“Hell is empty and the devils are all here.”
Aquesta és una bona manera d’explicar qualsevol història en el passat i en l’actualitat, perquè al final els relats que parlen de mort, venjança i sang són tan prolífics com els d’amor. L’èpica en les narracions que parlen de traïció i persones malvades sembla que sempre superen el pas del temps, i són una ajuda, a vegades, per posar en context moments actuals de manera més literària.
A Macbeth song recull el clàssic de Shakespeare sobre el soldat que atret per l’ambició -i la predicció d’unes bruixes- sucumbeix a la traïció per aconseguir ser rei d’Escòcia. Pel camí, aquell home respectat i valorat anirà decrepitant la seva imatge davant dels seus amics i els seus súbdits.
Oriol Broggi fa una relectura d’aquest relat èpic amb la implicació del grup londinenc The Tiger Lillies. El muntatge trasllada a un món oníric i fantasmagòric, que té una escenografia que emula, en certa manera, una companyia de teatre ambulant del segle XV que explica, a través del seus trobadors i uns clowns, la història de Macbeth i la seva ambició.
Unes projeccions a les parets que ajuden al relat, mesclen fragments de les pel·lícules de Roman Polanski (1971) o Akira Kurosawa (Trono de sangre, 1957), amb imatges dels intèrprets que narren la història i els subtítols -l’obra és en anglès-. Aquest disseny audiovisual conforma un marc especial i únic per aquesta obra. Tota aquesta posada en escena engoleix a l’espectadora i, juntament amb la música, la va induint al món de la mort i els remordiments.
Espectacular l’actuació de The Tiger Lillies, a nivell musical i d’interpretació, això és segurament el més atraient de la producció. No és només que la seva instrumentalització i les cançons siguin adients i un acompanyament perfecte al relat, és que la interpretació dels seus tres components traspassa la mera actuació i es transformen en els éssers premonitoris de tota la història. Una meravella.
Andrew Tarbet, Enric Cambray i Màrcia Cisteró no es queden en rere. Com a actors i actrius d’aquesta companyia trobadora, van adoptant els papers necessaris per a la narració, traslladant-se d’un personatge a l’altre amb destresa i una gran entrega. Especialment divertits son els moments en què la comicitat entra a l’escenari per trencar el drama i atorgar aire a l’escena. Moments hilarants que el públic agraeix i que els intèrprets introdueixen amb facilitat i de manera orgànica.
Una experiència especial que té una proposta diferent a l’habitual, que aposta per demostrar que qualsevol text té mil lectures i que sempre es pot donar una volta més quan la matèria prima és tan potent com un text de Shakespeare.