Algú pensava que després de Blasted (Rebentats) a la Sala Petita del TNC, seria possible tornar a viure un Pere Arquillué al límit entre l’esquizofrènia i el seny? Doncs sí, i això només passa a la petita caravana de Johnny “el Gall” Byron. Un personatge especial, com els que ja no queden; sense pèls a la llengua per lluitar contra les desigualtats i les llibertats personals, però que posseeix allò que ens fa ser humans: les debilitats. El Gall no seria tan gall sense la seva mà dreta, Ginger (Marc Rodríguez) que neda en les mateixes aigües que ho fa Pere Arquillué. D’una manera molt còmoda et porten a una empatia amb els dos personatges que durarà fins al final de l’obra i això no és mèrit de ningú més que dels dos actors. Julio Manrique dona l’oportunitat per brillar a joves actors i actrius que no acostumem a veure sobre l’escenari; hi ha qui aprofita més l’ocasió que d’altres. Però sigui com sigui, demanen pas a les generacions més veteranes.
Jerusalem promet ser un text trencador i que dóna veu a totes les opinions però es queda a una llarga distància de complir aquestes promeses quedant-se res i ple de paraules buides. Ens narra una creació que no permeabilitza en cap aspecte amb el colofó d’una trama justa i que deixa molts camins oberts en acabar la funció. A favor del muntatge cal deixar clar que l’encertada i detallada posada en escena del director català ajuda a mantenir viva l’atenció dels espectadors i a dotar l’obra d’un ritme interpretatiu necessari per no caure en el món de les divagacions personals allunyades del text.
En definitiva, un text que interpretat d’una altra manera i dirigit per algú altre podria tirar-se pedres a la pròpia teulada. L’aplaudiment al final de la representació és assegurat, però aixecar-se de la cadira no acaba sent unànime, tal com les crítiques i el hype previ t’auguren. Per poder acabar de tancar (o no) totes les interpretacions possibles que el text de Jazz Butterworth ens proposa, és recomanable anar-hi acompanyat.
