Sóc una gran entusiasta del teatre dins el teatre, com de la literatura dins la literatura. Tant una cosa com l’altra són un joc de miralls molt atractiu i intel·lectualment molt estimulant que ens transporta a realitats gairebé paral·leles. Això és exactament el que passa a A la vora de l’aigua, de la companyia belga La Fabrique Imaginaire, integrada pels dramaturgs Ève Bonfanti i Yves Hunstad. Amb només una taula verda i dues cadires com a escenografia, els dos actors-autors ens expliquen una història dins la història.
La funció s’inicia en un moment indefinit de manera informal i veiem els autors, que parlen de l’obra que han escrit i que estan a punt de començar a assajar. Però al cap d’una estona es converteixen en els actors d’aquesta obra, de la qual fan tots els personatges indistintament. Es tracta d’una comèdia bucòlica i naïf de la qual interpreten una escena que passa en un prat a la vora de l’aigua. L’aigua del llac és l’espai on hi ha assegut el públic real.
El joc de miralls és original i divertit. A la primera part tenen més protagonisme els autors, que reflexionen sobre l’escriptura teatral, l’obra que han escrit i que encara volen polir, i sobretot, les didascàlies —en diríem les acotacions. A la segona part els autors desapareixen gairebé del tot i veiem l’escena final de l’obra. Però tot plegat passa de manera continuada, sense talls, amb el flux de text molt ben enllaçat.
Francesc Garrido i Alícia González Laá són els autors-actors. A ell se li nota molt d’ofici, ja que actua amb una gran naturalitat i ens fa molt còmode i real el personatge. En canvi, Alícia González Laá, tot i l’esforç visible que fa, es veu encarcarada, amb expressions facials postisses que no arrodoneixen la seva interpretació, com sí que passa amb la de Garrido. Ara bé, hi ha bona química entre tots dos i sumat a un text altament estimulant, A la vora de l’aigua esdevé una obra molt recomanable, amb direcció d’Emilià Carilla, al Teatre Akadèmia.