Yo siempre seré yo, a pesar de ti

Beneïda innocència porta als Luchana aquesta adaptació de la novel·la de Teresa López Cerdán per agitar totes aquelles persones que estem passant per la crisi dels 30. Amb una posada en escena senzilla i efectiva com ja van fer amb Gordas, aquesta vegada ens expliquen la història de Karma.

Com a bona feminista empoderada i contradictòriament fan de les comèdies romàntiques típiques i tòpiques i de les pel·lis que em munto al cap, vaig sortir d'aquesta obra encantada. Perquè encara que en principi pugui semblar que tot siguin rialles i un tema superflu toca l'espina dorsal d'una generació que va veure com els seus pares tenien feina fixa, casa en propietat i fills amb la seva edat, mentre que els i les trentenes juguem a ser adults, amb unes regles diferents de les que venien al llibre d'instruccions. Ens van canviar els treballs fixos per precarietat, la casa en propietat per compartir cuchitrils llogats sense data de caducitat a la vista i això de tenir descendència, amb les dades anteriors i amb unes relacions de consum ràpid, es complica.

I en tot això, els 30 són com la línia invisible que tenim pànic creuar, perquè amb 28 pots continuar vivint a casa dels teus pares però amb 30, AMB 30... Una línia invisible imposada per la mateixa societat que ens va canviar les instruccions dús de la vida adulta i ens va amagar el botó de donar de baixa la meva subscripció.

I a tot aquest moll, Karma i una mica tothom no busquem tant, només busquem la nostra gran història d'amor. Però, estem segurs que el nostre gran amor és on pensem? De tot això i una mica més va Yo siempre seré yo, a pesar de ti, una obra amb una forma original d'explicar les coses i amb tres personatges Karma, Roberto i Leo, interpretats magníficament, tant que segur que hi veus reflectit algú conegut, fins i tot a tu mateixa.

*Espectacle vist a Teatros Luchana de Madrid

 

Tenir una idea preestablerta de la vida que es vol tenir o la que se suposa que s’ha de tenir juga en contra gairebé sempre. La por a no aconseguir l’objectiu i la possibilitat d’acceptar qualsevol element que pugui fer arribar a la meta és latent a cada passa. A vegades s’arriba fins al límit i, fins que no es toca la tecla adequada, el castell de cartes continua tremolant fins que no pot més i s’enfonsa.

Carlos Mesa adapta la novel·la de Teresa López Cerdán Yo siempre seré yo, a pesar de tí (Teatre Condal) al teatre i ho fa des d’una perspectiva diferent. Al llibre la protagonista narra en primera persona què li està passant, a l’escenari la Karma, així es diu ella, explica al públic com està escrivint el llibre del títol. Amb presentació de personatges inclosa, comença un relat divertit que és un exemple clar d’una història de novel·la romàntica contemporània a l’ús. Karma no vol tornar a sortir amb ningú, però el seu company de pis i millor amic Roberto la convenç perquè s’obri Tinder. Tot i ser escèptica, a l’aplicació de cites fa match amb en Leo... i aquí comença la muntanya russa d’emocions.

 

Un text ràpid, directe i ple de moments còmics enganxa al públic que, com si d’un capítol d’una sèrie es tractés, està ansiós per saber com acabarà, tot i que ja juguesques de cap on tirarà la història. L’escenografia amb una pantalla gegant on es van reproduint alguns textos fa una picada d’ullet al trasllat de l’obra literària al teatre i funciona perfectament.

Ger, que interpreta l’amic, roba totes i cadascuna de les escenes en les quals apareix. No ho pot evitar, la seva llengua ràpida i divertida, a més d’un posat extravertit, sense pèls a la llengua i molt natural (és com veure’l a través de les seves publicacions a xarxes socials) atrau a l’espectadora i la fa gaudir i riure. Teresa López, protagonista i autora del llibre, juga a l’escenari i fa empatitzar moltes vegades, tot i que en alguns moments es veu una mica forçada la seva reacció davant d’algunes escenes. Per la seva banda, Raúl Pulido executa perfectament al xicot que no acaba de saber per on anar. La relació entre els tres intèrprets es desenvolupa a un ritme ideal que provoca que el públic estigui atent en tot moment.

Distreta, amb ritme i desenfadada, amb un llenguatge actual i accessible, fa passar una bona estona i entreté amb molta energia.

La companyia Bendita Inocencia torna al Condal després d’haver fet un parell de temporades amb Gordas, una comèdia que va aconseguir un bon èxit de públic. La tornada, però, és amb l’adaptació de la novel·la de Teresa López Cerdán, que a la vegada protagonitza la peça juntament amb Ger i Raúl Pulido. Estem davant d’un gènere que potser podríem anomenar com la nova comèdia romàntica, on la crisi dels trenta, els amics que comparteixen pis o les parelles que es dediquen a fer ghosting són el pa de cada dia.

La veritat és que em va costar identificar-me amb els personatges, que en moltes situacions demostren tenir molt poca maduresa... tot i estar rondant la trentena (de fet, fan coses més pròpies dels adolescents que de joves de la seva edat). Queda clar que viuen en un món precari, treballen de coses que no els hi agraden, comparteixen pis perquè no poden comprar-se res i viuen en un món que molts cops els hi és hostil i els hi va a la contra. Però dona la sensació que més que lluitar en contra de tot això fan el possible per adaptar-s’hi. A partir d’aquí, ens encarem amb tots els traumes, les obsessions i els dubtes de la protagonista davant d’un “ligue” –de Tínder, òbviament- que encara arrossega més problemes que ella. Tot això mostrat amb una bona dosi de tòpics, personatges una mica plans, unes pinzellades de manual d’autoajuda i un ús de la dramatúrgia que sembla inspirar-se més en l’Stand-up que en el teatre.

Suposo que no sóc el públic per a una obra d’aquest tipus, però no cal patir perquè només amb la primera funció la cosa augura un altre èxit immediat. I si triomfa, els fans estaran de sort ja que encara es pot adaptar la segona novel·la de Teresa López: Yo siempre seré yo, pero contigo.