“Pura màgia” és com defineix el protagonista alguns dels episodis de la seva vida. I així és A.K.A., una proposta magnífica, honesta, autèntica i recomanable per a tothom (no només pels adolescents).
Un únic actor ens fa partícips del seu dia a dia als 15 anys: l’Institut, teràpia, la ràbia i la por, els amics, l’amor i el desig, la injustícia, els prejudicis, la relació amb els pares…La identitat, al cap i a la fi. Som els que els altres veuen? El que volem ensenyar? El que surt quan estem sols?…
La interpretació d’Albert Salazar (admeto que no el coneixia) és un huracà -sí, en algun moment puntual s’agrairia una perfecta vocalització, però és una anècdota al costat de la vitalitat i hiperactivitat que veiem, tan present al jovent i que tan bé transmet l’Albert-, amb l’afegit de matissos, registres diversos i una entrega absoluta.
Moltes obres, sovint, volent tocar diversos temes “profunds”, fan que tot quedi a nivell superficial. Nou encert d’A.K.A. que passa per tots ells de manera suficient per a fer-nos reflexionar al sortir. I ho fa amb humor, drama, intriga, ball, música i molt de moviment, tot perfectament lligat. L’obra té molts mèrits, per mi els més impactants van ser un final brutal –si bé crec que està passant desapercebut- i un moment poètic preciós (les mans).
En resum: magnífic text de Daniel J. Meyer, gran disseny de so i llums –marca de la casa- i ben interpretada. D’aquelles propostes que surts pensant que has conegut una persona, més que veure un personatge.