Tony Kushner és un autor d’obres enormes i complexes, com aquell magnífic Angels in america o el mateix Homebody/Kabul. A casa nostra hem tingut la sort de veure ambdues obres (o parts d’aquestes obres) en versions diferents, i algunes força encertades. El monòleg que ara presenten Mario Gas i Vicky Peña és el començament de l’obra que ells mateixos, i l’extensa companyia del Teatro Español, van representar a Madrid i també al Romea de Barcelona durant la temporada 2007-2008. Un muntatge del que destacava especialment el tros que ara s’ha volgut recuperar, reaprofitar o simplement rememorar. S’ha de dir que aquesta interpretació ja li va valdre a Peña, amb tota justícia, el premi Max d’interpretació.
Aplaudeixo la idea de tornar a muntar aquest monòleg, sobretot per l’esforç titànic de l’actriu i per la misteriosa bellesa del text. Però, n’hi ha prou amb l’horeta de monòleg? És suficient per entendre una peça d’aquesta envergadura? El cert és que quan acaba et quedes amb ganes de marxar a Kabul… i veure què hi passa. Et quedes amb ganes de saber què n’haurà estat d’aquesta dona acomodada del primer món. I és que l’obra no s’entén del tot sense el que hi ve després, ni tampoc sense el monòleg inicial. Kushner va crear una obra estructuralment inèdita, però entesa sempre com un tot… com un tríptic indivisible que calia veure seguit, sobretot per mantenir la màgia. Recordo precisament que en la versió de la companyia anglesa Cheek by jowl, dirigida per Declan Donnellan, i vista el 2002 també en el Lliure, la part del monòleg (a Londres) s’unia amb la segona part (a Kabul) amb un joc de teles que descobria un decorat ocult i que convidava a somniar. Pura màgia.