El treball de circ que s’està fent a l’Ateneu Popular Nou Barris és un fenomen que tard o d’hora mereixerà una atenció molt més gran que la que se li està donant. L’Ateneu s’està convertint en una font inesgotable de vocacions, aficionats i espectadors potencials. Dit això, val a dir que ja s’han celebrat 21 edicions del seu Circ d’Hivern, que cada cop s’allarga més en el temps i que aquesta vegada ha arribat fins a l’estiu del Grec. Invisibles és un muntatge que vol parlar dels refugiats, però sobretot de la gent que es veu obligada a fugir, potser d’una guerra o de la fam, però potser també d’elements més intangibles que poden afectar a qualsevol. Almenys aquesta és la premissa, ja que a l’escenari només hi ha moments -com ara l’inici una mica naïf- que ens ho van recordant… o millor dit, apuntant.
El resultat final d’Invisibles és competent i d’una qualitat -tant circense com musical- força alta. La sensació que deixa, en canvi, és que hi falten coses… Té una durada de 60 minuts, i a sobre hi hem de descomptar els que dediquen al muntatge o desmuntatge d’aparells, així com algun temps mort que no aporta res a l’espectacle. Els números de circ, per tant, es veuen reduïts a quatre o cinc, i la progressió natural d’aquest tipus d’espectacles cap a números de més risc tampoc és la més encertada. De totes formes, cal destacar el magnífic número de trapezi o l’exercici final en el quadrant rus. L’escala d’equilibris també aporta certa originalitat, i la part visual va deixant -aquí i allà- algunes boniques estampes… tot i que massa aïllades pel meu gust.