5’ Sala petita, rajoles al terra. Públic a banda i banda. Els he vist en arribar. Els actors han entrat. Anna Gras-Carreño i Adrià Diaz. S’hi estan deixant la pell i la vida.
15’ En algun moment m’ho estan interpretant a mi sola. Parlen d’amor. De l’amor perfecte. De pensar com aconseguir l’amor perfecte.
35’ Juguen. Es sotmeten un a l’altre a un examen exhaustiu. Es miren un a l’altre. Respiren junts. Molt junts. S’enamoren … o creuen que s’enamoren.
75’ Que és difícil això de ser actor. Potser tant difícil com estimar. T’hi has de deixar l’ànima, la imaginació. T’has de donar. Actuar i estimar és això: obrir-nos de mig a mig i ser nosaltres i rebre l’altre (l’amant?, el públic?).
93’ L’Anna em fa plorar. L’Adrià em fa emocionar. Sílvia Navarro m’ha abraçat amb el seu text, m’ha petonejat a estones, m’ha colpejat a la panxa a d’altres.
94 minuts. Preguntes, respostes, silencis (fins a 4 minuts impressionants), arguments, pors, dubtes. És possible l’amor perfecte? No. Ni l’amor és perfecte, ni els homes i les dones ho són. Però 94 minuts a l’àtic 22 són una bona inversió personal i teatral.
Carme Canet i Capeta
Versió completa a Companyia de Teatre i cultures