Anna Tamayo i el seu espectacular talent omplen la Sala Fènix i ens fa partícips d’un viatge al passat, d’una visita a la caça de bruixes i ens fa protagonistes d’un aquelarre. Encarnant tots els personatges de l’auca, Tamayo ens narra un fet que toca la fibra i fa aflorar sentiments mai despertats. Unes 200.000 dones van ser torturades i condemnades per bruixeria, però no ho eren. Eren dones que ajudaven a néixer els nens, que creaven receptes d’herbes per cuidar mal de caps i altres malalties… Per tant, a l’espectacle hi vessa una quantitat de rebel·lia i impotència que a la vegada és l’energia i gasolina la qual Anna Tamayo s’alimenta.
L’espectacle és una amanida amb els ingredients perfectes i en la mesura ideal. Un cicle tancat, aquella sensació de perfecció a la vida de despertar-se un minut abans que soni l’alarma. I aquest puzzle no seria possible sense encaixar el talent i la gran estructura mental que té Tamayo amb les delicades peces de la direcció d’Ángela Palacios. Amb una simple recollida de faldilla i un canvi de veu ens presenta a un personatge totalment diferent de l’anterior i a poc a poc teixeix un relat explicat a mans d’una entranyable professora d’història. Una professora que des que apareix al minut 0 ja entra als cors dels ulls asseguts a les butaques. Aquest personatge que quan surt al final et desperta d’aquest viatge oníric i recordes com i on ha començat tot plegat.
Es podria dir que “200.000 mujeres” és com una classe magistral d’història, lluny d’aquell record del llibre Vicens Vives, on ens amarem dels sentiments de desesperació i buidor de totes i cada una de les dones condemnades. Tanmateix, l’escenografia indispensable on cada element té el seu minut d’or i que no hi ha res que no estigui ideat a propòsit, va de la mà amb la música enamoradissa d’Alba Rubió que només fan que millorar la proposta. El talent femení posat sobre la Sala Fènix crea un ambient i una atmosfera que s’impregna a cada persona present i fa guanyar més adeptes a l’aquelarre.