La peixera

Teníem forces ganes de veure aquesta producció, després d'haver pogut assistir a la roda de premsa de la seva presentació. Es tracta de l'estrena del text de Toni Cabré "L'efecte 2000" escrit fa 19 anys i guanyador del premi Ciutat d'Alcoi de Teatre. Mai fins ara havia estat portat als escenaris i el mateix autor recentment ha fet una revisió del text i l'ha rebatejat com "LA PEIXERA".

L'obra situa cinc personatges en un departament d'informàtica soterrat; s'anuncien canvis de sistema informàtic, s'anuncia la subcontractació del suport informàtic, s'anuncia per tant que no són necessaris, que una reducció de plantilla s'imposa i que ells són els principals afectats.

Una ficció extrapolable a la realitat que ens envolta, unes situacions que sabem que es produeixen a moltes empreses, en un entorn de compres, fusions, vendes d'empreses on maluradament de sobte sorgeixen duplicitats de llocs de feina, o la competitivitat que obliga constantment a canviar per no perdre mercat; en aquests casos, sabem que les reduccions de plantilla són de les primeres mesures que es prenen.

Una magnífica proposta que ens produeix claustrofòbia com ja anuncia el títol "La peixera", tots d'una forma o altra estem engabiats, encotillats per un entorn laboral que ens obliga a estar constantment al dia de les últimes tecnologies, que ens obliga a guardar les esquenes per tal d'evitar ser considerat obsolet qualsevol dia. Una proposta que ens obliga a pensar i reconsiderar actituds vitals en el nostre entorn laboral.

Unes interpretacions que ens han semblat totes elles esplèndides, recolzades per una escenografia molt realista i acurada, que ens mostra una oficina claustrofòbica i sense finestres, amb un despatx adjunt amb parets de vidre, des d'on el responsable vigila als seus subordinats.

Punt i a part es mereix la magnífica direcció d'Oscar Molina, que també assoleix la interpretació d'un dels personatges de l'obra; la banda sonora que s'ha compost especialment per l'ocasió, per part del grup musical Malacara & Wilson, serveix pels canvis d'escena per tal d'indicar-nos el pas del temps.
Molt recomanable !!!

Si us bé de gust llegir la nostra valoració sencera, cliqueu AQUÍ

Estrenada professionalment ara per primera vegada, tot i ser escrita l’any 1999 amb el títol L’efecte 2000, la rebatejada (i adaptada al present) com a La peixera és un drama vibrant i claustrofòbic d’una actualitat sorprenent. L’obra del dramaturg Toni Cabré tracta el conflicte de quatre informàtics la feina dels quals es veu amenaçada per la incorporació d’un nou equip a l’oficina on treballen i que sembla que han arribat per substituir-los. Amb una ambientació molt similar a la de Glengarry Glen Ross de David Mamet (masculina i opressiva), el muntatge conté una violència física i verbal un pèl efectista però força impactant. El perfil psicològic dels personatges és ric i variat, i dóna molt de joc a l’hora de construir un entramat de sospites, enveges, traïció i venjances entre companys. L’argument resulta entretingut i, amb els seus tocs de thriller, atrapa des del primer moment i manté l’interès amb els seus girs inesperats. Malgrat això, la direcció d’Òscar Molina (també actor en l’espectacle) fa servir alguns subratllats innecessaris que desemboquen en un simbolisme musical al seu epíleg una mica cursi. A part d’aquestes consideracions, cal dir també que alguns dels actors cauen en interpretacions un pèl impostades, fent perdre versemblança al text i les situacions. Però, en qualsevol cas, la vigència de la trama (de fet, la seva virulència gairebé té més sentit ara que llavors) és bastant hipnòtica, els diàlegs tenen un ritme admirable i la seva àcida crítica a un sistema empresarial deshumanitzat deixa un pòsit angoixant que farà reflexionar a molts espectadors.

Entre finals del segle XX i començaments de l'actual, la dramatúrgia catalana va tenir una especial predilecció per arguments situats dins del món laboral. Després de la pluja o El mètode Grönholm són les dos més emblemàtiques, tot i que també n'hi ha d'altres com L'efecte 2000, guanyadora en el seu moment del premi Ciutat d'Alcoi. Ara el seu autor, Toni Cabré, ha actualitzat una mica alguns aspectes de l'obra -especialment els que es refereixen a qüestions informàtiques- i l'ha rebatejada amb el nom de La peixera. Una bona oportunitat per veure una obra que, malgrat el premi i la trajectòria de l'autor, mai s'havia vist representada professionalment.

L'argument ens presenta un grup de persones que treballen al departament d'informàtica d'una gran empresa. El conflicte es presenta quan la direcció anuncia que dissoldrà el departament, i tot apunta a que un dels treballadors del grup ha passat informació per elaborar un informe que els perjudica. Les desconfiances, les pressions internes i els remordiments faran acte de presència, provocant moments de gran tensió. Crec que tot i que és una obra que entreté, algunes situacions estan un pèl forçades, i la direcció d'Òscar Molina fomenta una actuació i un ritme visceral -fins i tot massa explosiu, almenys en el dia de l'estrena- que no li escau del tot.

L'equip artístic que hi ha tant al davant com al darrera d'aquesta proposta és quasi el mateix de Cloaca, un espectacle que es va veure la temporada passada. Tot i que s'han polit algunes coses i s'ha escollit un text argumentalment més assequible, segueixen algunes de les característiques que estan marcant el grup: un gust declarat per a obres molt masculines, carregades de testosterona, amb moments incòmodes i de certa violència. Una sèrie d'elements que, a vegades, ens porten a sobreactuacions no volgudes i a escenes poc controlades. Tot i així, hi ha un públic que gaudeix amb aquestes propostes... i el dia que s'arrisquin amb la versió teatral de Reservoir dogs -existeix, i els hi aniria com a anell al dit- ja ni us ho explico.

No me l'he cregut. És un thriller "laboral", però les coses que han passat, a les empreses no passen. No puc dir en quins errors ha caigut Toni Cabré perquè un spoiler en una obra d'aquesta mena ho rebenta tot, però a mi no m'ha convençut. Un altre problema me l'ha creat Òscar Molina, el director, i és que part de l'obra ha funcionat a crits, i com deia la meva àvia "no pre cridar es té més raó".

Crítica completa » http://bit.ly/1TmoaQu