Això és el que deia James Bond al demanar el seu Dry Martini, però l’obra que he vist avui els ha sortit revuelta, doncs a partir d’una bona idea, Joan Ollé crec que no ha sabut donar-li forma, o la forma adequada, i el resultat ha estat un repàs a la memòria col·lectiva d’una ciutat convertida en sketchs, alguns bons i la majoria fluixos o molt fluixos; llàstima. Per a mi el millor ha estat la col·laboració dels Lisboa Zentral Cafè, els músics que donaven suport a la funció. La posada en escena, el vestuari, la il·luminació , tot molt bé, però ha faltat “xixa”, fins el punt que m’ha semblat que moltes vegades els actors no es creien el que estaven fent.
Enllaç copiat!