Viure sota vidre

La vida no acostuma a ser com un se l'espera i, molt menys, com un se la imagina durant la vida d'estudiant, la qual en aquell moment sembla haver arribat a un clímax que perdurarà per sempre. En aquest sentit, els tres personatges de l'obra evidencien un present mostrat de forma crua que no els acaba d'omplir i un passat al que se senten atrapats i que sembla no tenir espai dins del seu present. D'aquesta forma, una tempestat de sentiments i emocions no resoltes es donen lloc en cada un d'ells per separat, els quals esclaten inevitablement al trobar-se tots tres sense saber que fer amb aquestos i com gestionar-los. Potser, el passat no és tan idílic com es recorda o, potser, els sentiments del passat ja han caducat o també pot ser que ara ja sigui massa tard per retrobar-los en una vida actual diferent i en la qual hi ha hagut una suposada evolució personal que ha canviat a la persona. No obstant, el que és segur és que aquell passat ja no hi és, com tampoc hi són aquelles persones que en van formar part d'ell.

Viure sota vidre és una aposta suggerent amb un ritme una mica irregular, però que es troba ben defensat pels seus actors, els quals empenyen amb força l'obra. D'altra banda, la direcció és força encertada, la qual marca una separació física constant entre els personatges, reforçant així la incomunicació present i oferint-nos alhora un cert dinamisme entre les diferents reflexions individuals. Tot i això, aquest mateix encert provoca una gran buidor escènica dins d'un espai inmens, frenant d'alguna manera el ritme. Per últim, m'agradaria destacar la meravellosa escena musical i coreogràfica que hi ha a la part final de la funció, la qual està feta amb molt d'encert i que aporta gran bellesa i significat a la representació sense necessitat d'utilitzar cap paraula.

Perquè són o som complicats, i així es reflexa en l'obra d'Ewald Palmetshofer, on tres amics —dues noies i un noi— que fa un parell d'anys que no es veuen i havien tingut les seves històries en el passat, organitzen una retrobada en un hotel de muntanya. Tot hauria d'anar perfecte... si en el passat hagués estat perfecte. L'obra te una estructura molt particular, on els diàlegs s'aturen sobtadament per convertir-se en monòlegs que, trencant la quarta paret, el actors es dirigeixen directament als espectadors.Interessant, ben dirigida i interpretada amb desimboltura, cosa que la fa creïble. Si s'us escapa al Maldà, la podreu recuperar a la Beckett. Llegir més.

Hem començat la temporada de teatre en un espai que ens agrada força d’anar-hi, al Círcol Maldà. Ens esperava Viure sota vidre, una obra escrita pel dramaturg austriac Ewald Palmetshofer, produïda per la jova companyia la Cosa i traduïda i dirigida per Sarah Bernardy. Des d’un principi la historia ens ha atrapat. Els diàlegs i frases a mig acabar del començament, crea una situació que t’ enganxa des d’un primer moment.

Tres amics queden en retrobar-se en un hotel, dos anys després que cadascú triés un camí diferent. El que en un principi sembla una reunió de tres grans amics, acabarà convertint-se en una situació incòmoda. Tots tres es guarden coses que no es van dir en aquells moments… sentiments, preguntes i retrets que ara amb el pas del temps, en que la seva relació s’ha debilitat, apareixen i aflora la sinceritat. Què va passar entre ells per que ara tot sembli tan fred? Per què no hi ha comunicació ni confiança entre ells? Quins sentiments hi havia realment entre cadascun d’ells?

Haig de felicitar a tots tres actors, Jordi Llovet, Miriam Escurriola i Mireia Pàmies, per unes interpretacions brillants. No us la perdeu!!!

Iniciem temporada teatral del 2014-2015 amb la nova temporada del Círcol Maldà. Amb la presentació de Viure sota el vidre produïda per la companyia LaCosa i amb una obra del dramaturg Ewald Palmetshofer.

Tenim en escena tres amics, Jordi Llovet, Miriam Escurriola i Mireia Pàmies. Que es retroben en un hotel. L’escena on es troben, on transcorre, al final és el de menys.

Amb unes actuacions genials, on sobresurt el genial Jordi Llovet. Segur que sentirem a parlar molt d’ell. Al finalitzar la funció, ja es parlava d’un relleu generacional.

Els primers 20-30 minuts ens deixa els diàlegs inacabats, on els mateixos espectadors (passats els minuts inicials) sabem com finalitzar-los i és on comença el joc d’aquesta obra.

Aquest joc amb frases inacabades, pauses, exclamacions i frases fetes i pròpies de la llengua parlada. Segurament, tot un repte a l’hora de la traducció i lectura.

A més ...

 

Després de l’amor romàntic, l’amistat és un dels temes que més joc donen a l’hora de parlar sobre les relacions humanes; especialment, si es tracta d’homes i dones heterosexuals on l’afecte i el desig caminen sobre una línia molt prima. Viure sota vidre narra el retrobament de tres vells amics de l’època universitària després d’un gran temps de distanciament. La seva unió, idealitzada amb el pas dels anys, ha generat unes expectatives que, contraposades a conflictes del passat sense resoldre i certs desitjos frustrats, provocarà una triple col·lisió amb miserables conseqüències emocionals. El muntatge és senzill i apel·la a la naturalitat d’un text fred i entretallat que salta del diàleg al monòleg constantment per mostrar que els personatges, per dintre, amaguen molt més d’allò que diuen. El problema és que la buidor de les converses que, suposadament, vol expressar la incapacitat dels protagonistes a l’hora de comunicar-se, acaba per envair la proposta sencera, avorrint l’espectador amb una densitat innecessària. Potser les pretensions de l’obra han ofegat el muntatge carregant-la amb la profunditat d’un missatge que li queda massa gran a una trama tan senzilla. Afortunadament, el treball dels intèrprets, especialment, el de les dues actrius (Míriam Escurriola i Mireia Pàmies), anima la funció, com també els petits tocs d’humor que, probablement, s’haurien d’haver potenciat molt més.