Viatge d'hivern

El temps és el fil conductor de “Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)” que Magda Puyo dirigeix acompanyada de Marc Villanueva en la dramatúrgia i basada en la novel·la de Elfriede Jelinek. Rosa Cadafalch inicia i finalitza l’obra amb un monòleg sobre el temps sense viatges ni nostàlgies. Senzillament és un relat poètic sobre la inexorabilitat del pas del temps i tot el que l’envolta. La gran massa d’escuma que simula gel, la idea del qual la devem a Judit Colomer i que va desapareixent al llarg de l’obra, representa també la lenta desfeta del temps. El fil conductor és també la música de Clara Peya que ens porta per diferents viaranys segons el text. En els moments de màxima crueltat com el monòleg de Pepo Blasco enfonsant-se pels camins de la decadència, la pèrdua i la bogeria, la Peya l’acompanya amb música d’una extrema tendresa. El mateix passa amb un relat d’Encarni Sanchez on es destapen els instints més perversos de l’ésser humà, la intolerància, el menyspreu pel diferent, pel que ve de lluny, pel que és considerat inferior, encertadament comparat amb un soterrani. En aquest moment de tanta indiferència i crueltat, un acordió acompanya un himne èpic-nacionalista que esgarrifa per la semblança amb moments passats i perquè paradoxalment, contagia entusiasme. Al final la Peya ens porta a una adaptació d’un lied de Schubert enllaçant amb el títol de l’obra que va estar inspirada en el cicle de cançons Winterrreise d’aquest compositor.
Magda Puyo ha trobat el punt, el ritme i el moviment aprofitant al màxim les capacitats dels intèrprets Pepo Blasco, Rosa Cadafalch i Laia Alberch i l’habilitat i perícia d’Encarni Sanchez, ballarina que ens ha sorprès gratament cantant i amb bon dots d’interpretació.
El text és dur, l’obra difícil i està situada en un escenari inhòspit, ple de fred però amb l’originalitat justa que permet coreografies i moments de gran comicitat per poder suportar l’agror i la cruesa dels pensaments i les paraules de Elfriede Jelinek.