Federico García Lorca

Federico García Lorca (1898-1936), el nostre poeta més universal, es va convertir, tant al nostre país com fora d’ell, a l’estendard de “l’altra Espanya”, la que va haver de fugir, exiliar-se, clavar el genoll o directament, ocupar un lloc al cementiri. Federico ho omplia tot. Com una glopada d’aire nou, entrava a qualsevol lloc i al cap de poc temps només existia ell. La seva manera de parlar o de callar. De tocar o de riure. Com va dir Jorge Guillén, “Quan ets amb Federico, no fa ni fred ni calor. Fa Federico”. Era un clima en si mateix, una temperatura diferent i va generar, diuen, desenes d´atencions. Quan estaves amb Lorca no volies separar-te’n mai més. Inquiet, creador, divertit i sociable (encara que també tendent a la depressió i la profunda angoixa) es va llicenciar amb prou feines en dret a la Universitat de Granada. El 1919 va arribar a Madrid on va fer amistat amb poetes de la seva generació com Juan Ramón Jiménez i Machado o artistes com Dalí (de qui es va enamorar perdudament) o Buñuel, que deixarien una profunda empremta en la seva obra i la seva personalitat. El 1921 va publicar la seva primera obra en vers, Llibre de poemes, amb la qual, malgrat acusar les influències romàntiques i modernistes, va aconseguir cridar poderosament l’atenció. Entre 1921 i 1924, va escriure una obra basada en el folklore andalús, el Poema del cante jondo publicat el 1931, un llibre ja més madur, amb el qual apareix per primera vegada el seu tret característic: la identificació amb allò popular. Aquest tret el va portar a la seva plena maduresa amb el Romancero gitano. Després d’aquest èxit, però sota una profunda depressió que el porto gairebé al suïcidi, Lorca va viatjar a Nova York (1929), on escriuria Poeta a Nova York. La seva posterior visita a Cuba va canviar completament la seva visió de la vida i va obrir la seva ment a nous camins artístics i personals. Un nou Federico havia nascut. De tornada a Espanya va ser nomenat director de La Barraca i les seves obres van aconseguir un enorme èxit tant dins com fora de les nostres fronteres. La Casa de Bernarda Alba, la seva obra mestra, va ser també l’última, ja que aquell mateix any (1936), en esclatar la guerra civil, va ser detingut per les forces franquistes i afusellat.