El cant de les bruixes

Shakespeare era una gran coneixedor de les grandeses i les misèries de l’ànima humana, totes elles universals i atemporals. Per això les seves obres s’han representat de totes les maneres possibles. Però jo no l’havia vist mai com l’hem vist avui.
Ha estat una agradable sorpresa el canvi de rumb d’Oriol Broggi en aquest muntatge, que s’allunya del to seriós amb què sovint tracta els temes profunds, crítics i amb fort contingut reflexiu i de denuncia.
En aquesta ocasió ens sorprèn amb una posada en escena molt més sarcàstica i visual. Principalment sostinguda pel trio musical londinenc The Tiger Lillies.
Oriol Broggi els havia vist en una proposta semblant de Hamlet a Londres i va decidir portar-los a Barcelona per fer aquesta revisió de Macbeth on es barregen els textos de Shakespeare amb cançons que semblen d’un cabaret underground. Parlar de la culpa, l’ambició, la maldat, el pecat, el misteri… amb aquest aire jocós, divertit i maquiavèl·lic, crea una contrast molt especial.
Si, a més, ho embolcalles amb una fantàstica escenografia, una il·luminació de Pep Barcons i un espai sonor de Damien Bazin, la peça pren un aire de conte macabre amb un punt esbojarrat que no els hi havia vist mai als de la Perla 29. Una barreja perfecte amb el segell elegant i cuidat d’Oriol Broggi.
Es un homenatge preciós a les obres de Shakespeare quan es representaven al Shakespeare Globe Theatre. Eren populars i divertides, per a tots els públics. Com els bufons de les corts europees, eren utilitzats pels dramaturgs per expressar lliurement el que pensaven. En aquest cas, els músics Martyn Jacques, Adrian Stout i Budi Butenop, són els narradors, els bufons i, inclús, agafen el rol de les bruixes que prediuen el futur a la història.
Amb un saber fer que destil·la anys d’experiència, estimulen el públic a participar en la tornada d’alguna cançó i el públic s’hi enganxa, absolutament entregat. I més que ho hagués fet si alguns assistents no haguessin castrat els aplaudiments que volien créixer a la platea en moments de màxima compenetració rítmica o emocional, o en els finals apoteòsics d’algunes cançons.
Els intèrprets, Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet estan esplèndids. És una aposta arriscada fer interpretar actors catalans tot un text en anglès. Malgrat hi havia sobretitulació a les tres bandes, em pregunto si no hagués facilitat la comprensió mantenir les cançons i recitatius en anglès i apostar per fer els textos en català. Suposem que ho tenen preparat per voltar per Europa? O forma part de l’aposta que ens transporta a un món llunyà?
Sigui com sigui, segur que Oriol Broggi tenia un bon motiu per fer aquesta tria. I la fantàstica interpretació dels actors ens ha captivat més enllà de les paraules.
Un Macbeth original, transgressor i divertit que no oblidarem fàcilment.