Sinopsi

Tercera part de la Trilogia sobre la identitat catalana de Jordi Casanovas, després d’Una història catalana i Pàtria. Una travessa pels nostres trets col·lectius que se centra ara en la família. Som i serem?

SINOPSI

30 d’agost de 1999. Diada de Sant Fèlix. La Cristina ha convidat tota la família a dinar. Els pares i la germana viuen a Moja. El germà, a Vilanova. Es retroben tots, com han fet sempre per Festa Major de Vilafranca, amb les parelles i els ﬁlls. Però la malaltia del patriarca s’està agreujant i aviat s’hauran de prendre decisions. És possible que aquest sigui el seu últim dinar plegats de Festa Major. És possible que prendre decisions comporti acceptar grans renúncies. És possible que alguns dels secrets i pensaments que mai no s’han dit surtin avui entre el primer i el segon plat. Avui tot s’acaba i, potser, avui tot comença. A Vilafranca.

Tota trista vivència es fa menys trista convertida en ﬁcció. Per aquest motiu ja feia anys que tenia ganes de posar aquella història sobre un escenari. Baralles, desaﬁaments i retirades de paraula. Enemistat entre germans. Despit i rancúnies. Pugnes per quatre miserables terrossos de vinya que acaben com no voldríem que acabessin.
Una història única i una història comuna. Tothom ho ha viscut a casa seva. Tothom ha sentit a parlar de casos semblants. Tothom explicaria un munt d’anècdotes i s’emocionaria recordant. La família és la nostra primera societat. I potser observant com es mou, pensa i sent una família catalana, podrem descobrir com realment es mou, pensa i sent tot un país. Ara, més que mai, em fa falta fer-me preguntes sobre la nostra identitat, personal, familiar, col·lectiva. I estic segur que no és pas una dèria únicament meva. Només els espectadors de teatre sabem que podem parlar amb desconeguts sense dirigir-nos una sola paraula. Deixem doncs ara que el teatre faci la seva funció. En silenci i sense gairebé ser-ne conscients, començarem a dialogar amb aquella dona de la tercera ﬁla, amb aquell nano de la setena o amb aquell senyor de primera ﬁla de l’amﬁteatre.
Jordi Casanovas

Idioma:
Català

Sinopsi

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

TEATRE_BARCELONA-vilafranca_jordi_casanovas_4

TEATRE_BARCELONA-vilafranca_jordi_casanovas_3

TEATRE_BARCELONA-vilafranca_jordi_casanovas_5

TEATRE_BARCELONA-vilafranca_jordi_casanovas_2

TEATRE_BARCELONA-vilafranca_jordi_casanovas_1

Opinions de l'espectacle 6

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Gema Moraleda
Teatre Barcelona

La família com a origen de tot

Sóc una persona impacient, així que no vaig poder esperar a l'estrena de Vilafranca a Barcelona. Vaig veure-la al mes de febrer a Vilafranca mateix, quan es va estrenar. Però em va agradar tant que vaig repetir a l'estrena al Teatre Lliure, perquè el text ho mereix.

A Vilafranca, Jordi Casanovas culmina la seva trilogia sobre la identitat catalana anant a l'origen de tot, al primer grup social que ens acull, aquell on ens desenvolupem com a persones, la família. I així, mitjançant un esdeveniment anual, el dinar de festa major, en coneixerem una com qualsevol altra, amb les seves misèries i les seves alegries, sense blancs i negres, amb tota una gamma de grisos.

Vilafranca commou perquè ens parla de quelcom que coneixem perfectament i ens connecta amb la nostra pròpia història d'una manera íntima i encertada. Si a això li sumem una posada en escena i unes interpretacions impecables ens trobem davant d'un text que és, des d'ara mateix, un clàssic.

Més informació a Somnis de teatre

08/11/2015
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

magnífica obra coral

Dicen que la distancia es el olvido, pero yo no concibo esta razón*... cantava Lucho Gatica, aquel crooner xilè conegut com La Voz de Humo. Ho dic perquè aquesta recomanació la faig des de la distància, doncs jo Vilafranca la vaig veure el març al Kursaal de Manresa. En aquests mesos he vist una pila d'obres, però aquesta no ha caigut en el olvido, perquè em va agradar molt. Jo sóc un fan del teatre coral, i Vilafranca ho és. Penso que està molt ben escrita i dirigida pel mateix Jordi Casanovas, i és un teatre que als catalans ens toca de prop. Raó de més per anar-la a veure.

* Així començava el bolero La Barca, de RobertoCantoral.

http://bit.ly/1I17Ayq

07/11/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La gran família catalana

Podríem parlar del bon estat de salut del teatre català basant-nos en la naturalitat amb la qual, finalment, els nostres dramaturgs parlen de la realitat que ens envolta sense por a fer servir referents, noms i espais reals i concrets. Lluny queden ja, afortunadament, els temps en que totes les peces versaven sobre conflictes metafòrics d’uns personatges sense nom en un ambient indefinit i atemporal tan típic als anys noranta. Les recents Barcelona de Pere Riera o L’hort de les oliveres de Narcís Comadira són només alguns exemples d’aquest fenomen la màxima expressió del qual sembla haver aflorat amb aquesta Trilogia sobre la identitat catalana de Jordi Casanovas que, ara, culmina amb la notable Vilafranca.

L’obra està construïda sobre la història d’una família i els seus conflictes que esquitxen fins a tres generacions. L’ambiciosa proposta és, no obstant això, força humil en la seva posada en escena, sense massa elements ni artificis, que la fa resultar molt propera. El seu to naturalista funciona i recorda al teatre clàssic rus però sense les pretensions poètiques. El que sí que busca, clarament, és fer un retrat precís de la psicologia social del nostre poble, sense que cap element escapi de ser analitzat i comentat, ni cap ideologia o punt de vista. En aquest sentit, hi ha moments en els quals la maquinària es veu forçada a mostrar massa els seus fils i les seves cartes i això li fa perdre una mica la màgia.

En canvi, el nucli més dramàtic de la seva història és, certament, el seu punt fort: creïble, interessant i molt sòlid. Si obviem, doncs, algunes interpretacions un pèl desafortunades i certes subtrames una mica desdibuixades, l’espectacle és un perfecte exercici per exorcitzar alguns dels nostres fantasmes nacionals. A través del riure i l’emoció, aconsegueix deconstruir el nostre arbre genealògic col·lectiu barrejant amb encert els tòpics amb alguns dels nostres records de la infància o la joventut. I això només ja és un triomf més que notable.

22/11/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Les herències i la unitat familiar

Vilafranca, un dinar de festa major és un drama, en torn a la família, amb tocs d’humor. Una obra escrita i dirigida pel vilafranquí, Jordi Casanovas. Es tracta de la tercera i última part de la trilogia que ha escrit sobre la identitat catalana. La primera va ser Una Història Catalana (2009) i la segona Pàtria (2012). En aquesta ocasió l’obra ha estat produïda per l'associació Els Teatres Amics, formada pel l’Atlàntida de Vic, l’Àtrium de Viladecans, el Kursaal de Manresa, el Teatre-Auditori Sant Cugat i el Teatre Auditori de Granollers, aconseguint amb això, poder fer un muntatge de gran format. Nosaltres l’hem anat a veure al Teatre Kursaal de Manresa.

Tot comença el 30 d'agost de 1980, diada de Sant Fèlix, és la Festa Major de Vilafranca, un dinar de família i una fotografia per immortalitzar la felicitat d’aquell dia. “Això s'ha de repetir cada any, diu la Cristina”. De cop i volta fem un salt en el temps i ens trobem en el 1999, el mateix dia i el mateix lloc, però, la família ha augmentat, el pare pateix d’Alzeimer i algunes relacions estan tocant fons. La situació és un altra d’anys enrere, la malaltia del pare i el tema de la herència, destaparan la personalitat de cadascun d’ells i d'els seus interessos; sentiments que estan plens d’egoisme, enveja, avarícia i gelosia,i que deixaran al descobert, totes les seves frustracions, ressentiments i secrets, provocant el trencament de la unitat familiar.

La veritat és que avui hem pogut gaudir d’un espectacle rodó, ja que tot en el seu conjunt, ha estat impecable. A part d’un text fantàstic i una bona direcció d’en Jordi Casanovas; l’escenografia de Sebastià Brosa, la il·luminació de David Bofarull i la banda sonora de la formació Anna Roig i L’ombra de ton chien, han estat del tot un encert. Pel que fa als actors, onze en total, han estat tots a la mateixa alçada, tot i que m’agradaria destacar a l’actriu Lluïsa Castell, que m’ha agradat moltíssim en la seva interpretació.

De la trilogia, és la que més m'ha agradat.

El teatre Kursaal ple fins dalt i el públic aplaudint amb ganes a tota la companyia.

Aviat la podreu anar a veure al Lliure de Montjuïc.

21/10/2015
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Rendits al costumisme

Si no fos pels comentaris a la Catalunya dels noranta o a la d'ara mateix, un pensaria que l'obra va ser escrita fa quaranta o cinquanta anys. El seu estil, els recursos utilitzats i la seva trama fulletonesca ens la situen dins d'un subgènere molt concret, el de les disputes familiars. La intenció de Jordi Casanovas és la de retratar la societat catalana a partir d'una família arquetípica, però el fet d'explicitar-ho vàries vegades al llarg de la funció acaba restant efectivitat. És cert que reconeixem molt bé els personatges i que ens creiem les situacions, però és això suficient per extrapolar-ho a la identitat d'un país? En aquest sentit, crec que a mi em funcionava millor el llenguatge poètic utilitzat per Narcís Comadira a L'hort de les oliveres. Les dues volen explicar coses similars, però per camins -narratius, estructurals i ideològics- molt diferents.

Tot i així, s'ha de reconèixer que l'obra funciona amb la precisió d'un rellotge. L'habilitat de l'autor pels diàlegs i per la dosificació de l'acció fan que les més de dues hores del muntatge passin en una volada. Els actors fan la resta. Tot i que alguns posen el pilot automàtic i ens brinden composicions que els hi hem vist moltes vegades, n'hi ha tres -Barceló, Angelat i Castells- que brinden tota la seva experiència al servei d'uns personatges compromesos i ben escrits. Per tant, penso que si no li busqueu tres peus al gat, si no us importen els tòpics ni us molesta l'aire naïf que presenten algunes parts -les cançonetes d'Anna Roig i L'ombra de ton chien en tenen molta culpa-, passareu una estona agradable i distreta. De fet, crec que hi ha un públic potencial molt ampli -el mateix que va aplaudir Agost o Barcelona- al que podria agradar-li força la proposta.

14/11/2015
ignasi tomás lopez-doriga

Us deixo la nostra valoració al blog culturayalgomas
https://culturayalgomas.wordpress.com/2015/11/10/vilafranca-los-ejes-de-la-familia/

11/11/2015

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

La família catalana, segons Jordi Casanovas

Després del seu pas pels Teatres Amics, Vilafranca, un dinar de Festa Major arriba al Teatre Lliure. Escrita i dirigida per Jordi Casanovas és la tercera i última part de […]

4 novembre 2015