Un monòleg sobre la vivència d’Ada Vilaró, que es va estrenar al Festival TNT i ha estat representat a la Sala Beckett dins de la 18a edició del Festival Escena Poblenou i formant part del cicle “Memento Mori. Recordem-nos de morir”, sobre la mort, tema que la Beckett ha convertit en l’eix central de la temporada.
Una proposta que comença de forma contundent, amb una interpel·lació directa i una pregunta “però que ens passa?”
No estem contents amb el que som, no estem contents amb com som, no estem contents amb el que fem … però que ens passa?
Hem de somriure, hem d’estar contents, hem de triomfar, hem de fer, hem de tenir, hem d’estar sempre bé … però que ens passa?
Llistes i llistes de coses a fer, temes que queden pendents i passen a la llista següent, agendes atapeïdes sense espai per nosaltres mateixos, sense espai pels amics, temps sempre ocupat, ….. però que ens passa?
Ada Vilaró té 47 anys i en fa nou que li van diagnosticar el càncer que li ha fet passar per quiròfan en quatre ocasions. La seva és una història de lluita i d’acceptació. Una proposta feta des del dolor i la ràbia que va sentir, i que el temps ha apaivagat. Com ella mateixa diu ….. volia posar llum a la vida des del mateix dolor. Des d’un dolor ja destil·lat.
Una experiència molt intima que s’ha atrevit a compartir.
Ada ens explica la seva història, la de la seva mare i la de la seva àvia, rodejada de taronges que són el lligam, el fil conductor de les històries, el símbol de la fertilitat i de la vida. Ella parla i ens explica amb una sensibilitat extraordinària, però també calla i en els silencis deixa que parli el seu cos. La intensitat dels seus moviments o de la seva quietud ens captiva, ens arrossega.
La seva proposta és un crit contra les “normes” que ens dominen, que ens immobilitzen, que pesen tant que sovint no ens deixen pensar, no ens deixen decidir per nosaltres mateixos …. no ens deixen viure. Ella ha decidit que les ferides del seu pit són el camí cap a la bellesa, cap a la poesia. I amb una destral escapça tot allò que no la deixa ser feliç.
Construir aquesta peça l’ha ajudat a superar el dol i a estimar-se a si mateixa, l’ha ajudat a no deixar que la qüestionin per anar contra la norma, l’ha ajudat a cridar que la llibertat personal és irrenunciable, que cadascú ha de fer allò que vol fer.
Perquè com diu ella mateixa “la vida és una festa”.
Una proposta que ens ha deixat sense alè per la seva bellesa i la seva sinceritat.
Un magnífic llenguatge escènic on tot està lligat, filmacions, il·luminació, so, gest, moviment, paraula, silenci, … Un extraordinari exercici d’autoestima que ens ensenya a mirar amb uns altres ulls.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ