Sinopsi

Emma Vilarasau protagonitza una història d’amor acompanyada d’un gran repartiment.

SINOPSI

Victòria, una dona que viu a la Barcelona de 1951, protagonitza un triangle amorós enmig de la lluita política clandestina. Ella no sap que la necessitat aviat l’obligarà a prendre partit entre les ideologies permeses i les prohibides… El darrer text de Pau Miró, una de les veus més destacades del panorama teatral contemporani català.

Recomanada a partir de 14 anys.

Idioma:
Català

Sinopsi

Emma Vilarasau protagonitza una història d’amor acompanyada d’un gran repartiment.

SINOPSI

Recomanada a partir de 14 anys.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Opinions de l'espectacle 8

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50

M'havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l'hora de veure-la representada a l'escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l'escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.

VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50. El que valoro més de tot és el text, escrit especialment ara per Pau Miró, en rebre l'encàrrec del director del TNC Xavier Albertí i donar-li total llibertat per aixecar des de zero una nova producció teatral. En aquest text està tot molt ben mesurat i documentat, en el que ens explica una època de la postguerra, partint de personatges que no tenen potser cap poder polític, perquè a la fi són gent normal del poble, atemorits per una dictadura feixista que coartava qualsevol llibertat i que els feia sentir-se vigilats en totes les seves accions.

Punt i a part és la magnífica i extraordinària escenografia que omple l'enorme escenari de la sala gran, amb una barberia d'aquella època.

Crec sincerament que estem parlant d'una de les millors produccions d'aquesta temporada. No tan sols la recomano, sinó que crec que es tracta d'una d'aquelles propostes escèniques IMPRESCINDIBLES per tots els espectadors que estimem el Teatre.

La meva valoració sencera AQUÍ

10/05/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Ambiciós relat històric

S’ha de reconèixer que el Teatre Nacional, quan vol, sap programar obres que, agradin o no a tothom, tenen tots els elements (formals i temàtics) per representar el model de teatre públic que contenta als seus espectadors més fidels. Escrita i dirigida per Pau Miró, Victòria és un relat històric sobre l’estraperlo dels anys 50, la por, els secrets i la dignitat social molt més senzill, en realitat, que el que pretenen les seves ambicions. L’ambientació de l’època, tant en vestuari, escenografia com en petits detalls com els llibres i còmics que llegeix el personatge més jove, estan perfectament cuidats i això dóna una gran versemblança al muntatge. Malauradament, al text li falta pols narratiu, intriga, ritme, empenta de thriller. La història es deté massa en situacions costumistes i quan, finalment, avança, els seus embolics melodramàtics acaben per desenvolupar-se amb diàlegs explicatius més propis d’un serial televisiu que d'un gran drama com aquest. Els seus actors estan bé tot i que tampoc es llueixen massa degut a la linealitat de l’arc de la majoria de les trames. Per sort, l'espectacle guarda un trumfo a la màniga: el valor del seu missatge final. En aquest sentit, les seves intencions són tan clares, els seus valors tan contundents i el seu ensenyament tan ferm i decidit que pot aconseguir convèncer a una gran part del públic per motius morals i ideològics, tot i el seu anterior recorregut: lent i poc efectiu.

21/05/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Una victòria massa solemne

Dóna la sensació que Victòria és fruït d'un encàrrec, o més ben dit d'una intenció oculta: la de tornar a repetir l'èxit d'aquella Barcelona de Pere Riera. El problema és que Pau Miró -fins ara més preocupat per històries i personatges contemporanis- no és un autor que satisfaci a públics de tota mena. S'ha de dir que en aquesta obra se li endevina un gran esforç per trobar escenes i atmosferes que convencin a tothom, però el to general de la peça -i en especial, la seva direcció- resulta massa solemne i el ritme no atrapa de la mateixa manera a tots els espectadors. La barberia acaba resultant massa asèptica i la fredor del conjunt, només trencada a les escenes claus del segon acte, ho envaeix tot i s'apodera inclús d'algunes interpretacions. És cert que l'escenografia de Max Glaenzel és imponent, però tampoc s'entén que l'hiperrealisme de la barberia contrasti tan ostensiblement amb la buidor absoluta dels altres escenaris de l'obra.

Sigui com sigui, Victòria és un muntatge teatral que cal veure per diversos motius. Perquè és com un aventi de Marsé traslladat a l'escenari, perquè reivindica (descaradament i sense rubor) la memòria històrica, perquè té moments que s'inscriuen en la millor tradició del gènere negre, perquè intenta combinar història i melodrama, perquè té un embolcall que la fa molt atractiva, etc. No serà el millor que hagi programat el TNC aquesta temporada, però sí estem segurs que ajudarà a omplir moltes butaques.

14/05/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

No m’ha conveçut

“Vitòria” és una història que ens parla de por, repressió, solitud, supervivència i corrupció a la Barcelona dels 50 després de la Guerra Civil, en una barberia en el barri del Raval. Un barri on no hi viuen herois, sinó gent normal que tenen por i s’amaguen sota una màscara per poder sobreviure. Callar, desconfiar per poder sobreviure. Por.

“Victòria” és una obra on es planteges les petites “victòries” amb la que una part de la població combatia la dictadura davant un règim franquista.

Petites històries entre gent humil de barri, una ex-cupletista mare i el seu fill, el triangle amorós entre un falangista, un republicà i Victòria una vídua que intentarà regentar la barberia del seu difunt marit. Fixeu-vos que curiós... la victòria és en mig, entre el falangista i el republicà, casualitat o simbolisme...

Des del meu punt de vista...no ha estat un espectacle d’aquells que en diem rodó, em sap greu però hi ha hagut moltes coses que personalment no m’han convençut. És cert que el repartiment és de luxe (Joan Anguera, Mercè Aránega, Pere Arquillué, Jordi Boixaderas, Emma Vilarasau, Nil Cardoner i Mar Ulldemolins), tots actors amb molt de talent i que ho donen tot dalt l’escenari, però... han estat massa continguts !!!. Sé que en Pau Miró, segons les seves pròpies paraules ha preferit que fossin unes actuacions contingudes, que el que buscava era treballar més els personatges, la profunditat de les seves ideologies i el ritme, però em sap greu dir-ho, a mi no m’ha convençut; he vist unes interpretacions en general planes i avorrides, totes a un mateix nivell d’expressivitat. Possiblement era el que la direcció buscava, tot i que penso que no ha estat gaire encertada. Ja sé que escriure un text no és gens fàcil, però penso igual que molts companys teatraires, no és brillant, tot i que el seu context parteixi de la realitat.

Hi ha detalls que estan molt ben estudiats, com l’escenografia de la barberia, tot i que m’estranya que en aquella època i en el barri del Raval hi hagués una barberia de similars dimensions !!!, el vestuari triat per Berta Riera i Irene Fernández és l’adequat a l’època, o la manera (tan ben treballada de l’Emma Vilarasau) de com fer servir una navalla d’afaitar ( en un primer moment amb inseguretat i inexperiència, i després amb gran deseiximent).

L’escenografia de Max Glaenzel és espectacular, però penso que poc factible per portar de gira a altres teatres, i un gasto que trobo desmesurat tal i com està el panorama.

Hi ha detalls que no s’aguanten per en lloc : la famosa mànega de plàstic, el que una dona vídua o soltera en aquella època deixés entrar a un desconegut a casa seva, tenir un cotxe o deure tants diners per haver anat amb “donotes”.

A part se m’ha fet un pel llarga i avorrida, pel que m’ha deixat d’interessar a mitja representació.

Per tant la meva valoració com us podeu imaginar no és gaire positiva.

Gran part del públic ha aplaudit eufòric, fins hi tot hi havia gent dempeus entusiasmada.

Pot ser estic equivocada...,això és tan sols la meva opinió.

10/05/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Molt fluixa

Jo a l'any 51 ja feia temps que hi era i penso que al Pau Miró l'han assessorat malament i per això tantes coses grinyolen i no me les he cregut. Hi ha accions que no te les empasses ni amb cullera. El text tampoc és molt brillant i els actors ho han sofert, doncs costa defensar diàlegs amb poc gruix; no et pots lluir. Ara, l'escenografia espectacular, com quan no venia d'un pam. El vestuari també està molt bé.

Crítica completa » http://bit.ly/1q2EgUY

06/05/2016
Josep Via Santacana

Magnifica una historia de persones absolutament normals en situacions excepcionals que serveix per descobrir com es la gent en realitat.Una historia que ens es propera dons encara arrastrem lo que podiem dir efectes col.laterals.Per mi lo millor de la obra es que respira autenticitat, credibilitat, la protagonista que no vol problemes sino viure tranquila i que va descubrint que la realitat cal no esquivarla.L´engany, secrets, la lluita per ideals, la indiferencia,l´egoisme pensar nomes en el profit propi, la lluita i la necesitat de no oblidar, tot aixó i molt mes es Victoria.Per mi secundari, que l escenari gran del TNC dongui cabuda a una barberia espectacular en un barri com l´anomenat barri chino, en aquells anys poc creible pro no importa.L´aprofitament de la amplitud del escenari per mi destaca quan esta buit, nomes en la presencia dels personatges, i les seves paraules, la força del text per sobre de qualsevol parafernàlia.A mi m´ha trasmes emoció i al mateix temps reflexio, tot sense cap necesitat de exagerar en les situacions dramatiques, es en la contençio del relat aon esta per mi un altre merit i una millor manera de arribarme al mi el contingut. Un treball perfecte per mi de Mercè Aránega, una continguda pro in crescendo Emma Vilarasau en un paper a les Antipodes del seu a Infamia, demostrant la seva valua com una de les grans del nostre pais. Els demes tots com cal donant el tipo apropiat a cada personatge. De nou destacar també aquesta vegada a Max Glaenzel amb una escenografia feta a mida.Absolutament recomanable per tothom que tingui interes en coneixer una epoca que no hem abandonat del tot i aon la memoria historica cal refirmarla .

14/05/2016
Josep OS

Avui al TNC he vist aquesta obra que Pau Miró ha
escrit i dirigeix. Ens parla de corrupció, amor, por a parlar i repressió en una Barcelona dels anys 50. L’acció passa en una barberia que la dona en quedar vídua decideix continuar amb el negoci que tenia del seu marit. El text amb llargs diàlegs m’ha semblat mancat de força i en molts moments poc creïble el que condueix al fet que resti lluïment a aquest repartiment de luxe amb què compte l’obra, tot i que la interpretació m’ agradat. L’escenografia espectacular, però la barberia massa gran si vol ser un reflex del que en aquells anys hi havia. Molt bé el vestuari d’acord amb l’època. No dic que no m’hagi agradat, perquè no és així, però m’ha faltat força i més contundència en els diàlegs.

12/05/2016
Jordi Camprubi

Encara que la nit de l’estrena va donar una mica la impressió que al principi els actors estaven una mica encarcarats, tal com va anar avançant l’obra van adquirir comoditat i convicció i van acabar fent una representació rodona.
La història, realista i commovedora a la vegada, local, però també universal. Els personatges complexes, amb els seus dubtes i contradiccions, una escenografia molt brillant i una actuació in crescendo fins a “l’explosió” de la Vilarasau.
Bravo!

05/05/2016

Deixa la teva opinió