Wakatt

Quines arrels té la por a l’altre, a qui és diferent, i quina relació té aquest temor amb els populismes que sacsegen el planeta? Ens ho explica a través de l’espectacle Wakatt Serge Aimé Coulibaly, un creador apadrinat per Alain Platel i que està a cavall entre Àfrica i Europa.

Estan de camí o acaben d’arribar i són diferents. Són “els altres” i, si creiem el que alguns líders ens diuen, pot ser que ens robin, ens prenguin la feina o ens facin fora de casa nostra. És el resultat del discurs d’estigmatització de les minories que, a Europa o a Amèrica, han fet servir una pila de populismes sense cap escrúpol a l’hora de manipular l’opinió pública. Fan servir un discurs que s’assembla força al que tothom voldria escoltar, independentment del grau de veritat que contingui, i que no poques vegades genera violència. És natural aquesta violència que hi ha qui considera que forma part de la condició humana? És normal que no ens agradi allò que no coneixem? Considerem que hem de restringir, tancar o controlar territoris per protegir-nos d’aquestes persones nouvingudes que no coneixem i, així, ens lliurem a un sentiment d’amenaça, limitem les oportunitats d’intercanvi i construïm murs i tanques, tant físics com psicològics.

A Wakatt, un títol que significa “el nostre temps” en la llengua mossi de Burkina Faso, Serge Aimé Coulibaly continua analitzant amb esperit crític el món d’avui, després de muntatges on es preguntava pel compromís individual i pel menyspreu que projectem sobre els pobles migrants. Ara, aquest artista entre dos mons, format amb grans mestres de la dansa com Alain Platel i Sidi Larbi Cherkaoui fa referència, amb el llenguatge de la dansa i la música, a aquesta por als altres mitjançant una lluita de cossos que es mouen junts en escena, a la recerca d’un futur més obert, més generós i més inclusiu. I és que els espectacles de Serge Aimé Coulibaly i Faso Danse Théâtre, la companyia que va fundar l’any 2002, contenen sempre un missatge positiu i obren una porta a l’esperança.

L’espectacle juga amb els moviments sincronitzats de grup i amb la individualitat per expressar la necessitat de la implicació personal i del redescobriment de la pròpia humanitat en un món que ja no sap què és veritat i què és mentida, on és el bé i on és el mal. Música i coreografia protagonitzen un intercanvi constant durant l’espectacle, amb una música que sona sense interrupció i que signa el músic Malik Mezzadri, un flautista i músic de jazz francès nascut a Costa d’Ivori que no només posseeix una tècnica inusual sinó també un estil exuberant en què fa cantar i xisclar la seva flauta i crea uns sons que semblen d’un altre món i que tres músics (entre els quals hi ha el compositor mateix) interpreten en directe en escena.