Wasteland

Wasteland és un títol bastant comú. Com que vol dir “terra desbastada” hi ha fins i tot un videojoc amb aquest nom (ja ens podem imaginar per on va) i, evidentment, la proposta del Grec no té res a veure ni amb això ni tampoc amb el famós poemari homònim de T. S. Eliot traduït al castellà com La tierra baldía. L’obra de Lluís Danés estrenada al Mercat de les Flors sembla que va néixer inspirada en un documental de la directora cinematogràfica britànica Lucy Walker sobre l’abocador brasiler Jardim Gramacho, i és una mirada d’una teatralitat poètica i un punt circense sobre la humanitat arraconada, sobre la vida als marges, sobre les perifèries socials, sobre els espais laterals, és a dir, sobre la gent que hi ha qui diu que no té cultura, només folklore; que no té llengües i parla dialectes; que no ocupa un lloc a la història, sinó un racó al marge en la premsa local; que no li diuen pel nom, ja que només és un nombre; que no fa art, sols artesania; que no té religió perquè té supersticions; o que no se’ls considera éssers humans, sinó recursos humans. Parafrasejo de memòria alguns versos del magnífic poema Los nadies, de l’uruguaià Eduardo Galeano, les paraules del qual acaben posant fi també a Wasteland així: “los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”.

La nova proposta de Lluís Danés recrea, doncs, aquest naixement de l’home com a oblidat de Déu, nascut com un titella malgirbat, un simple retall de roba entre les sobres del món. I potser perquè empelta trossos, el conjunt falla: de la mateixa manera que el bon teatre és sempre molt més que la suma de les parts soles, aquí la dramatúrgia fa curt i no és a l’alçada de les parts. Els elements per separat són boníssims, però l’espectacle no avança, estantís, parat. Tan sols se'n gaudeixen les peces soltes, sense collar-les. Per exemple, les paraules del poeta. O L’escenografia, mig teatrí ambulant de principis del segle XX, mig barraca de fira, amb tota la màgia de les golfes d’una vella família, plenes de memòria i de possibles meravelles. O la música de Llach, que lliga bé amb aquest imaginari gràcies a les sonoritats juganeres tipus Nino Rota, magníficament interpretat a més per tres músics en directe amb el so de circ i de món infantil que hi posa la percussió cristal·lina del glockenspiel. O fins i tot l’intèrpret, Manolo Alcantara, que podríem presentar com una mena d'aprenent de James Thiérrée, el net de Chaplin, salvant les distàncies pel que fa a la riquesa i varietat de recursos.

En qualsevol cas, Wasteland se situa en la pobresa perquè recolza en una celebració festiva dels nostres mitjans més materials, d’acord amb l’esperit que trobem en els versos de Galeano quan ens recorda que, si bé per a la religió el cos és culpa, i per a la ciència una màquina, i per a la publicitat un negoci, per al cos mateix sempre és festa. Aquest goig, si més no, s’hi nota.