Te voy a matar, mamá

Fosc. Comença la muntanya russa: Benvinguts a l’essència més pura d’una dona neuròtica comuna. D’entrada el que més destaque d’aquest monòleg és just això: com és capaç de captar l’essència del que és la neurosis i transmetre-la al 100%. I com l’actriu és capaç d’interpretar-la d’una manera tan verídica. En aquets 60 minuts he passat pels estats pels que et fa passar la persona neuròtica: tendresa, cansament, risa, irritació,...He sentit ganes de dir-li que és cansina i d’abraçar-la, li hauria cridat que espavile i deixe de compadir-se no se quantes vegades i d’altres m’he sentit plenament identificada i m’ho hauria cridat a mi mateixa. Pur nervi, pura inseguretat, pura indecisió, pur desequilibri. Exasperant i atractiva. Així és i això és el que transmet. Una criatura que fa molt que ha assolit la majoria d’edat, i criatura a pesar de tot. Així és i això és el que transmet.
I acompanyant a la interpretació, una escenografia ben escollida, ja que ajuda molt a conèixer al personatge. Crea una atmosfera adient i a més cada element està justificat i suma a l’actuació. Especialment el retrat de la mare presidint l’escenari, en aquella posició privilegiada des d’on tot ho controla i tots i totes la veiem, molt inquietant . Aquella imatge al fons sempre present. La mare sempre present fins i tot quan no hi és físicament. Els conflictes amb els nostres progenitors sempre presents fins i tot quan ells no hi són físicament i quan nosaltres no en som ni conscients. I tot i així, els conflictes hi són.
Temàtica potent i dura que considere que ha sigut un encert tractar amb humor, humor negre, però al cap i a la fi humor. Perquè al cap i a la fi ja té aquest punt còmic també, la neurosis. Un exemple, els personatges de Woody Allen. No parlem d’un humor banal que ens fa no contactar amb la realitat, parlem d’una ironia que ens porta a un vertader contacte.
I el final...sense dir res cal destacar-lo, ja que en un minut et canvia la perspectiva de tot el que has vist.
Fosc. Qui no ha matat els seus pares?

Es tracta d'un monòleg d'un autor argentí, Eduardo Rovner, protagonitzat per l'actriu argentina Verónica Pallini, qui dóna veu a Florència, la protagonista d'aquesta obra, que parla de la relació mare-filla, sens dubte el vincle conflictiu per excel·lència. Està dirigida per un director català, en Francesc Amaro, que l'ha volgut donar una nova visió europea i fins i tot catalana.

En realitat el títol de l'obra fa referència a una metàfora per la qual vol explicar el fet de que qualsevol persona que arriba a l'edat en la qual s'ha d'independitzar de la seva família, en certa manera ha de "matar" als seus pares.

El personatge treu a relluir amb un cert humor (que a mi particularment no em va arribar) i sobretot amb força ironia, situacions, conflictes, divergències d'una filla amb la seva mare; malgrat que personalment no vaig poder connectar amb la personalitat de la protagonista en gairebé cap moment, vaig trobar que l'actuació de Verònica Pallini, va ser excel·lent.

Una jove que vol arribar a ser actriu algun dia, però a la que li han aplanat el camí durant tota la seva vida sense fer cap esforç; depèn de tot i per tot dels seus pares i des de la sobtada mort del seu pare en un accident, depèn molt especialment de la seva mare, a la que arriba a retreure fins i tot que li hagi comprat un apartament per "desfer-se" d'ella, o de foteses com que els colors de les parets de l'apartament no li creen suficient energia per viure feliçment.... no sap quins vestits posar-se, malgrat que té un munt a la vista i els va descartant tirant-los per terra.... tampoc no sap que llibre llegir i fa al mateix que amb la roba. En realitat és una persona amb mentalitat d'un infant, que no sap el que vol, perquè la vida fins llavors li ha estat massa fàcil.

Un final inesperat farà que la visió de l'espectador canviï totalment i es replantegi tot el que ha vist fins aquell moment.

Segurament el seu autor tracta d'ironitzar l'actitud d'una generació, que a mi no m'ha tocat viure, perquè estic en la franja d'edat de la mare de la protagonista.... i els problemes que planteja els trobo absolutament banals. No he connectat amb la proposta, malgrat que crec que tant la direcció escènica com la interpretació són lloables.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ