Si la categoria de clàssic té a veure, en bona mesura, amb la capacitat de diàleg de l’obra amb l’època present, l’estudi acuradíssim de l’esvaniment de la consciència moral de l’ésser humà i de la pulsió per pervertir l’essència mateixa d’allò que ens defineix, precisament, com a humans que Shakespeare duu a terme a Macbeth és raó més que suficient que evidencia que mereix aquest rang. Qui assisteix avui a una representació de La tragèdia de Macbeth percebrà com reverbera a aquestes alçades del segle XXI l’horror que el dramaturg anglès va imaginar fa més de quatre cents-anys.
És oportuna, doncs, l’empresa de La Perla 29 que, en aquesta ocasió, s’ha aliat amb l’inclassificable trio The Tiger Lillies per posar l’èmfasi en la dimensió mítica del text. Els elements que entren en joc en la posada en escena, això és, la música original del grup londinenc i les projeccions a la paret de la nau gòtica, així com l’escenografia i, per suposat, la interpretació dels actors, semblen dissenyats per a llançar als quatre vents el mite del rei d’Escòcia, l’emancipació del mite. De sobte, la història adquireix la magnitud ancestral d’allò que sempre ha existit i arriba a 2025 amb el tremp intacte per a dir-nos alguna cosa sobre nosaltres mateixos.
Les cançons dels Tiger Lillies (a mig camí entre el jazz, la música de Kurt Weill i el Tom Waits de The Black Rider) transmeten el mite al públic, però també als personatges (i als actors), i no només perquè interpretin a les bruixes, sinó perquè s’encarreguen de cantar, (amb sornegueria, sempre) els horrors d’allò que ha passat i d’allò que passarà. La veu de Martyn Jacques, de vegades lírica i de vegades tomwaitsiana (recordem que Waits ha col·laborat en més d’una ocasió en projectes teatrals de Robert Wilson), capta la desesperança, el terror i la ironia del text i les etziba sense miraments a uns personatges/actors que assisteixen desorientats al que senten.
La feina d’Enric Cambray, Màrcia Cisteró i Andrew Tarbet no és senzilla. Oriol Broggi els atorga una doble condició: la del personatge i la de l’intèrpret (que hi és molt present). Els personatges (Macbeth, Lady Macbeth i Banquo), que no sempre són interpretats pel mateix actor o actriu, es mouen en terrenys movedissos, no estan sempre segurs d’allò que fan o diuen. Al muntatge de Broggi, Lady Macbeth encén el desig criminal del rei, però l’impuls original ja hi era en Macbeth, a qui les paraules de les bruixes sorprenen menys que a Banquo.
Al tram final d’aquest Macbeth, els personatges/actors semblen perdre les seves facultats humanes, es deshumanitzen, enfrontats a tant d’horror i entren en conflicte abatuts per l’autoconsciència i l’esgotament provocat per l’anhel assassí. La comunió darrera amb el públic i els músics són un bàlsam necessari per a refer-nos.
Al Macbeth de La Perla tots els dimonis hi són, no cal buscar-los a ultratomba, o potser el castell de Dunsinane ja ho és l’ultratomba. A la Biblioteca, una nova clau de volta a una llegenda que prové d’alguna eternitat llunyana i que ve avui per mirar-nos fixament als ulls.