Mary Santpere, que als inicis dels setanta es va incorporar al món del circ interpretant personatges inhabituals en una dona.

Pepa Plana i Noël Olivé fan un repàs a una llarga llista d’insults que pateixen les dones ( escalfabraguetes, bagassa, berganta, buscona, puta, pallassa,...),de declaracions com la de Charlie Rivel “Les dones no serveixen per fer riure”, acudits masclistes que prefereixo no recordar, i lletres de cançons de contingut masclista com la de “Los días de la semana” de los Payasos de la Tele.

A “Veus que no veus” la Pepa Plana ens parla de desigualtats, i reivindica que hi hagi més presència de dones a escena, ja sigui dirigint, programant o interpretant teatre.

Si us agrada el món dels pallass@s, no us podeu perdre aquest magnífic espectacle.

Forts aplaudiments i tot el públic dempeus.

 

Recordeu, aquest Nadal a l’Escenari Joan Brossa.

Per cert aquest divendres a les 22,30h les podreu veure a la platja d'Ocata dins el Festival Ple de Riure que es fa a El Masnou.

Ahir dijous va tenir lloc, dins del Festival Grec, i a l'Escenari Joan Brossa, l'estrena a Barcelona de l'últim espectacle de la Companyia Pepa Plana, VEUS QUE NO VEUS.

Una proposta que es va estrenar al mes d'octubre del 2018 al Festival de Pallassos de Cornellà i que tornarà novament a l'Escenari Joan Brossa al mes de desembre dins de la temporada 2019-20.

Pepa Plana és, sense cap mena de dubtes, una de les grans pallasses catalanes, nascuda a Valls, Tarragona, el 1965. Provinent del món de la interpretació, va fundar la companyia Preterit Perfecte, l'any 1989 en llicenciar-se a l'Institut del Teatre. Va col·laborar amb la companyia turca Sandimay, i l'any 1998 va crear la seva pròpia companyia per fer teatre de pallassos per a un públic adult.

Nosaltres vam conèixer el treball de la Pepa Plana, l'any 2017 amb la seva peça Paradís Pintat  que vam poder veure a la Sala Muntaner (vegeu aquella ressenya).

Pepa Plana va obtenir el Premi Nacional de Cultura 2014 atorgat per la Generalitat de Catalunya.

Noël Olivé nascuda a Igualada va coincidir amb la Pepa Plana a l’Institut del Teatre i des de llavors havien volgut treballar juntes. Amb una llarga trajectòria en el món del cinema i la televisió on ha participat i participa en series de TV3, forma part de la companyia Per-versions amb Pep Cruz i Jordi Coromina. És la primera vegada que fa de pallassa.

VEUS QUE NO VEUS aconsegueix fer reviure els números més clàssics dels clowns en clau de dona. Intercalen entre els números les seves vivències com artistes dones que viuen en un món d'homes. Una proposta dirigida per Joan Arqué, reconegut per combinar la seva feina de pallasso (forma part de la companyia Rhum i Cia) amb la de director.

VEUS QUE NO VEUS és un espectacle de pallasses que ens explica una història i que dins seu ens explica històries més petites. Com diu el director, “Res és tan senzill i aparent com sembla ... ni res és tan impossible que la seva magnificència no pugui superar." Dues heroïnes del segle XXI que intenten sobreviure a les situacions clàssiques i s’enfronten al seu dia a dia, manifestant la seva necessitat de ser vistes en un món que sovint els hi és hostil, per l’únic fet de ser dones.

VEUS QUE NO VEUS, té un toc feminista i reivindicatiu que vol convidar a la reflexió. Pepa Plana porta com diu ella, molts anys de nas “El nas del pallasso és la màscara més petita del món, la que menys amaga i la que més revela.”, i la seva ha estat una constant reivindicació com a dona i com a pallassa teatral d’un públic adult.

Una posada en escena que involucra al públic des del primer moment, ja que trobem el pati de butaques amb paquets distribuïts a l'atzar i ella que, amb la seva mirada que parla i el seu aspecte innocent, fa que l'espectador "afortunat" l'acompanyi a escena a deixar el paquet. Espera per una entrevista de feina … doncs esperem ….

Una proposta que ens ha captivat, amb una suggerent escenografia de Xavier Erra, il·luminació de Yuri Plana i música de Lluís Cartes i magnífic vestuari de Rosa Solé. Hem rigut i hem rebut el rerefons reivindicatiu en clau feminista.

Ara en cartell pocs dies, fins al dia 21 de juliol i després en temporada del 18 de desembre al 6 de gener de 2020. Sincerament, paga la pena.

Una proposta que és una autèntica delícia. No ens hem pogut treure el somriure de la cara durant tota la representació i durant una bona estona en sortir del Teatre. Feia molt de temps que no ens ho passàvem tant bé !!!

Per favó ... si us plau ... no us la perdeu.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ